Entrevista

«On han patit més els malalts de càncer durant la pandèmia ha estat a nivell social»

Núria Orcero, la psicooncòloga d'Althaia, parla de com els pacients oncològics i les seves famílies van viure els primers mesos de pandèmia

per Aina Font Torra, Manresa, Catalunya | 4 de juny de 2022 a les 10:05 |
La psicooncòloga d'Althaia Núria Orcero | JMM
El coronavirus va irrompre a les nostres vides de cop i volta, gairebé sense cap avís previ que ens preparés per entrar en contacte amb una manera de viure completament allunyada de la que estàvem acostumats. Per començar, vam haver de bregar amb tot el que suposa quedar-se tancat a casa durant dos mesos; a continuació, vam veure'ns obligats a rutinitzar anar pertot arreu en mascareta; després, la més que necessària distància de seguretat; un temps més tard, les vacunes i el certificat Covid; les seqüeles físiques i emocionals... I un llarg etcètera de casuístiques derivades de la pandèmia més mortífera de l'Europa contemporània.

Si per una persona sana, aquest revés sanitari ja va suposar un gran trasbals a tots els nivells, per aquelles persones que ja tenien alguna malaltia, la sacsejada va ser doble. I si la malaltia en qüestió era el càncer, suma-hi el fet d'acceptar i gestionar que ja no serà la més abordada pels mitjans de comunicació. Perquè sí: fins al març del 2020, la patologia més "popular" i la que més empatia social generava era el càncer. Però aquesta va quedar completament desbancada pel coronavirus. Com van viure-ho, tot plegat, els pacients oncològics del Bages? En parlem amb Núria Orcero, la psicooncòloga de la Fundació Althaia


- El d'Oncologia va ser, juntament amb Salut Mental i Hematologia, un dels serveis que va seguir oferint atenció in situ durant la pandèmia. Vostè també feia les visites presencials?

- No. Al començament tot ho feia via telefònica; després es va incloure la opció de la videotrucada, i quan va començar la desescalada, al maig, el pacient podia escollir si venir a l'hospital o continuar fent el seguiment des de casa.


- Què triava, la majoria?

- La presencialitat.

- Venien amb por?

- Sí, sobretot al principi. I no només ells; les seves famílies també. Hem de pensar que era un moment de molta incertesa, i no saber provoca por: por de contagiar-se, por de no estar prou protegits, por de si podrien seguir fent els tractaments o no... Però, per sobre de tot, penso que on van patir més els malalts de càncer durant la pandèmia va ser a nivell social.

- De relacions, vol dir?

- Correcte. L'acompanyament de la família, el suport de les amistats... Si aquesta variable falla, la persona té més dificultats per seguir endavant.

- I va fallar molt sovint, durant els primers mesos de crisi?

- La cosa està en què la família, per protegir i evitar contagiar la persona malalta, l'aïllava. En aquest sentit, el que jo sempre intentava era donar recursos perquè la por no s'escampés per totes bandes i perquè els pensaments anticipatoris no es desbordessin. Els éssers humans sempre tenim els famosos '"i si...?" al cap, i la meva funció consistia en ajustar-los a la realitat.

- Diu que la tendència de les famílies era la d'aïllar. Si sumem aquest aïllament al que vam haver de fer els dos primers mesos de pandèmia, l'hermetisme devia ser doble...

- Justament, l'etapa del confinament va ser la que, en general, es va viure millor.

- Ah sí?

- Sí, sobretot aquells pacients que acabaven de ser diagnosticats o que estaven fent tractaments que els deixaven fora de joc completament. Quan tens un càncer la teva vida s'atura en sec i moltes vegades et veus obligat a deixar de fer coses que abans feies ja sigui perquè no tens l'energia per fer-les o perquè te les desaconsellen. Això és una mica el que va passar quan es va decretar l'estat d'alarma: tothom va haver de parar. En aquest sentit, hi havia pacients que em deien: "com a mínim estem tots tancats i no em sento diferent ni que m'estigui perdent res". En alguns casos, doncs, la pandèmia fins i tot podia protegir el benestar emocional del malalt -com a mínim al començament.

- El nombre de derivacions a Salut Mental que feia abans de la pandèmia, és molt diferent al d'ara?

- La veritat és que no. Acostumo a derivar molt poca gent, a Salut Mental, perquè d'alguna manera, les persones que demanen hora a la psicooncòloga no tenen cap problema a nivell de salut mental. El que tenen és un malestar adaptatiu, no patològic. Això vol dir, doncs, que l'atenció psicològica que requereixen va encaminada a ajudar-los a entendre la malaltia.

- Li venen més pacients que abans de la Covid?

- Una mica de boom sí que l'he notat. Com que al principi hi havia més por a venir a l'hospital, la gent que podia passar sense visitar-se, ho feia. Ara que tot s'ha anat normalitzant, noto que la tendència va a l'alça. Sobretot, el que he percebut és un canvi en el comportament de la gent que és acabada de diagnosticar de càncer.

- En quin sentit?

- Abans, el més habitual era que les persones a qui acabaven de trobar un tumor cancerós, s'esperessin a demanar atenció psicològica segons evolucionés la malaltia. Ara sembla que prevenen una mica més i concerten hora amb la psicooncòloga tan bon punt són diagnosticades. Hi ha una necessitat d'estar acompanyades des del principi i una percepció que es requereix d'un suport més continuat per part dels professionals.

- Diria que el perfil de pacients que té ha canviat o s'ha ampliat, arran de la pandèmia?

- En general no. Potser sí que venen més homes que abans, però res significatiu. A tall d'exemple, l'any 2021, de tota la gent que va demanar una primera visita al servei de psicooncologia, un 33% van ser homes i un 67%, dones. Aquest 2022 la proporció s'està mantenint si fa o no fa igual.

 

Participació