1 de 10
Entrevista

«Un gran mestre em va dir que el meu professor de cant havia de ser jo mateix, i tenia tota la raó»

El baríton navassenc Carles Pachón és el primer cantant d'òpera de l'Estat espanyol que aconsegueix guanyar el prestigiós Premi Neue Stimme

El jove baríton de Navàs Carles Pachón | Cristina Domingo
per Oriol Pérez Treviño, Navàs | 29 de novembre de 2022 a les 11:50 |
El navassenc Carles Pachón Díez (1995) no és un nom més dintre de la important constel·lació de la generació més jove de cantants lírics de Catalunya i l'Estat espanyol. Sense oblidar-ne d'altres com les sopranos catalanes Sara Blanch i Serena Sáenz; el tenor basc Xabier Anduaga o el baríton barceloní Jan Antem -per posar-ne alguns exemples-, Pachón destaca per haver obtingut, el passat mes de juliol, el prestigiosíssim Premi Neue Stimmen 2022. Concretament, en la categoria masculina, juntament amb la soprano italiana Francesca Pia Vitale.
 

Aprofitant que a començaments d'octubre aquesta jove promesa operística va volar fins aquí (viu a Berlín) per participar en el cicle Òpera a Catalunya (que en el seu cas el va portar per una desena de teatres del país interpretant el Don Giovanni de Mozart), des de NacióManresa vam poder conversar-hi una estona. Ho vam fer al seu Navàs natal, un municipi de poc més de sis mil habitants a 80 quilòmetres de Barcelona. A algú potser li sobta que d'un poble tan menut i allunyat de l'urbs, n'hagi emergit un artista que sembla condemnat a protagonitzar una meteòrica carrera musical d'allò més important a nivell europeu i mundial. De tot plegat en parlem en aquesta entrevista que traspua serenitat i senzillesa, però també realisme i seny.
 

- Trobava a faltar tornar a casa? O ara "casa', per a vostè, és Alemanya?

- Tot i viure i treballar a Berlín, em sento plenament de Navàs: aquí és on viuen els meus pares i on hi tinc els amics de l'escola i de l'institut. Ara bé, també és veritat que aquests dies m'he enyorat força de la vida que tinc allà. Hi he establert vincles molt forts i un entorn amb un ecosistema musical on, per exemple, puc parlar fàcilment sobre els lieder de Schubert. I això, a Barcelona o a Navàs, és molt més difícil.
 
- Fa tres mesos i escaig va guanyar el prestigiosíssim premi Neue Stimmen, un reconeixement que en el seu moment també van obtenir importants veus de l'actual panorama internacional com Franco Fagioli, Vasselina Kasarova o Nathalie Stutzmann. En l'acte d'entrega va dir que encara no era conscient del tot de la magnitud del guardó que havia acabat de guanyar. Ara que ha passat un temps, què ens en pot dir?

- Que s'han començat a moure coses importants a nivell d'agenda. I no a curt termini, precisament.
 
- Què vol dir?
- Doncs que m'estic trobant que em demanen que què faré l'any 2027! I això, tot i saber que el de l'òpera és un món on tot s'ha de deixar lligat amb antelació, se'm fa molt estrany. En aquest sentit, ara mateix tinc una relació d'amor-odi amb l'agenda, perquè no m'agrada planificar.
 
- Potser perquè és molt artista?
 
- No sé si és això o perquè sé que t'acaba determinant molt la vida. Per exemple, l'altre dia uns amics em van dir que es casarien l'abril del 2024. Sembla que falti molt temps, encara, però resulta que jo ja sé què estaré fent i on seré. Suposo que com que encara no soc ben bé d'aquest món, em genera una sensació de raresa, tot plegat. 
 
- Diu que encara no és ben bé d'aquest món, però l'actuació de Don Giovanni que va fer el 9 de novembre al Kursaal va ser magistral, amb la versemblança i caracterització d'un personatge que interpreta amb 27 anys, una edat no gaire allunyada dels 21 de Luigi Bassi (1766-1825), el primer Don Giovanni de la història. Com ho està vivint?
 
