La Rosalía «tradi» es diu Mar Grimalt (i la Mediterrània ho va saber veure)

"Tinc la sensació que amb aquest disc has fet el que t'ha donat la gana", li deia el periodista Jordi Basté a la cantant Rosalía en una entrevista que li va fer el mes de març d'aquest any, coincidint amb el llançament de Motomami, el darrer àlbum de la sesrovirenca. Amb permís del conductor del Món a Rac1, aquesta mateixa reflexió és la que li traslladaria jo a Mar Grimalt amb el seu Espurnes i coralls, l'elapé que ha pogut enregistrar gràcies al concurs Sons de la Mediterrània de l'any passat, del qual se'n va erigir vencedora. Segons el jurat del certamen, el que els va convèncer d'aquesta cantautora mallorquina de 26 anys va ser "l'expressivitat i la força comunicativa de la seva veu", acompanyada bàsicament d'una guitarra i, puntualment, de la percussió d'un pandero quadrat, aquell instrument propi d'algunes zones del nord de la Península Ibèrica que, en el cas de Catalunya, només tocaven les dones i va tenir la seva època daurada durant els segles XVI i XVII. 

I sí, ara tornaré a remetre'm a la Rosalía (serà l'última vegada), però és que és inevitable trobar paral·lelismes entre l'autora de Milionària i la de Cançó final: la primera va capbussar-se de ple dintre del món de la música a través dels ritmes i les percussions flamenques; la segona ho va fer arran d'apuntar-se en un grup de percussió ibèrica. Connectar amb la música pel canal del ritme i l'arrel tradicional per viure-la i cantar-la des de les entranyes. Desconec si tothom que ho sent així és capaç de crear i transmetre tal com elles dues ho fan. Però centrem-nos en la protagonista de la crònica, que és la Mar. 

Com ja és tradició, qui guanya el concurs Sons, l'any següent té assegurat un bolo a la Fira Mediterrània. Tot i que en el cas de la mallorquina, l'hora escollida (entenc que per l'organització) no va ser gens agraïda ("no sé com presentar un concert a les quatre i mitja de s'horabaixa", va bromejar) l'auditori de la Plana de l'Om es va pràcticament omplir del tot. Ganes i expectació per veure el resultat de gairebé un any dedicat al seu primer fill discogràfic. Anteriorment i a través de les xarxes socials, però, Grimalt ja havia fet algun spoiler: no actuaria sola i incorporaria sintetitzadors a les composicions. I ho faria a través de la figura de la seva "amiga, companya de pis i ara, també, de projecte", Ada Elionor. 

I així va ser: dues dones vestides igual (pantalons de color cru i samarreta de corall blanca i rosa dissenyada per una altra amiga), amb una llum escènica tènue, van anar desgranant les birgueries musicals sorgides de l'endins de la Mar. I totes dues sabent ocupar a la perfecció el seu espai; un espai que, tot i estar ple d'instruments (que no tenien res a veure amb el bolo en qüestió), no necessitava res més que la presència de la cantautora mallorquina. Perquè sí; n'hi havia prou amb veure com parlava i com transmetia, i amb sentir com transformava, posava del revés i experimentava amb els sons i les harmonies. Tot plegat sense parafernàlies ni grandiloqüències. Des de la simplicitat i la humilitat: "no faré cap bis perquè encara no em veig amb la potestat de fer-ne", va dir a dues cançons del final.

És evident que hi ha un univers que separa Mar Grimalt de Rosalía, però que en el panorama de música tradicional catalana apareguin figures com aquesta felanitxera -que a més cultiven l'ànima i l'intel·lecte de qui l'escolta a través d'homenatges a poetes de la seva estimada Mallorca "plena de ciment"-; que apareguin persones com la Mar, deia, és una notícia que cal celebrar. Perquè ella és atrevida, decidida i increïblement talentosa, però també és jove. I que la gent jove aposti per lloar, honorar i seguir mantenint viu el que ens fa ser qui som, allarga l'esperança d'una cultura d'arrel que, si no la vetllem, acabarà esdevenint quelcom residual i antiquat.