Beth: «Soc tan tastaolletes que m'he d'anar recordant que el meu camí és el de la música»

"Fa quatre anys vaig fer un canvi de xip i vaig decidir que totes les decisions les prendria respectant-me a mi". Si quan vam conèixer Beth Rodergas l'any 2002 ja se la veia una persona segura i amb les idees clares, ara, dues dècades després de sortir de l'acadèmia d'Operación Triunfo, sembla que aquesta solidesa discursiva i conductual ha arribat al seu punt més àlgid: "si a algú no li agrada el que faig, mala sort. Oi que m'agrada a mi? Doncs endavant! I el que hagi de venir ja vindrà". Tal qual. Sense embuts. I és precisament des d'aquesta actitud d'autorespecte que ha nascut Natural Women, el disc que la cantant de Súria (però també de Cardona, "que és on m'hi passava tots els estius", detalla) acaba de treure juntament amb la pianista Laura Andrés. Es tracta d'un recull de deu versions de cançons mítiques compostes "per dones meravelloses que van brillar -i encara ho fan- dintre del món de la música", asseguren les autores de l'àlbum, que començaran gira de concerts el 14 de maig. 

Amb aquest Natural Women, Rodergas torna a refermar el seu compromís amb una carrera musical que durant vuit anys va semblar que quedava en una espècie de temps mort. Entre els discos Família (publicat l'any 2013) i Origen (que va veure la llum el 2021), la seva activitat concertística i discogràfica es va reduir a la mínima expressió. I no pas per falta de ganes, sinó més aviat per manca de temps: maternitat, teatre, televisió, disseny de roba per a infants... D'aquesta vida plena de projectes i del disc que acaba de sortir al mercat, en parlem a l'entrevista que podeu llegir a continuació.

- Natural Women, si no m'equivoco, es comença a gestar al FAQS de TV3, oi?

- Sí. Concretament, el 8 de març del 2020, just abans que ens confinessin per la pandèmia. Resulta que des del programa em van demanar si podia anar-hi a cantar una cançó per commemorar el Dia de la Dona. De seguida vaig tenir clar que l'acompanyament musical també me l'havia de fer una dona, i vaig pensar en la Laura.

- Es coneixien, ja?

- Molt poc. Havíem coincidit en un parell d'ocasions, però no havíem tocat mai juntes. Durant el concert al FAQS ens vam entendre tan bé a nivell personal i hi va haver tan feeling musical, que ja vam començar a parlar de fer alguna cosa plegades. I no només això: com que va coincidir que jo estava enregistrant Origen, vaig fitxar-la perquè fos ella qui em gravés els pianos i perquè m'acompanyés en els concerts de gira del disc. L'única dona de la banda!

- Ostres!

- En el món del pop i del rock costa molt trobar dones músiques. Per no parlar de tècniques de so o de productores, que pràcticament no n'hi ha. I és trist perquè jo, que em considero una persona inquieta i que es qüestiona les coses, ho havia normalitzat completament. Afortunadament, i dintre d'aquest despertar feminista que s'està donant des de ja fa uns anys, la cosa està canviant. 

- Podríem dir que el disc és una contribució a aquesta lluita feminista?

- En part sí. Per una banda és un homenatge a les dones que ens han marcat musicalment, però, per sobre de tot, és un autoregal que ens hem fet amb la Laura. És un disc fet a mida que hem tret perquè ens ha vingut de gust.

- Quins criteris han fet servir per escollir els deu temes que el componen?

- Volíem que fossin cançons molt conegudes i que alhora tinguessin la potència suficient com per aguantar-se només a piano i veu. En aquest sentit, vam buscar peces que a nivell de melodia, harmonia i lletra, tinguessin una estructura sòlida. Pel que fa a la llengua, en un inici la idea era posar temes en català, castellà i anglès. Però durant el procés de recerca vam veure clar que ens havíem de centrar en l'anglès perquè les cançons que més ens van marcar durant la nostra infància i adolescència eren en aquesta llengua. Això no vol dir, però, que en els concerts no toquem alguna peça en català o castellà...
 
