Sobrequés: «El PSC és un partit monolític contrari a les consultes»

Llicenciat en història a la Universitat de Barcelona, on va ser professor d'història medieval. Més tard passà a la Universitat Autònoma de Barcelona, on fou catedràtic d'història de Catalunya. Des del 1969 ha estat conservador de l'Institut Municipal d'Història de Barcelona, i director i després coordinador del pla de museus de l'ajuntament de Barcelona (1981-1987).

A les eleccions generals espanyoles de 1977 fou escollit senador per la província de Girona per l'Entesa dels Catalans, coalició amb la qual va repetir a les eleccions generals espanyoles de 1979. El 1982 ingressà al Partit dels Socialistes de Catalunya, amb el qual fou escollit diputat a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1988 i de 1992. Del 1993 al 2000 fou membre de la junta directiva del Futbol Club Barcelona. És membre de la junta directiva de l'Institut Català de Cooperació Iberoamericana. El 2000 fou nomenat director del Museu d'Història de Catalunya.

- Com a historiador, creu que la voluntat catalana de diferenciar-se d'Espanya és nova, o ja ve de lluny?
- Més que una voluntat de diferenciar-se, el que hi ha és un conflicte permanent entre Catalunya i Espanya. És un conflicte que arrenca després de 1714, o fins i tot abans. Ja als segles XVI i XVII la relació era prou complicada, i esdevingué encara pitjor després de la desfeta de 1714. A partir d'aleshores, i amb diferents graus d'intensitat, apareix una voluntat del poble català de recuperar allò que s'ha perdut. Aquesta voluntat genera un conflicte permanent, que canvia d'intensitat segons les èpoques i segons els règims polítics, i que arriba fins avui.

- Què hi ha doncs de diferent, en aquest moviment de les consultes?
- Amb les consultes, Catalunya reneix. És un procès que serà lent, perquè hem passat uns anys d'un cert ensopiment col·lectiu. Mica en mica, ens hem anat adonant que l'autonomia administrada pels governs centralistes de Madrid no és la solució als nostres problemes. Vàrem posar moltes expectatives en aquest procés després de la mort de Franco, però ara hem vist que aquest no és el camí. El desencís i el semenfotisme han donat pas a una certa il·lusió renovada, que encara és petita però que pot ser el punt de partida cap a una nova renaixença. Les consultes són importants històricament, i no s'han de mesurar només per l'èxit immediat dels percentatges, sinó que s'ha d'inscriure en un panorama de més volada. Es tracta d'una gran possiblitat de futur pel país.

- I creu que aquestes consultes suposaran un punt de no retorn, o tot s'acabarà convertint en foc d'encenalls?
- Si fem les coses ben fetes i persistim en aquesta voluntat, les coses sortiran bé. Jo tinc l'esperança que, a mesura que el procés avanci, els partits centralistes (i especialment el PSC, que és un partit d'esquerres i catalanista) acabaran apuntant-s'hi, i que tots aquells que encara s'ho miren amb fredor s'il·lusionaran. Si hi ha un context social ampli els partits que avui hi donen l'esquena i els ajuntaments que no han aprovat mocions acabaran donant-hi suport.

- Creu que al PSC hi ha gent disposada a fer aquest gir?
- Gent que tingui responsabilitats importants i de comandament, no, cap ni un. Però sí que hi ha militants del PSC, que no tenen llocs de representació significativa i que creuen en les consultes. El PSC és un partit monolític contrari a les consultes independentistes, i la consigna que s'ha donat des de la direcció del partit als regidors de tots els pobles i ciutats és que hi votessin en contra o s'abstinguessin. En aquest sentit hi ha molt poca diferència entre el PSC i el PP, però jo confio que el PSC s'adonarà abans de l'error, i que a mesura que el context social avanci ells seran els primers en canviar de posicionament. Serà un procés llarg i difícil, que tindrà una duríssima oposició per part del socialisme espanyol, que necessita el socialisme català per governar, i difícilment respectarà la voluntat del poble català.

- Així doncs, quin seria el camí a seguir?
- El camí és aconseguir un consens ampli a Catalunya, com hi va ser a favor de la democràcia i l'autonomia després de la mort de Franco. El consens social era clarament favorable a l'amnistia, a les llibertats i a l'autonomia de Catalunya, i a això s'hi van apuntar tots els partits polítics; s'hi va haver d'apuntar fins i tot la dreta espanyola, que és una dreta autonomista i democràtica, que respecta les llibertats, perquè hi havia un consens social que ho feia inevitable. Per tant, ara toca construir aquest consens social que faci inevitable la independència de Catalunya.

- Des d'un bon començament, ha quedat molt clar que tot aquest moviment es feia al marge dels partits polítics. Això ha de continuar igual, o caldrà la participació dels partits per anar més enllà?
- Fins que el parlament de Catalunya, que representa la sobirania del poble català, no es manifesti majoritàriament a favor de la independència, és evident que la societat civil té un paper decisiu, i de moment ha de continuar així, fins que els partits polítics asumeixin la responsabilitat. Això ja va ser així durant els darrers anys dels franquisme i durant la transició, on no hi havia partits polítics, però hi havia un consens social ampli generat a través de l'Assemblea de Catalunya. Es tractava d'un moviment de base on hi havia tota mena d'agrupacions, i ara cal repetir aquest moviment, tot esperant que els partits facin el seu paper. Evidentment, no hi ha democràcia sense partits polítics, i al final seran ells qui condueixin el procés. Ja hi ha alguns ajuntaments, alguns regidors i alguns partits que donen suport a les consultes, i això no ho podem oblidar i ho hem de valorar molt positivament.

- Una de les persones que s'ha significat en aquest moviment civil és en Joan Laporta. Com a culer i exdirectiu, com valora que el president del Barça s'involucri en el procés independentista?
- Jo ho veig positiu. El Barça no és res d'un altre planeta, és una entitat més, i de la mateixa manera que Òmnium Cultural o un partit polític té les seves idees, la junta del Barça pot fer el mateix. És perfectament legítim que sigui així, però en el cas de Laporta la cosa no acaba de tenir gaire nitidesa. Això de voler donar continuïtat al seu protagonisme personal apuntant-se a aquesta idea no és massa creïble. Ara bé, el president del Barça és un ciutadà com qualsevol altre i pot tenir les seves idees i lluitar per elles.

- Aquí mateix, fa gairebé 118 anys, va començar a caminar el catalanisme polític amb l'elaboració de les Bases de Manresa. Vostè confia veure el final d'aquest camí?
- Evidentment, ningú no treballa per alguna cosa si no creu que ha de tenir un final feliç. Jo no estaria aquí, no perdria un dissabte venint a Manresa, si no estés convençut que el meu modest esforç té alguna utilitat per allò que defenso. Si pensés que es tracta d'una lluita estèril i perduda me n'aniria a l'Empordà, a la Festa de la mongeta de Sant Llorenç de la Muga, com faré aquesta tarda. Jo crec que tot plegat tindrà un final feliç, i penso que tots aquells que gaudim d'una certa (i en el meu cas modesta) notorietat tenim l'obligació de contribuir-hi. Jo només sóc un dels molts ciutadans desenganyats de la classe política, i estic profundament allunyat del que fa i del que pensa el partit al qual encara pertanyo (PSC), i per tant aquest treball que estic fent per les consultes és també per a mi un cert renaixement. Sóc optimista, però també soc conscient, com a historiador, que la lluita que va començar el 1714 no va tenir una plasmació concreta fins a l'any 1932 amb l'aprovació de l'Estatut de Núria. Ara els temps s'acceleren, i per tant penso que el procés serà més curt.