«Sempre és interessant sortir d'allò que pots veure a tot arreu»

No és la primera vegada que Cultura del Bé Comú programa teatre dintre del cicle Tarima, però sí que és el primer cop que ho fa en el marc de la campanya Fem soroll per fer teatre, aquella iniciativa engegada el mes de maig de l'any passat per la gent d'Els Carlins que va servir per dotar a la mítica sala del Centre Històric d'un nou equip de so que li permetés oferir una línia de programació artística (principalment musical) estable i acústicament potent. En aquest sentit, i des que la campanya va arrencar, Tarima ja ha portat sis formacions musicals a l'escenari d'Els Carlins. Aquest diumenge, 13 de març, el format concert deixarà pas al del teatre musical per acollir Montedidio, una trencadora proposta de la companyia 7 de Musical que transportarà l'espectador al Nàpols de postguerra.

De fet, l'obra és una adaptació de Jordi Vilà de la novel·la homònima d'Erri de Luca. Vilà, que és professor a l'Institut del Teatre, va proposar a una colla d'alumnes seves de tercer curs interpretar el text en qüestió per una assignatura. Ell les dirigiria i Ismael Dueñas s'encarregaria de la part musical. Aquelles alumnes eren Laura Daurell, Tanit Graffelman, Martina Majó, Pol Blancafort, Elena Moreno, Mireia Sala i Laura Muñoz. Totes elles d'entre 21 i 24 anys i provinents de Manresa, Vic, Banyoles, Almacelles i Barcelona. El resultat d'aquella empresa va ser tan reeixit, que les set actrius van decidir fundar una companyia de teatre professional i rodar l'espectacle per diverses sales de Catalunya. De moment ja han passat per Dau al Sec, a Barcelona. L'escenari d'Els Carlins serà la seva segona parada. Se'ls podrà veure aquest diumenge, a les set de la tarda, i les entrades ja es poden comprar a través d'aquest enllaç. 

- Com és això de formar part d'una companyia de teatre professional?

- Si bé la passió i les ganes de seguir endavant estan intactes, també és cert que amb aquest primer contacte amb el món professional hem pogut constatar que realment no és gens fàcil ser-hi ni moure-s'hi. En aquest sentit, el que hem decidit és anar fent passos petits però ferms, sense deixar d'escoltar-nos. I, mica en mica, anar veient què fem i cap on volem anar.

- Una decisió molt sàvia.

- És que estem aprenent tant! Cada dia alguna cosa nova: conviure tantes hores plegades, treballar tan intensament amb gent tan bonica... Fins i tot hem après a nivell tècnic! Estem molt agraïdes.

- Com arribeu fins a Erri de Luca?

- Va ser gràcies al Jordi Vilà. Ell va ser qui, en el marc d'una assignatura on se'ns demanava que presentéssim el nostre recorregut de formació a l'Institut del Teatre, ens va proposar treballar amb l'adaptació que ell havia fet de la novel·la Montedidio. Ens va explicar que havia descobert Erri de Luca perquè volia escriure alguna cosa que tingués a veure amb Nàpols.

- Per què amb Nàpols?

- Diu que sent que les cançons napolitanes tenen un no-sé-què que travessen directament l'ànima. 

- Que potent!

- Sí! De fet, la música és clau en aquest espectacle. L'Ismael Dueñas va tocant, al llarg de tota l'obra, un seguit de cançons napolitanes. A través d'elles, al públic li és molt més fàcil identificar-se i connectar de manera més profunda amb les sensacions viscudes pel protagonista, que en definitiva és el que volem transmetre.

- I quines són aquestes sensacions?

- Tenint en compte que el protagonista és un nen de 13 anys, el que busquem és que l'espectador empatitzi amb les primeres vegades que ell experimentarà. A banda de servir-nos de la música, aquesta connexió entre el públic i les actrius l'aconseguim a través de l'escolta i l'homogeneïtat interpretativa.

- Homogeneïtat interpretativa?

- Sí. A Montedidio totes som el mateix personatge. De fet, a cada escena som tres interpretant una mateixa persona. Això requereix d'una connexió molt forta amb la resta de companyes, així com d'una escolta activa que ens permeti amarar-nos de l'energia que cadascuna transmet. Treballar un text on les frases les comença una actriu i les acaba una altra comporta posar-se -tant enèrgicament com emocionalment i vocalment- al mateix lloc que les nostres companyes. Si una proposa quelcom, l'altra ha d'estar atenta i disponible per fer-ho créixer. També és bàsic parlar un mateix llenguatge interpretatiu. És a dir, partir dels mateixos codis i d'un imaginari comú a l'hora d'expressar i mostrar els personatges. 

- És una proposta ben trencadora, certament. Us crida més l'atenció aquest tipus de teatre o sou més de clàssics?

- No ens tanquem a res. Tant els clàssics com les obres de creació són importants i necessàries. L'únic que cal quan portem alguna cosa en escena és que ens plantegem per què la volem dur a escena i què és el que pretenem explicar. Així, si decidíssim agafar un clàssic seria perquè ens ressona de debò i perquè ens és útil per comunicar alguna cosa que ens interessa dir. En aquesta proposta que diumenge portarem a Els Carlins treballem amb un llenguatge molt sofert i poètic que creiem que s'usa poc en el teatre musical. I és que pensem que sempre és interessant sortir d'allò que pots veure a tot arreu.

- Parlem de la vida de l'artista. Com veieu el vostre futur professional?

- Que la vida de l'artista és una difícil i dura ja és sabut, i tot i estar començant, ja podem confirmar-ho. Però vaja, de moment tot just estem acabant estudis i iniciant-nos en el món professional. Però la intenció és seguir, d'una manera o altra, sempre endavant!

- Què podem fer, com a públic, per millorar les condicions del sector cultural?

- El primer pas és ser conscient que els sectors cultural i artístic, malauradament, no estan ben valorats, en aquest país. Sent realistes, ara com ara l'ajuda més efectiva que podem rebre és que la ciutadania vingui al teatre i que engresqui persones poperes a consumir cultura.
 ​