08
d'abril
del
2022
Actualitzat
el
25
d'abril
a les
21:40h
És discreta i defuig ser el centre d'atenció. Potser per això, al jurat dels premis CTEMdona de la Fundació Lacetània li va costar tan comunicar-li que l'havien proclamat guanyadora. L'Ikram el Kabiri Ouarti va presentar el seu treball de recerca en aquest certamen perquè li van suggerir els seus professors: "ni em va passar pel cap que guanyaria", somriu. Tan és així que quan la van trucar per comunicar-li-ho, "jo no agafava el telèfon perquè no se'm va acudir que podria tenir relació amb el concurs". Però que no s'esperés guanyar no vol dir que no pensés que havia fet un bon treball: la nota que li van posar a l'institut parlava per sí sola. I les felicitacions que va rebre de l'equip docent del centre, també.
Sota el títol Design, construction and assembly of an optical microscope, el projecte capitanejat per aquesta manresana de 19 anys va consistir en la construcció i posada en funcionament d'un microscopi òptic fet amb materials reciclats i altres elements adquirits. Fer aquell treball de recerca va marcar un abans i un després en la projecció del seu futur professional. Parlem amb ella sobre això però també sobre com viu ella el fet de ser dona, d'origen marroquí i musulmana.
- Veig que el títol del treball és en anglès...
- Sí! Tot el treball és en anglès. Les llengües m'encanten, especialment l'anglès, i vaig pensar que seria un repte provar de fer el projecte en aquest idioma. Estic molt contenta amb el resultat; els professors em van dir que el vocabulari que havia fet servir era molt ric.
- On n'has après, d'anglès?
- A casa, mirant youtubers. Des de petita que em poso pràcticament tots els vídeos de Youtube en anglès. Ara, ja de més gran, també he començat a llegir molt en aquesta llengua: per l'estil de llibres que a mi m'agraden, trobo que n'hi ha més oferta.
- I quin és aquest estil?
- Bàsicament, lectures filosòfiques i d'autoajuda. Estic en un moment de la vida on hi ha tants canvis (a nivell físic però també emocional), que em va molt bé llegir textos que em guiïn i m'ajudin a mantenir-me centrada i tranquil·la. Ara fa poc que me n'he acabat un que parla de la importància d'aprendre a acceptar tot el que ens passa a la vida; perquè tot succeeix per alguna cosa i tot ens ajuda a créixer.
- Caram! Amb 19 anys tens més trajecte fet que la majoria de mortals...
- Això no ho sé, però el que sí que és cert és que no m'identifico gaire amb els interessos que té la gent de la meva edat.
- Sortir de festa i aquestes coses, vols dir?
- Sí. Ara que vaig a la universitat, la tendència general dels meus companys de classe és la de voler sortir, lligar, marxar... A mi això no m'aporta res.
- Et sents sola?
- Per sort, no. Tinc un grupet d'amigues amb qui compartim passions força semblants. Quan quedem, molt sovint ens passem l'estona parlant dels llibres que hem llegit, del que ens han ensenyat...
- D'on creus que has tret aquesta inquietud tan gran per cultivar-te?
- Del meu pare, sobretot. És una persona molt sàvia: he après moltíssim d'ell. De fet, a casa sempre hem crescut amb la premissa que no hem de deixar mai d'aprendre. Que hem d'estudiar; el que sigui, però ens hem de formar. "No hi ha res més a la vida que aprendre", ens diuen sempre els meus pares.
- Aquest any has començat la universitat, oi?
- Sí.
- Què estudies?
- Infermeria, tot i que la meva intenció era fer medicina. El que passa és que com que des de la pandèmia hi ha tanta gent que demana aquesta carrera, la nota de tall ha pujat molt. I em vaig quedar a poques dècimes. Al setembre vaig tornar a fer la selectivitat i, si bé vaig treure la nota per entrar, ja no quedaven places.
- Quina llàstima!
- No sé què dir-te. Ara que he començat infermeria estic veient que això de fer de metgessa no és per a mi. Crec que em tiba més tot el tema de la investigació, la genètica, la biologia... Quan vaig fer el projecte del microscopi ja vaig veure que se'm despertava una passió per tot aquest camp, i ara ho he acabat de corroborar.