- Per ser exactes, el paper de Don Giovanni el vaig debutar ja fa set anys, a l'Òpera de Sabadell. Per tant, tenia la mateixa edat que el senyor Bassi. Va ser aleshores quan em vaig plantejar si no teníem un concepte erroni i distorsionat en la visió del personatge,  perquè no acostuma a ser gaire normal que un cantant de menys de 30 anys canti aquest paper. La veritat és que no en conec gaire, a part del Bassi històric i del cantant noruec Johannes Weisser, que amb 26 anys el va enregistrar discogràficament sota la direcció de René Jacobs.
 

Carles Pachón, durant l'entrevista oferta a NacióManresa Foto: Cristina Domingo


- Encara més meritori, no?
 
-  Doncs sí... He tingut la sort d'haver-lo fet a Sabadell, que no és pas un teatre de primer nivell mundial, tots ho sabem, però que sí que et permet acostar-te a rols d'aquesta envergadura.
 
- Potser li va anar bé per la producció que està protagonitzant ara. Com s'hi sent?
- Bé! És un rol de molta memorística, perquè m'he d'aprendre una gran quantitat de recitatius, però també molt exigent a actoral, amb tot el que implica el personatge. Per exemple, abans de la Primera Escena, quan apareix Don Giovanni, et preguntes: ¿Què ha estat fent amb Donna Anna? ¿Se n'hi ha anat al llit amistosament? ¿L'ha violat? ¿Què ha passat? I això, a nivell psicològic, esgota una mica.
 
- Certament, la profunditat psicològica que aconsegueix és superba, jugant amb l'arquetip del cavaller que flirteja i, alhora, mostrat un dramatisme de gran envergadura, sobretot en l'escena final; una escena que, no ho oblidem, representa un dels grans moments de la història de la música. Vostè fins i tot hi canta un agut absolutament corprenedor...
 
- Aquest agut no està escrit, però és una llicència que ens hem permès amb el mestre [Daniel Gil Tejada], que ens ha permès mostrar la culminació de la punició: ¿Què li passa a Don Giovanni? ¿Decideix anar-se'n a l'infern per orgull o perquè està atrapat en un personatge del qual no es pot escapar?
 
- En un moment de l'obra, Don Giovanni canta al crit de "Viva la libertà" just uns mesos abans que esclati la Revolució Francesa. Què en pensa?
 
- Recordo una dissertació que el Roger Alier em va d'aquesta òpera. Sempre l'he admirat; ho sap tot (o gairebé tot)! Em va dir que aquest "Viva la libertà" s'arriba a cantar fins a tretze, catorze o quinze vegades, ara no ho recordo ben bé. El mot "llibertat', encara avui, desperta perplexitat i reflexió quan la contraposes, per exemple, amb tot el que ha passat amb la causa independentista. Personalment, l'escena del sopar em connecta amb les mobilitzacions independentistes.
 
- Ah sí?
 
- Sí. Una festa on tothom hi és convidat, sigui d'on sigui, amb gent emmascarada que no se sap ni qui és... Jo hi veig uns paral·lelismes importants. I és evident que es respira plenament el tema de la Revolució Francesa. Jo veig Don Giovanni com un personatge que està atrapat en les seves pròpies conviccions. I en l'escena final, el que s'ha de veure és com ell segueix convençut d'uns comportaments que sap que estan malament, com ara el llibertinatge, el maltractament als altres...
 
- ... i l'assassinat.
 
- Sí, com a mínim una vegada, perquè no sabem si abans ja n'havia comès algun altre. També és impressionant aquest element sobrenatural de l'estàtua que convida a sopar. Recordem que quan li ho proposa, ho fa burlant-se'n: "a veure si ets capaç de venir a sopar...".  Aquest component sobrenatural, malgrat que ja s'havia tractat abans en la història de l'òpera, en Mozart és tota una altra cosa i agafa una dimensió totalment nova. Pensem que abans havia compost Les noces de Fígaro, amb una temàtica molt mundana....

