16
d'agost
del
2022
Actualitzat
el
17
d'agost
a les
9:45h
La Basílica de la Seu de Manresa ha estrenat aquest dilluns un orgue restaurat i de bona sonoritat. Després de la cerimònia de benedicció i l'inici d'un cicle de quatre concerts inaugurals que s'allargarà fins al proper mes d'octubre, és també el moment de reflexionar i fer-se algunes preguntes. És aquest un orgue suficient per a l'immens espai com de la Seu de Manresa?
Hi havia expectació, aquest dilluns, a la Seu de Manresa per poder escoltar el primer dels concerts inaugurals amb el flamant restaurat orgue de la basílica manresana. L'organista i Kantor a l'Stephanuskirche de Tübingen (Baden-Württenberg) Marcel Martínez va ser l'encarregat d'obrir aquest cicle de quatre concerts impulsat per la Comissió de l'orgue del cor de Catalunya i que, en els propers dies i setmanes, portarà a la Seu als organistes Ana Aguado (19 d'agost), Jordi Figueras (8 d'octubre) i Maria Nacy (9 d'octubre). Una expectació que va quedar corroborada per un públic que va omplir més de la meitat dels bancs de la nau central de l'esplèndid edifici gòtic de l'arquitecte, possiblement oriünd de Valls, Berenguer de Montagut.
Si al matí s'havia celebrat la missa de benedicció de l'instrument, al vespre va ser el moment d'arrencar l'esmentat cicle. Martínez va proposar un programa d'allò més eclèctic amb dues importants i poderoses obres a l'inici i al final del concert com ho van ser la Fantasia, opus 52/3 de Max Reger (1873-1916) i la Toccata i Fuga en Fa Major BWV 540 de Johann Sebastian Bach (1685-1750). Entremig obres del món de l'orgue francès del segle XX (Jehan Alain, Jean Langlais), del Renaixement alemany (Arnolt Schlick), del barroc del Nord d'Alemanya (Dietrich Buxtehude), a més d'una peça de l'estonià Arvo Pärt (1935), concretament la seva obra Annum per annum (1980).
Martínez, com era d'esperar a tenor dels seus magnífics currículum i formació, va desgranar un concert seriós, amb molt d'ofici, però on va posar al descobert alguns aspectes de la restauració d'aquest orgue que massa em sembla no han estat assumits amb la radicalitat i consciència necessàries. Posar sobre la taula aquest aspecte no contradiu l'aplaudiment sincer del sotasignant cap a l'esmentada Comissió, liderada apassionadament pel matrimoni format per Carme Alarcón i Joan Garriga, seguida amb entusiasme pel Rector i Degà de la Col·legiata de la Seu de Manresa Mn Jean Hakolimana, i que ha comptat amb dos importants equips d'excel·lents professionals en l'assessorament i restauració: el mateix organista Marcel Martínez i el taller, ubicat a Terol, de l'orguener Carlos Manuel Álvarez. I tampoc contradiu que, en efecte, a la Seu ara es disposi d'un instrument amb condicions per a l'acompanyament litúrgic i poder fer concerts com el d'aquest mateix dilluns. Els esmentats aspectes, però, segueixen sobre la taula.
Per a una basílica gòtica amb unes proporcions immenses com les de la Seu de Manresa, amb una nau central de 68 metres de llargada, una alçada de trenta metres i trenta-tres membres d'amplada, aquest orgue mitjà acabat de restaurar, amb 1.837 tubs i 30 registres sonors, segueix sent totalment insuficient per a la immensitat de l'espai de la Seu. Ho podem dir d'una altra manera. Segueix sent massa poc orgue per a tanta basílica. Sense caure en el terreny de les comparacions, per alguns sempre odioses, només ens cal adonar-nos com un instrument d'aquestes proporcions com l'orgue de l'església dels Sants Just i Pastor de Barcelona, amb 1.871 tubs i 28 registres, funciona perfectament per a un espai arquitectònic de les dimensions de l'església barcelonina, però no per a tota una Seu de Manresa. Una Seu de Manresa que, a més, té l'inconvenient que, durant la Guerra Civil, va veure com el seu cor barroc tallat, després de la Guerra de Successió, per l'escultor manresà Josep Junyer va ser destruït. La inexistència d'aquest cor provoca el lògic augment d'una immensa reverberació per la no presència d'un element material com aquesta construcció de fusta que ajudaria, sense cap mena de dubte, a trencar les difícils condicions acústiques reverberants d'un espai tan gran. Però hi ha encara més qüestions.
Costa de creure com havent-se portat a terme aquesta important restauració, i que ha significat una de les inversions econòmiques en matèria musical més altes de la ciutat dels darrers anys amb un cost que arriba als 300.000 euros, no s'hagi sabut agafar el toro per les banyes i fer cas d'allò que acústicament tothom sap: la recol·locació de l'orgue Silvio Puggina al mateix espai del deambulatori (girola), exactament a la seva capella de Sant Pere, és una altra anormalitat que augmenta les esmentades dificultats sonores. Per què? Perquè el sostre on és ubicat l'instrument és d'una alçada molt menor que la de la basílica i succeeix que l'orgue no pot ni respirar ni projectar el so com sí que ho faria, indubtablement, a l'espai de la nau. De fet l'espai on s'acostumen a col·locar la majoria d'orgues al nostre país.
