17
de març
del
2022
Actualitzat
a les
17:39h
Era un dia de finals de juny de l'any 2019 quan Sílvia Sanfeliu va rebre la trucada d'un tal Josep Maria Ribaudí. El Kabrota. "Em va explicar que tenia ganes de fer un musical; que no patís per les cançons perquè ell en tenia un munt, i que només volia que dalt de l'escenari hi hagués una actriu i un pianista". Clar i català. Però, qui era aquell home? Josep Maria Ribaudí (a partir d'ara l'anomenarem Kabrota, que és com se'l coneix) és un empresari tèxtil ja retirat. Nascut a Igualada l'any 1940, de seguida es va posar a treballar "i de seguida em vaig retirar", assegura ell mateix. De fet, fa més de quaranta anys que va decidir aturar en sec la seva rutina laboral per dedicar-se al que realment l'apassiona: la música i el teatre. "És d'aquells que fins i tot ha viatjat a Londres per veure musicals", el delata Sanfeliu, que, bromejant, el defineix com "una jove promesa, divertit i culturalment molt cultivat": "va a classes de piano i tot!".
I són precisament els seus coneixements de piano el que el van portar, quan es va retirar, a compondre cançons. Una rere l'altra. Fins que, arribant al seu vuitantè aniversari, en tenia més de cent. Va ser llavors quan va decidir que les havia de donar a conèixer d'alguna manera. I és en aquest punt on Sanfeliu entra en escena. Aquesta actriu, directora i dramaturga manresana (que també és una gran amant dels musicals) va ser l'encarregada de posar ordre a la idea del Kabrota. I és d'aquí d'on neix Elles, el musical que aquest diumenge, 20 de març, a les sis de la tarda, presentaran al Teatre Conservatori de Manresa. Recordem que és el segon espectacle musical de Sanfeliu programat dintre de la temporada gener-juny del Kursaal. A principis de febrer ja hi va ser amb Quan passi tot això.
Les entrades per a l'espectacle de diumenge -que té l'actriu Mònica Vives com a única protagonista i que compta amb l'acompanyament musical del pianista Txema Riera- es poden comprar a través d'aquest enllaç.
- Què explica Elles?
- Així resumidament, podríem definir-la com una història d'amor a les nostres àvies i besàvies.
- Una espècie d'homenatge?
- Correcte. El que fem és donar-los veu a través de la Mònica [l'actriu protagonista], que encarna fins a deu personatges diferents.
- Déu n'hi do!
- Sí! Representa que el personatge principal és una noia d'ara, del segle XXI, que un bon dia rep una notificació de l'Ajuntament anunciant-li que a partir d'aquell moment ella passa a ser hereva del seu panteó familiar. Ella, això, no s'ho agafa gaire bé, bàsicament perquè no coneix pràcticament cap persona de les que hi ha enterrades.
- Però no diu que és de la família?
- Aquest és el quid de la qüestió: moltes vegades desconeixem qui eren les nostres avantpassades. I això és el que li passa a la protagonista de la història: ella, amb la ferma convicció de renunciar al llegat del panteó, va a veure la tia Càndida, que és qui n'hi ha fet entrega, per dir-li que moltes gràcies però que no li interessa.
- I suposo que el tret li surt per la culata...
- Més o menys. Quan la tia Càndida s'assabenta que la seva neboda ignora completament la vida de les dones que hi ha enterrades al panteó, li diu que abans de renunciar a ser-ne l'hereva, s'ha de comprometre a escoltar totes i cadascuna de les històries de vida de les avantpassades que hi ha enterrades. Ella s'hi avé i queden que cada dijous hi anirà a berenar per conèixer el passat de les dones de la seva família.
- Un passat del qual l'espectador també en serà testimoni.
