Jordi Pesarrodona: «Qui associï el discurs de l'ANC al de Junts està molt equivocat»

El santjoanenc Jordi Pesarrodona és vicepresident de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) des de finals del passat mes de maig, després que els secretaris nacionals fessin confiança en Dolors Feliu com a presidenta malgrat que Pesarrodona havia estat el més votat a les eleccions al secretariat. Malgrat aquest fet, el bagenc creu que formen "un bon tàndem", i que Feliu està més preparada pels temes institucionals i internacionals i "jo puc fer més feina d'activista".

Només entrar ens aclareix que el proper 18 de juny renunciarà al càrrec de vicepresident del Consell per la República per centrar-se en la seva nova responsabilitat. En prenem nota. I tot i haver-se presentat a les passades eleccions al Parlament per Junts, insisteix que no n'és militant. De fet afirma que després de l'experiència amb ERC, amb qui va ser regidor al seu municipi, "no crec que me'n torni a fer mai, d'un partit".

- Falten pocs dies per al 18 de juny. Per què deixa el càrrec de vicepresident segon del Consell per la República?

- Perquè és pràcticament impossible compaginar aquest càrrec amb el de la vicepresidència de l'ANC. És molta feina i implica una dedicació gairebé plena.

- I això que al final no va acabar sent elegit president... Com se li va posar que malgrat els resultats, escollissin una altra persona?

- Contextualitzem un moment perquè em sembla que aquesta qüestió no s'acaba d'entendre. Per començar, hem de tenir clar que el que escull l'Assemblea no és ni un president, ni un vicepresident, ni un secretari ni un tresorer. El que es tria és un secretariat.

- Però normalment s'assumeix que la persona més votada n'acabarà sent la màxima representant.

- Sí. Però jo, quan em vaig postular com a candidat no ho vaig fer per acabar presidint res: ho vaig fer perquè crec en el potencial mobilitzador que té l'ANC; un potencial que ja ha demostrat en diverses ocasions. De fet, quan decideixo presentar-me per formar part del nou secretariat nacional ho faig des de l'activisme pur i dur i sense ningú al darrere. Em vaig plantar allà i vaig guanyar. És curiosíssim.

- Té alguna teoria del per què d'aquesta victòria?

- No ben bé. El que sí que tinc són quatre lectures que m'ajuden a entendre una mica per on passem i què vol la gent. La primera és que a mi se'm va votar sense que jo propagués res. Què vol dir, això? Que el que demana la societat és activisme de carrer. La segona té a veure amb la participació.

- Va ser força més baixa que en les eleccions anteriors, oi?

- Aquí és on vaig: això ens deixa entreveure que hi ha un desencís amb tot el que està passant al país, i que convé reactivar la il·lusió. La tercera lectura la faig un cop es fan públics els resultats de les votacions, i és que realment no hi va haver gaire diferència de vots entre els quatre primers candidats. Que passés això encara va reafirmar més el que jo feia temps que deia: que ara no és hora de lideratges únics sinó de lideratges compartits, i que és el moment de trencar amb les estructures piramidals.
 
- I la quarta?

- Que la gent del carrer demana entesa absoluta, independentment del perfil que tinguis.

- Encara milita a Junts, vostè?

- No hi milito ni hi he militat mai. Em vaig presentar amb Junts perquè m'ho van demanar en unes primàries, però mai no hi he militat. De fet, quan vaig deixar ERC ja vaig dir que no militaria més en un partit polític perquè volia ser una ànima lliure

- Com que últimament s'associa el discurs de l'ANC al de Junts...

- Doncs és una associació molt equivocada, bàsicament perquè l'ANC és una plataforma que no està al costat de cap partit polític. Si de cas, està al costat de tots alhora. L'ANC no deixa de ser una plataforma ciutadana per aconseguir l'alliberament nacional. A través del seu poder de mobilitzar massivament la gent, ha aconseguit que la classe política escolti què vol el carrer. I això és el que va passar, per exemple, amb la manifestació del 10 de juliol del 2010. Quan el president Mas va veure el seguiment que hi va haver, va convocar immediatament la Carme Forcadell i la Muriel Casals al Palau de la Generalitat. I això no ho va fer perquè de cop es tornés independentista: ho va fer perquè va saber veure què volia el poble. I aquesta és la funció, per a mi, de l'ANC: el que hem de fer és convocar la ciutadania cap a l'alliberament nacional. I els partits, si de cas, que s'hi vagin sumant.

- Ara mateix els ànims no estan precisament per tirar coets. Com pretenen revertir aquest desencís generalitzat?

- Abans que res el que cal és parar-nos a observar d'on venim i què ens ha dut fins on som. Penso que és molt bo fer analítiques amb perspectiva de tot plegat. I això és una mica el que he fet jo. ¿Per què som aquí quan la gent continuem pensant que l'única sortida és un país independent en forma de república?