De nou, així, ens trobem a la ciutat de Manresa davant d'una situació que es pot llegir entre el got mig ple o mig buit. Resulta evident que aquesta restauració suposa un capítol històric, com així ho va declarar l'alcalde Marc Aloy en el seu parlament abans de l'inici del concert, però no és menys cert que s'ha trobat a faltar l'ambició de proporcionar un gran orgue per a la ciutat que, perquè no dir-ho, segueix sent una de les grans assignatures d'una basílica que, pròximament, viurà un dels capítols més esperats amb la col·locació del Frontal de la Passió (Ca 1350) del brodador florentí Geri di Lapo, una obra d'art de rellevància mundial que, durant molts anys, ha estat en un lamentable estat. Per sort, les coses s'han fet darrerament molt bé i, així, a partir del 7 d'octubre es podrà contemplar en una capella de la basílica un dels escassos frontals d'altars gòtics brodats de la primera meitat del segle XIV de tot Europa. Ho han llegit bé.
Aquesta doble restauració, orgue i Frontal de la Passió, són dos importants capítols culturals que l'any 2022 haurà portat en el mateix any que, celebració ignasiana al marge, se celebren els 700 anys de l'inici de les obres de la Seu de Manresa com també de la, tristament, destruïda església del Carme que seria un emplaçament excel·lent per aquest orgue acabat de restaurar. Mentrestant, en espera d'aquest gran orgue, s'obren multitud de reptes a la ciutat amb aquest orgue restaurat: la vida musical que es pugui desplegar, a partir d'ara, al temple, la programació, l'ús de l'instrument, la possibilitat de realitzar cursos. Ars longa vita brevis. Això, sí, ningú pot negar que a partir d'avui hi ha un orgue en condicions a Manresa. Petit, però en condicions. I això és motiu de celebració. Chapeau!
Aquest divendres, una nova oportunitat per escoltar-lo amb un concert de la professora del Conservatori de Música de León Ana Aguado amb un programa format per obres d'Eduardo Torres, Johan Sebastian Bach, Felix Mendelssohn, Luis Vierne i l'única mostra de patrimoni musical dels Països Catalans que podrà escoltar-se en aquest cicle: l'Ofertori de Santa Clotilde del mallorquí Joan M. Thomàs i Sabater (1896-1966).
Hi havia expectació, aquest dilluns, a la Seu de Manresa per poder escoltar el primer dels concerts inaugurals amb el flamant restaurat orgue de la basílica manresana. L'organista i Kantor a l'Stephanuskirche de Tübingen (Baden-Württenberg) Marcel Martínez va ser l'encarregat d'obrir aquest cicle de quatre concerts impulsat per la Comissió de l'orgue del cor de Catalunya i que, en els propers dies i setmanes, portarà a la Seu als organistes Ana Aguado (19 d'agost), Jordi Figueras (8 d'octubre) i Maria Nacy (9 d'octubre). Una expectació que va quedar corroborada per un públic que va omplir més de la meitat dels bancs de la nau central de l'esplèndid edifici gòtic de l'arquitecte, possiblement oriünd de Valls, Berenguer de Montagut.
Si al matí s'havia celebrat la missa de benedicció de l'instrument, al vespre va ser el moment d'arrencar l'esmentat cicle. Martínez va proposar un programa d'allò més eclèctic amb dues importants i poderoses obres a l'inici i al final del concert com ho van ser la Fantasia, opus 52/3 de Max Reger (1873-1916) i la Toccata i Fuga en Fa Major BWV 540 de Johann Sebastian Bach (1685-1750). Entremig obres del món de l'orgue francès del segle XX (Jehan Alain, Jean Langlais), del Renaixement alemany (Arnolt Schlick), del barroc del Nord d'Alemanya (Dietrich Buxtehude), a més d'una peça de l'estonià Arvo Pärt (1935), concretament la seva obra Annum per annum (1980).
Martínez, com era d'esperar a tenor dels seus magnífics currículum i formació, va desgranar un concert seriós, amb molt d'ofici, però on va posar al descobert alguns aspectes de la restauració d'aquest orgue que massa em sembla no han estat assumits amb la radicalitat i consciència necessàries. Posar sobre la taula aquest aspecte no contradiu l'aplaudiment sincer del sotasignant cap a l'esmentada Comissió, liderada apassionadament pel matrimoni format per Carme Alarcón i Joan Garriga, seguida amb entusiasme pel Rector i Degà de la Col·legiata de la Seu de Manresa Mn Jean Hakolimana, i que ha comptat amb dos importants equips d'excel·lents professionals en l'assessorament i restauració: el mateix organista Marcel Martínez i el taller, ubicat a Terol, de l'orguener Carlos Manuel Álvarez. I tampoc contradiu que, en efecte, a la Seu ara es disposi d'un instrument amb condicions per a l'acompanyament litúrgic i poder fer concerts com el d'aquest mateix dilluns. Els esmentats aspectes, però, segueixen sobre la taula.