- Efectivament. Al llarg de l'obra s'expliquen vuit històries, totes elles amb la seva corresponent cançó. De fet, aquest espectacle neix perquè el Kabrota volia que les peces que ell havia compost, transcendissin. Per tant, la base de l'obra són les seves cançons que, curiosament, totes estan escrites des de l'òptica d'una dona.
- Com és?
- No ho sé. És curiós perquè la gran majoria són torch songs: cançons en què l'intèrpret es lamenta d'un amor no correspost o d'algun desastre sentimental. Del centenar llarg de temes que tenia, en vam escollir deu. I a partir d'aquelles lletres, jo vaig anar creant les històries.
- Es va basar en fets reals?
- En general no, però sí que és cert que em van inspirar molt les històries que la Conxita, la dona del Kabrota, m'explicava quan anava a dinar a casa seva. Ella té una memòria prodigiosa i, durant les sobretaules, es feia un tip de rescatar anècdotes i vivències de familiars i conegudes seves. Ara que hi penso, déu n'hi dó la mà d'hores que m'hi havia arribat a passar, amb ells dos! Soc com una mena d'afillada seva. De fet, tinc una habitació a casa seva i tot, ja.
- El que uneix el teatre musical...
-... És meravellós! I tenir l'oportunitat de descobrir móns que fins ara desconeixia, és un regal.
- Què vol dir?
- El fet d'haver d'explicar històries de dones de segles passats m'ha fet entrar de ple en l'univers de com eren, per exemple, les famílies catalanes d'abans, l'estructura jeràrquica que tenien; com parlaven; què pensaven, quins valors tenien... Sap greu perquè se'n parla tan poc, ja, d'on venim! I no hem de perdre de vista que nosaltres som qui som perquè, per sort, abans hi van ser elles. Elles!
- Ha tingut ganes d'indagar en el seu arbre genealògic arran de fer aquesta obra?
- Curiosament, a mitjan 2017 i arran de l'aprovació per part del govern de la Generalitat de la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, amb la meva família vam
demanar que s'anul·léssin les sentències que s'havien dictat contra dos dels meus besavis materns durant la dictadura. Resulta que la meva mare en sabia ben poc, del que havia passat: aleshores no se'n parlava. Quan vam anar al Govern Militar de Barcelona a veure'n l'expedient, vam descobrir com i quan havia mort el meu besavi. També vam llegir coses sobre la meva besàvia i em van venir unes ganes de conèixer-la...!
- Elles vol això, també? Que la gent s'interessi per la vida dels seus ancestres?
- Per suposat. I encara et diré més: només que una sola persona surti del teatre amb ganes de trucar la seva àvia, jo ja seré feliç.
I són precisament els seus coneixements de piano el que el van portar, quan es va retirar, a compondre cançons. Una rere l'altra. Fins que, arribant al seu vuitantè aniversari, en tenia més de cent. Va ser llavors quan va decidir que les havia de donar a conèixer d'alguna manera. I és en aquest punt on Sanfeliu entra en escena. Aquesta actriu, directora i dramaturga manresana (que també és una gran amant dels musicals) va ser l'encarregada de posar ordre a la idea del Kabrota. I és d'aquí d'on neix Elles, el musical que aquest diumenge, 20 de març, a les sis de la tarda, presentaran al Teatre Conservatori de Manresa. Recordem que és el segon espectacle musical de Sanfeliu programat dintre de la temporada gener-juny del Kursaal. A principis de febrer ja hi va ser amb Quan passi tot això.
Les entrades per a l'espectacle de diumenge -que té l'actriu Mònica Vives com a única protagonista i que compta amb l'acompanyament musical del pianista Txema Riera- es poden comprar a través d'aquest enllaç.
- Què explica Elles?
- Així resumidament, podríem definir-la com una història d'amor a les nostres àvies i besàvies.
- Una espècie d'homenatge?
- Correcte. El que fem és donar-los veu a través de la Mònica [l'actriu protagonista], que encarna fins a deu personatges diferents.
- Déu n'hi do!