- D'on va sorgir la idea del treball de recerca?
- No va ser meva, de fet. Des del mateix institut, als estudiants que estàvem una mica indecisos sobre quin tema triar, ens van donar una llista amb propostes. Tot i que a mi, la que més em va cridar l'atenció va ser una que suggeria investigar com funcionava un sicrotró, vaig acabar quedant-me amb la de fer un microscopi.
- Et va motivar des de l'inici, el projecte?
- La veritat és que no. Creia que no seria capaç d'acabar-lo contruint: ho veia molt difícil. Però a mesura que anava avançant, vaig anar-me engrescant més i més, fins al punt que no només vaig documentar (i posar en pràctica) el procés de fabricació, sinó que amb el mateix microscopi que jo havia ideat vaig analitzar i fotografiar cèl·lules de pell de ceba, de saliva i de fibres tèxtils. I d'aquí va començar a créixer l'interès per la investigació.
- Dona, musulmana i futura científica...
- Sí: judicis a tort i a dret! Però no és nou. És al·lucinant perquè encara ara, en ple segle XXI, la gent se sorprèn que parli bé el català (quan he nascut aquí!) o que hagi arribant fins on ho he fet.
- Què vols dir amb això d'"arribar fins on ho he fet"?
- Recordo que quan feia ESO, si jo volia pujar nota en alguna assignatura, hi havia professors que em deien que no calia, que per ser jo, el resultat que havia tret ja era suficient. Què vol dir aquest que "per-ser-jo"? Que pel fet de ser àrab no puc aspirar a treure excel·lents, per exemple? M'empipa molt que la gent pensi que soc limitada o poc ambiciosa només per tenir orígens marroquins. Alhora, però, comentaris com aquests m'han ajudat a tirar endavant.
- Falten referents de dones àrabs en el món de la ciència?
- De referents femenins en falten a tot arreu. Si ens centrem en les dones àrabs en el camp científic, el que està clar és que n'hi ha ben poques, a l'Estat espanyol. Això no vol dir, però, que aquesta realitat sigui la mateixa que la que hi ha al món àrab: allà, de dones que es dediquen a la investigació n'hi ha cada vegada més. Al Marroc n'he vist moltes, jo. El que passa és que a Europa es tendeix a pensar que la realitat de les dones àrabs que viuen aquí és la mateixa que tenen allà. I el cert és que hi ha molta més discriminació aquí que allà.
Sota el títol Design, construction and assembly of an optical microscope, el projecte capitanejat per aquesta manresana de 19 anys va consistir en la construcció i posada en funcionament d'un microscopi òptic fet amb materials reciclats i altres elements adquirits. Fer aquell treball de recerca va marcar un abans i un després en la projecció del seu futur professional. Parlem amb ella sobre això però també sobre com viu ella el fet de ser dona, d'origen marroquí i musulmana.
- Veig que el títol del treball és en anglès...
- Sí! Tot el treball és en anglès. Les llengües m'encanten, especialment l'anglès, i vaig pensar que seria un repte provar de fer el projecte en aquest idioma. Estic molt contenta amb el resultat; els professors em van dir que el vocabulari que havia fet servir era molt ric.
- On n'has après, d'anglès?
- A casa, mirant youtubers. Des de petita que em poso pràcticament tots els vídeos de Youtube en anglès. Ara, ja de més gran, també he començat a llegir molt en aquesta llengua: per l'estil de llibres que a mi m'agraden, trobo que n'hi ha més oferta.
- I quin és aquest estil?
- Bàsicament, lectures filosòfiques i d'autoajuda. Estic en un moment de la vida on hi ha tants canvis (a nivell físic però també emocional), que em va molt bé llegir textos que em guiïn i m'ajudin a mantenir-me centrada i tranquil·la. Ara fa poc que me n'he acabat un que parla de la importància d'aprendre a acceptar tot el que ens passa a la vida; perquè tot succeeix per alguna cosa i tot ens ajuda a créixer.
- Caram! Amb 19 anys tens més trajecte fet que la majoria de mortals...
- Això no ho sé, però el que sí que és cert és que no m'identifico gaire amb els interessos que té la gent de la meva edat.