- Com aborda l'estudi i la construcció dels personatges que interpreta?
 
- El primer que faig és estudiar el moment històric de quan es va compondre l'òpera. En el cas de Don Giovanni, de tot el que va passar durant el segle XVIII. Això és molt important per entendre, posem per cas, òperes de Verdi com ara el Nabucco, que no es poden comprendre sense la irrupció del Risorgimento i les seves aspiracions a la unificació d'Itàlia. També m'interessa molt aprofundir en els propis personatges i la seva psicologia, i en el llibret i tot el que té a veure amb les fonts literàries que van portar a la seva elaboració. Tot això em permet assolir prismes del personatge.
 

Carles Pachón davant de l'església parroquial de la Sagrada Família de Navàs Foto: Cristina Domingo

 
- L'analitza des de tots els angles, entenc.
 
- Mira, quan fa 7 anys vaig fer el Don Giovanni a Sabadell, l'escena final no era així.
 
- No s'acabava morint?

- Sí, això sí, però tota la part on Il Commendatore parla i Don Giovanni no diu res, ara l'omplo. I això no ha estat fàcil. La frase "Un cop has menjat el menjar celestial no tornes a menjar el menjar terrenal", m'ha portat força maldecaps, perquè això no només vol dir que quan un cop has mort no vols tornar, sinó que també pot voler dir que quan a la vida has portat un cert nivell d'alt standing, baixar a un graó inferior no és un problema només a nivell social, sinó que l'és a nivell psicològic i propi. I amb això cal ser molt curós.
 
- Canviant de tema; vostè havia jugat al Gimnàstic, oi?

- Sí, de lateral esquerre. Després vaig anar al Puig-reig a fer de davanter centre i alguna posició més. Vaig fer una mica de tot, però res bé...
 
- I els seus amics, entenen la feina que fa?

- Sí que l'entenen. És més: venen a veure'm quan actuo i els comentaris són molt positius. També és cert que molts cops cau allò de "qui t'havia de dir que acabaries sent cantant d'òpera!".
 
- Va ser quelcom que se't va despertar de la nit al dia, això de l'amor per l'òpera, o com va anar?
 
- Jo cantava en una banda de rock i un dia, la meva xicota em va proposar d'anar a la Polifònica de Puig-reig, on ella cantava. Allà vaig conèixer-hi el mestre Noguera, que em va dir que sí, que podia cantar, i em va ensenyar una mica de tècnica vocal estirat al sofà de casa seva.
 
- Caram!
 
- El Ramon era una persona entranyable que t'ensenyava els conceptes d'una manera molt fàcil. Arran d'això i d'anar cantant amb la Polifònica, un dia em van demanar que anés a reforçar el Cor dels Amics de l'Òpera de Sabadell per a una producció de Turandot. Allà vaig topar amb la Mirna Lacambra, que em va parlar de l'Escola d'Òpera de Sabadell. I va ser així com vaig acabar debutant, l'any 2015, a Le nozze , en el paper del Comte d'Almaviva. Un any després venia Don Giovanni. Arran d'això em van reconèixer en alguns premis,  com el Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas l'any 2017 o el Concurs Internacional de Cant Alfredo Kraus el 2018. Tot plegat, mentre estudiava a la universitat.
 
- Quina carrera?
 
- Farmàcia. De fet, soc farmacèutic.
 
- Pel que explica, en el seu procés formatiu per esdevenir cantant d'òpera hi ha hagut una part molt important d'autodidactisme i intuïció. Algun mestre deu haver tingut, no, per això?
 
- Vaig estudiar amb Jorge Sirena que, per cert, em va venir a veure el dia que vaig fer Don Giovanni al Palau de la Música. Va ser molt emocionant retrobar-lo! També m'he format amb Raúl Giménez, un gran mestre que em va dir que el meu professor de cant havia de ser jo mateix. I tenia tota la raó del món; al cap i a la fi, només tu saps quan una cosa està bé i quan no ho està. És per això que penso que la de cantant d'òpera és una carrera de molta intuïció.

 

Participació