- Sí! Representa que el personatge principal és una noia d'ara, del segle XXI, que un bon dia rep una notificació de l'Ajuntament anunciant-li que a partir d'aquell moment ella passa a ser hereva del seu panteó familiar. Ella, això, no s'ho agafa gaire bé, bàsicament perquè no coneix pràcticament cap persona de les que hi ha enterrades.
- Però no diu que és de la família?
- Aquest és el quid de la qüestió: moltes vegades desconeixem qui eren les nostres avantpassades. I això és el que li passa a la protagonista de la història: ella, amb la ferma convicció de renunciar al llegat del panteó, va a veure la tia Càndida, que és qui n'hi ha fet entrega, per dir-li que moltes gràcies però que no li interessa.
- I suposo que el tret li surt per la culata...
- Més o menys. Quan la tia Càndida s'assabenta que la seva neboda ignora completament la vida de les dones que hi ha enterrades al panteó, li diu que abans de renunciar a ser-ne l'hereva, s'ha de comprometre a escoltar totes i cadascuna de les històries de vida de les avantpassades que hi ha enterrades. Ella s'hi avé i queden que cada dijous hi anirà a berenar per conèixer el passat de les dones de la seva família.
- Un passat del qual l'espectador també en serà testimoni.
- Efectivament. Al llarg de l'obra s'expliquen vuit històries, totes elles amb la seva corresponent cançó. De fet, aquest espectacle neix perquè el Kabrota volia que les peces que ell havia compost, transcendissin. Per tant, la base de l'obra són les seves cançons que, curiosament, totes estan escrites des de l'òptica d'una dona.
- Com és?
- No ho sé. És curiós perquè la gran majoria són torch songs: cançons en què l'intèrpret es lamenta d'un amor no correspost o d'algun desastre sentimental. Del centenar llarg de temes que tenia, en vam escollir deu. I a partir d'aquelles lletres, jo vaig anar creant les històries.
- Es va basar en fets reals?
- En general no, però sí que és cert que em van inspirar molt les històries que la Conxita, la dona del Kabrota, m'explicava quan anava a dinar a casa seva. Ella té una memòria prodigiosa i, durant les sobretaules, es feia un tip de rescatar anècdotes i vivències de familiars i conegudes seves. Ara que hi penso, déu n'hi dó la mà d'hores que m'hi havia arribat a passar, amb ells dos! Soc com una mena d'afillada seva. De fet, tinc una habitació a casa seva i tot, ja.
- El que uneix el teatre musical...
-... És meravellós! I tenir l'oportunitat de descobrir móns que fins ara desconeixia, és un regal.
- Què vol dir?
- El fet d'haver d'explicar històries de dones de segles passats m'ha fet entrar de ple en l'univers de com eren, per exemple, les famílies catalanes d'abans, l'estructura jeràrquica que tenien; com parlaven; què pensaven, quins valors tenien... Sap greu perquè se'n parla tan poc, ja, d'on venim! I no hem de perdre de vista que nosaltres som qui som perquè, per sort, abans hi van ser elles. Elles!
- Ha tingut ganes d'indagar en el seu arbre genealògic arran de fer aquesta obra?
- Curiosament, a mitjan 2017 i arran de l'aprovació per part del govern de la Generalitat de la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, amb la meva família vam
demanar que s'anul·léssin les sentències que s'havien dictat contra dos dels meus besavis materns durant la dictadura. Resulta que la meva mare en sabia ben poc, del que havia passat: aleshores no se'n parlava. Quan vam anar al Govern Militar de Barcelona a veure'n l'expedient, vam descobrir com i quan havia mort el meu besavi. També vam llegir coses sobre la meva besàvia i em van venir unes ganes de conèixer-la...!
- Elles vol això, també? Que la gent s'interessi per la vida dels seus ancestres?
- Per suposat. I encara et diré més: només que una sola persona surti del teatre amb ganes de trucar la seva àvia, jo ja seré feliç.