Per a una basílica gòtica amb unes proporcions immenses com les de la Seu de Manresa, amb una nau central de 68 metres de llargada, una alçada de trenta metres i trenta-tres membres d'amplada, aquest orgue mitjà acabat de restaurar, amb 1.837 tubs i 30 registres sonors, segueix sent totalment insuficient per a la immensitat de l'espai de la Seu. Ho podem dir d'una altra manera. Segueix sent massa poc orgue per a tanta basílica. Sense caure en el terreny de les comparacions, per alguns sempre odioses, només ens cal adonar-nos com un instrument d'aquestes proporcions com l'orgue de l'església dels Sants Just i Pastor de Barcelona, amb 1.871 tubs i 28 registres, funciona perfectament per a un espai arquitectònic de les dimensions de l'església barcelonina, però no per a tota una Seu de Manresa. Una Seu de Manresa que, a més, té l'inconvenient que, durant la Guerra Civil, va veure com el seu cor barroc tallat, després de la Guerra de Successió, per l'escultor manresà Josep Junyer va ser destruït. La inexistència d'aquest cor provoca el lògic augment d'una immensa reverberació per la no presència d'un element material com aquesta construcció de fusta que ajudaria, sense cap mena de dubte, a trencar les difícils condicions acústiques reverberants d'un espai tan gran. Però hi ha encara més qüestions.
Costa de creure com havent-se portat a terme aquesta important restauració, i que ha significat una de les inversions econòmiques en matèria musical més altes de la ciutat dels darrers anys amb un cost que arriba als 300.000 euros, no s'hagi sabut agafar el toro per les banyes i fer cas d'allò que acústicament tothom sap: la recol·locació de l'orgue Silvio Puggina al mateix espai del deambulatori (girola), exactament a la seva capella de Sant Pere, és una altra anormalitat que augmenta les esmentades dificultats sonores. Per què? Perquè el sostre on és ubicat l'instrument és d'una alçada molt menor que la de la basílica i succeeix que l'orgue no pot ni respirar ni projectar el so com sí que ho faria, indubtablement, a l'espai de la nau. De fet l'espai on s'acostumen a col·locar la majoria d'orgues al nostre país.
Estem, per tant, al davant d'unes qüestions (instrument insuficient, ubicació errònia) que s'afegeixen a les particularitats d'un orgue on una ràpida mirada a la Disposició actual dels registres o jocs permet adonar-nos que és una estranya combinació entre un orgue major de composició barroca (primer teclat) i un segon de composició romàntica (segon teclat) al que li manca un joc de 4' ja que aquest no pot competir amb el plec del joc de l'orgue major. I això no és una opinió del sotasignant sinó que ha estat compartida amb especialistes de l'anomenat Rei dels instruments.
De nou, així, ens trobem a la ciutat de Manresa davant d'una situació que es pot llegir entre el got mig ple o mig buit. Resulta evident que aquesta restauració suposa un capítol històric, com així ho va declarar l'alcalde Marc Aloy en el seu parlament abans de l'inici del concert, però no és menys cert que s'ha trobat a faltar l'ambició de proporcionar un gran orgue per a la ciutat que, perquè no dir-ho, segueix sent una de les grans assignatures d'una basílica que, pròximament, viurà un dels capítols més esperats amb la col·locació del Frontal de la Passió (Ca 1350) del brodador florentí Geri di Lapo, una obra d'art de rellevància mundial que, durant molts anys, ha estat en un lamentable estat. Per sort, les coses s'han fet darrerament molt bé i, així, a partir del 7 d'octubre es podrà contemplar en una capella de la basílica un dels escassos frontals d'altars gòtics brodats de la primera meitat del segle XIV de tot Europa. Ho han llegit bé.
Aquesta doble restauració, orgue i Frontal de la Passió, són dos importants capítols culturals que l'any 2022 haurà portat en el mateix any que, celebració ignasiana al marge, se celebren els 700 anys de l'inici de les obres de la Seu de Manresa com també de la, tristament, destruïda església del Carme que seria un emplaçament excel·lent per aquest orgue acabat de restaurar. Mentrestant, en espera d'aquest gran orgue, s'obren multitud de reptes a la ciutat amb aquest orgue restaurat: la vida musical que es pugui desplegar, a partir d'ara, al temple, la programació, l'ús de l'instrument, la possibilitat de realitzar cursos. Ars longa vita brevis. Això, sí, ningú pot negar que a partir d'avui hi ha un orgue en condicions a Manresa. Petit, però en condicions. I això és motiu de celebració. Chapeau!
Aquest divendres, una nova oportunitat per escoltar-lo amb un concert de la professora del Conservatori de Música de León Ana Aguado amb un programa format per obres d'Eduardo Torres, Johan Sebastian Bach, Felix Mendelssohn, Luis Vierne i l'única mostra de patrimoni musical dels Països Catalans que podrà escoltar-se en aquest cicle: l'Ofertori de Santa Clotilde del mallorquí Joan M. Thomàs i Sabater (1896-1966).