- Sortir de festa i aquestes coses, vols dir?
- Sí. Ara que vaig a la universitat, la tendència general dels meus companys de classe és la de voler sortir, lligar, marxar... A mi això no m'aporta res.
- Et sents sola?
- Per sort, no. Tinc un grupet d'amigues amb qui compartim passions força semblants. Quan quedem, molt sovint ens passem l'estona parlant dels llibres que hem llegit, del que ens han ensenyat...
- D'on creus que has tret aquesta inquietud tan gran per cultivar-te?
- Del meu pare, sobretot. És una persona molt sàvia: he après moltíssim d'ell. De fet, a casa sempre hem crescut amb la premissa que no hem de deixar mai d'aprendre. Que hem d'estudiar; el que sigui, però ens hem de formar. "No hi ha res més a la vida que aprendre", ens diuen sempre els meus pares.
- Aquest any has començat la universitat, oi?
- Sí.
- Què estudies?
- Infermeria, tot i que la meva intenció era fer medicina. El que passa és que com que des de la pandèmia hi ha tanta gent que demana aquesta carrera, la nota de tall ha pujat molt. I em vaig quedar a poques dècimes. Al setembre vaig tornar a fer la selectivitat i, si bé vaig treure la nota per entrar, ja no quedaven places.
- Quina llàstima!
- No sé què dir-te. Ara que he començat infermeria estic veient que això de fer de metgessa no és per a mi. Crec que em tiba més tot el tema de la investigació, la genètica, la biologia... Quan vaig fer el projecte del microscopi ja vaig veure que se'm despertava una passió per tot aquest camp, i ara ho he acabat de corroborar.
Ikram El Kabiri amb el microscopi que la va fer mereixedora dels premis CTEMdona Foto: Arxiu particular
- D'on va sorgir la idea del treball de recerca?
- No va ser meva, de fet. Des del mateix institut, als estudiants que estàvem una mica indecisos sobre quin tema triar, ens van donar una llista amb propostes. Tot i que a mi, la que més em va cridar l'atenció va ser una que suggeria investigar com funcionava un sicrotró, vaig acabar quedant-me amb la de fer un microscopi.
- Et va motivar des de l'inici, el projecte?
- La veritat és que no. Creia que no seria capaç d'acabar-lo contruint: ho veia molt difícil. Però a mesura que anava avançant, vaig anar-me engrescant més i més, fins al punt que no només vaig documentar (i posar en pràctica) el procés de fabricació, sinó que amb el mateix microscopi que jo havia ideat vaig analitzar i fotografiar cèl·lules de pell de ceba, de saliva i de fibres tèxtils. I d'aquí va començar a créixer l'interès per la investigació.
- Dona, musulmana i futura científica...
- Sí: judicis a tort i a dret! Però no és nou. És al·lucinant perquè encara ara, en ple segle XXI, la gent se sorprèn que parli bé el català (quan he nascut aquí!) o que hagi arribant fins on ho he fet.
- Què vols dir amb això d'"arribar fins on ho he fet"?
- Recordo que quan feia ESO, si jo volia pujar nota en alguna assignatura, hi havia professors que em deien que no calia, que per ser jo, el resultat que havia tret ja era suficient. Què vol dir aquest que "per-ser-jo"? Que pel fet de ser àrab no puc aspirar a treure excel·lents, per exemple? M'empipa molt que la gent pensi que soc limitada o poc ambiciosa només per tenir orígens marroquins. Alhora, però, comentaris com aquests m'han ajudat a tirar endavant.
- Falten referents de dones àrabs en el món de la ciència?
- De referents femenins en falten a tot arreu. Si ens centrem en les dones àrabs en el camp científic, el que està clar és que n'hi ha ben poques, a l'Estat espanyol. Això no vol dir, però, que aquesta realitat sigui la mateixa que la que hi ha al món àrab: allà, de dones que es dediquen a la investigació n'hi ha cada vegada més. Al Marroc n'he vist moltes, jo. El que passa és que a Europa es tendeix a pensar que la realitat de les dones àrabs que viuen aquí és la mateixa que tenen allà. I el cert és que hi ha molta més discriminació aquí que allà.