- Quin diria que és el segell identitari de la Beth i la Laura?

- La cruesa, la delicadesa i l'emoció. 

- La cruesa?

- Sí. Les cançons que interpretem estan súper despullades; són molt crues. El que fem és anar a l'essència, pelar-les; les deixem pràcticament sense producció. I crec que aquesta nitidesa és clau per fer viatjar el públic cap a llocs íntims i profunds.

- Qui li ho havia de dir a aquella noieta de 20 anys que va entrar a l'acadèmia d'Operación Triunfo que la seva carrera musical seria tan llarga! Què pensa quan mira enrere?

- Que estic molt orgullosa de tot el que he fet. Fa encara no un any, van penjar a Internet tot el càsting que vaig fer per entrar a OT. M'hi vaig quedar ben enganxada. Em va sorprendre com de clares tenia ja les coses aleshores i la coherència amb què raonava. Crec que no soc massa diferent d'aquella Beth. Evidentment que ara, amb el bagatge que tinc, potser hagués fet alguna cosa diferent...

- Per exemple?

- Plantar-me abans del que ho vaig fer. Només sortir de l'acadèmia, era com si tinguéssim escrita la carrera que havíem de seguir: se'ns imposava un estil -tant musical com estètic- que potser no era el que nosaltres volíem. Ara, per sort, això ha canviat molt: seria impensable que a un concursant actual se'l fes aprimar com va passar amb la Rosa de España. Mirant-m'ho amb perspectiva, sento una mica d'enveja de no haver pogut viure segons què amb el respecte i la llibertat amb què ho viuen els joves d'ara.

- Però ells tenen la llosa de les xarxes...

- Cert. Sort que no existien quan vaig sortir d'OT, perquè segons quins comentaris m'haurien destrossat, segur. En aquell moment, afortunadament, només m'arribaven els missatges de la gent que m'adorava; dels comentaris d'odi o de rebuig ni me n'assabentava. Ara és pràcticament impossible blindar-te dels haters. S'ha de tenir el cap molt ben moblat perquè no t'afectin les crítiques.

- L'hi té, vostè?

- Com més gran em faig més aprenc a gestionar que no puc agradar a tothom. Però mentiria si digués que els comentaris negatius no m'afecten. De fet, la majoria de gent té la tendència a focalitzar l'atenció, únicament, en les crítiques. En el meu cas, quan penjo alguna cosa a l'Instagram i hi ha tres-cents comentaris que m'ho aplaudeixen i un que m'ho condemna, tendeixo a quedar-me només amb aquest últim. I això no és just. Si només ens basem en ímputs externs per avançar, què ens quedarà si el que fem resulta que no agrada?

- Parlant de 'fer coses', déu n'hi dó les tecles que ha tocat: actriu de televisió, teatre i musicals; presentadora de programes, i fins i tot, creadora d'una marca de roba...

- Sí, sí: no he parat! Soc tan tastaolletes que m'he d'anar recordant que el meu camí és el de la música, perquè és el que més m'omple. Recordo que durant un temps, vaig dedicar molta més energia a buscar mercats on anar a vendre la roba de LittleLia que no pas sales on fer concerts.
 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by ✨Beth ✨ (@bethrodergas)

- La idea de treure al mercat una firma de tèxtil infantil apareix arran de ser mare?

- Sí i no. M'explico: a mi, de sempre, m'ha agradat fer manualitats. Suposo que hi té a veure el fet que des de petita he vist la meva mare cosir molt. Abans de tenir la Lia (la meva filla gran), ja feia ganxet, customitzava bosses... Quan va néixer, l'únic que va canviar va ser que el focus creatiu va centrar-se en peces per a infants. Però no pas per vendre, eh! El que passa és que un dia vam penjar alguns dels dissenys d'uns aguanta-pipes que havíem ideat amb la meva mare, i van agradar tant que la gent ens va suggerir que els comercialitzéssim. I aquí seguim!