- N'ha trobat la resposta?

- Hi ha diverses causes. La primera, el fet de substituir l'estelada per un llaç groc i de prioritzar el clam "Llibertat presos polítics" al d'"Independència". Això, sense adonar-nos-en, ja ens va començar a desactivar, perquè vam passar de sentir-nos uns lluitadors de la terra a percebre'ns com uns represaliats. És molt important la mirada que hi posem: el focus no ha de ser que ens estan reprimint, sinó que som uns lluitadors que, per plantar cara, a vegades rebem cops. Si a aquesta actitud hi sumem l'arribada de la pandèmia...
 
- Ja tenim tots els ingredients perquè el moviment nacional català descavalqui.

- I és el que va acabar passant. Què va provocar, això? Que des de les esferes polítiques s'optés pel discurs del "mai més posarem una data". I aquesta, per a mi, és la gran equivocació, perquè si no tenim un objectiu (i un objectiu assumible), la gent no sortirà al carrer. Per tant, el que hem de fer des de l'ANC és tornar a provocar objectius. I és que quan tenim objectius, anem a totes! No oblidem que som hereus del referèndum d'Arenys de Munt i que l'entitat va néixer precisament per aconseguir l'alliberament nacional en un termini de 4-6 anys.

- Ja n'han passat deu.

- Certament; encara no ens n'hem sortit. Per tant, ara el que toca és tornar a recomençar des d'aquí. I ho hem de fer projectant-nos cap a un horitzó. Quan hi ha un objectiu a perseguir, la il·lusió reapareix. I veure com la gent s'il·lusiona; com el poble surt al carrer i es mobilitza, és meravellós.

- Potser el fet que les dues principals formacions independentistes al Parlament no deixin de tirar-se els plats pel cap, els ho posarà una mica més difícil...

- Aquesta és l'altra.

- Tenen pensat intervenir-hi d'alguna manera?

- Intentarem gestionar-ho, evidentment: només amb l'entesa de tot el moviment independentista ens en sortirem. Però, ep! Això no vol dir, en cap cas, delegar al cent per cent la gestió de la independència als polítics. Ja ho vam fer l'altra vegada i no va funcionar. No hem d'oblidar que els partits fan de partit; exerceixen una funció molt concreta. I no ho dic com una crítica; simplement és una observació que cal tenir en compte. Quan van aplicar-nos el 155, cap director general ni cap alt càrrec de la Generalitat va dimitir. Si realment haguessin volgut treballar pel nostre país, el que haurien fet seria dimitir en bloc per, així, provocar un bloqueig nacional extraordinari. Per què no ho van fer? Perquè no estaven pel full de ruta; només vetllaven pel seu benestar.
 
- Les regnes, doncs, les ha de portar la ciutadania.

- Sí. I des de l'ANC el que hem d'intentar és reconquerir aquest grau d'implicació de la gent que condueixi els partits a pujar al carro. I ara estem lluny, de tot això. No oblidem que ara mateix, qui ens està reprimint és la mateixa Generalitat. Les Brimo estan identificant independentistes, els estan encausant... és el nostre propi govern! Només amb la pressió i la mobilització constants -sempre des de la no-violència-, aconseguirem fer un cop de volant.

- Què vol dir?

- Doncs que si sempre estem a primera línia -des de la no-violència, insisteixo-, potser un dia, aquell polític que no hem vist mai colze a colze amb l'activista, llavors començarà a sortir al carrer i potser també rebrà un cop de porra d'aquella mateixa policia que en teoria és la nostra. I potser algun funcionari dels que treballa com a repressor, a les seves hores lliures passarà de bàndol i es posarà al costat de la ciutadania. És hora d'agafar nosaltres el protagonisme i de deixar de ser tant obedients amb tot. 

- Expliqui's.

- Si, per exemple, algú puja dalt d'un cotxe i et diu que te'n vagis cap a casa, potser no li has de fer cas. ¿Què hagués passat el 20-S si ens haguéssim quedat una setmana a la Gran Via? Ja hi érem, eh!

- No només parla de desobeir els partits polítics, veig...

- No. Hem de saber fer segones i terceres lectures. Les entitats estan obligades, per llei, a complir tot un reglament quan convoquen, per exemple, una manifestació. Han de notificar on començarà, on acabarà i per on es passarà. I pobre de tu que surtis d'allà. Ara bé: un cop la manifestació s'acaba i es desconvoca, la gent és lliure de quedar-se on sigui, i això ja no serà responsabilitat de l'entitat convocant. ¿Què hagués passat el 20-S si ens haguéssim quedat una setmana a la Gran Via?

- No ho sabrem mai.

- Ara ja són altres temps, certament. Per això dic que el que toca és recomençar una altra història. Això sí: amb una experiència adquirida molt important.