«Sense lluna», el repte d'aconseguir que la foscor i el silenci s'acomodin en l'univers dels infants

"El que més m'ha agradat ha estat quan s'han encès la lluna i les estrelles", somreia la la Uzuri, alumna del Puigberenguer. Una companya que seia al seu darrere, la Clàudia, explicava que a ella, el que més l'havia fascinat "han sigut els sorolls". També ha volgut dir-hi la seva l'Ian, de l'escola Muntanya del Drac, que no ha dubtat a dir que "amb qui m'he divertit més ha estat amb el mussol i el llop". Igual que ells, un miler d'infants de vuit centres educatius de Manresa han assistit, aquest divendres (i en tres sessions diferents), a l'estrena oficial de​ Sense lluna, el darrer espectacle de la companyia sabadellenca Samfaina de Colors, en el marc la 25a Fira Mediterrània.  

Tot i presentar-se com una "estrena absoluta", el cert és que aquesta peça teatral dirigida a infants i famílies no era la primera vegada que es representava davant d'una platea plena a vessar. Sense anar més lluny, la setmana passada, Mirna Vilasís i Xavi Múrcia (els fundadors de Samfaina de Colors) van estar fent una residència al Teatre del Casal de l'Espluga de Francolí per acabar de polir l'espectacle, que va culminar amb un passi obert per a tothom que tingués ganes de veure'l. I encara més cap aquí: fa cinc dies eren a LaSala de Sabadell oferint sessions de Sense lluna als escolars de la ciutat. Per tant, tot i els nervis vinculats a la significació del concepte "estrena absoluta", l'engranatge del directe amb públic ja feia deies que rodava. 
 I això, certament, s'ha notat des del primer moment que l'única intèrpret de l'obra, Mirna Vilasís, ha irromput a l'escenari. Res (excepte quan ho requeria el guió) ha alterat la presència serena i segura que l'ha acompanyat al llarg dels cinquanta minuts que ha durat la peça. I mira que el públic (com a mínim el de la primera sessió) no li ho ha posat del tot fàcil: "estaven força esverats, segurament per aquest dia de pluja, i ha costat que entressin dintre la trama", apuntava Ivan Rubio, responsable dels dissenys de llum, de so i de mapatge de l'espectacle, tot confessant que en els passis a Sabadell, la reacció dels infants havia estat força diferent a la que s'han trobat avui: "allà ens comentaven que s'havien relaxat molt". Al teatre Conservatori, en canvi, l'emoció de sortir de classe i el fet de ser en un lloc poc habitual, han pesat més que les propietats harmonitzants de Sense lluna. 

Però que aquesta estrena oficial hagi hagut de conviure amb un rum-rum constant de xiuxiuejos no vol dir que els que érem allà disposats a deixar-nos endur per l'espectacle, no hàgim marxat del teatre amb una agradable sensació de pau interior i pensant (com a mínim parlo per mi) que si en comptes d'anar-hi amb l'escola aquests nens i nenes haguessin assistit al passi amb la família, el núvol de serenor que s'hagués creat hauria estat majúscul. Perquè sí; Sense lluna aconsegueix allò que es proposa: mostrar, d'una banda, la fragilitat de l'ésser humà en moments de no-lluna (de no-llum, de foscor), però demostrar, alhora, que tot és cíclic, com la lluna, les quatre fases de la qual són úniques i especials. Fins i tot quan la tornen invisible. Perquè tot i així hi segueix sent. D'aquesta manera, la foscor i els silencis es converteixen en un ingredient més de la roda. No són millors ni pitjors que la resta, però hi són. I també són especials.

I aquest missatge, Samfaina de Colors el fa arribar al públic en forma de melodies, jocs de llum i dos animalons que acompanyen la protagonista al llarg de tot el cicle lunar que experimenta i que li arrenca somriures, nervis a voltes, pors, incerteses... "Es tracta de la proposta més ferma i seriosa que han portat a escena el Xavi i la Mirna en els 34 anys que fa que tenen la companyia", assegurava Anna Ros, la directora artística de la producció, que celebrava el goig de poder estrenar en una fira com la Mediterrània, "que ens sentim tan nostra".