- Em dona la sensació que no té por de res.

- En tinc molt poques, certament. Penso que deixar de fer una cosa per por a què passarà quan realment no tenim ni idea de com anirà, és una gran absurditat. El món és de les valentes, i si ens equivoquem, no passa res. La vida, al cap i a la fi, és anar provant.

- També és veritat que, si més no des de fora, fa l'efecte que les coses li han anat molt rodades...

- No em puc queixar gens, és veritat. I potser queda malament que ho digui jo, però penso que a nivell vocal tinc una espècie de do: no he fet res per cantar així; és quelcom que m'ha vingut donat. I no puc fer res més que donar les gràcies. Evidentment que l'experiència i les hores de treball m'han ajudat a millorar moltíssim, però no he hagut de suar sang ni molt menys. M'ha estat molt fàcil. 

- Com entra la música a la seva vida?

- Recordo que de petita em van apuntar a l'escola de música de Súria, i m'encantava. Vaig estar-m'hi dels 7 als 14 anys, fent solfeig i piano. Als 16, amb un grup d'amics de Cardona, decidim muntar un grup, Hàbit. Jo n'era la cantant. En tinc molt bon record.

- Què tocaven?

- Els nostres referents anaven des de Bob Marley a Ben Harper, passant per Tracy Chapman o Alanis Morrissete. En aquell moment recordo que era bastant rebel i em sentia identificada amb aquest tipus de grups, tant per l'estètica com pel missatge que transmetien.
 
- Quan diu que era rebel, a què es refereix?

- Que estava molt descontenta amb el sistema. Era un tipus de rebel·lia més social, no pas familiar. Hi havia coses que passaven al món que m'indignaven i m'entristien. L'adolescència és un despertar en molts sentits. I si sumes això al fet que sempre m'ha agradat molt qüestionar-m'ho tot i analitzar per què som com som i com és que actuem de la manera que ho fem... ja ho tens!

- Segueix cultivant aquesta Beth indagadora?

- Oi tant! L'autoconeixement és una eina que a mi sempre m'ha anat molt bé i que, per sort, no s'acaba mai!

- Què ha descobert de vostè, durant aquests anys?

- Que soc una persona molt sensible i empàtica; a vegades potser massa i tot. També soc molt impulsiva i tinc un caràcter fort. M'agrada molt cuidar i no puc evitar bolcar-me a ajudar la gent que ho necessita. Amb els anys he vist que quan una persona té aquest caràcter que tinc jo, de donar-se i preocupar-se tant pels altres, sovint el que passa és que la gent ens acaba decebent.

- En quin sentit?

- Donem per suposat que tothom ha d'actuar com nosaltres ho faríem. I això no va així, perquè cada persona és diferent i té la seva motxilla. Quan algú té una reacció diferent a la que tindríem nosaltres, tendim a jutjar-la. L'aprenentatge està en no prendre'ns-ho personalment.

- Parlant de jutjar: la gestió de la pandèmia que s'ha fet a nivell polític ha estat criticada i qüestionada per tots cantons. Com a artista, quina opinió en té?

- Doncs que segurament jo no ho hauria fet pas millor. Crec que el sector de la cultura ha estat molt castigat i s'ha hagut d'adaptar moltíssim. Però això ha passat en moltes altres professions. És tan gros el que ens ha passat com a humanitat, que se m'escapa de les mans donar lliçons o fer sentències fermes de com s'hauria d'haver actuat. El que sí que penso és que ara la gent ha de respondre en massa per agrair tot el que la cultura va aportar durant el confinament total: música, pel·lícules, sèries... què haguéssim fet sense això? Ara que tot torna a estar obert, és el moment de fer el retorn.