La Marató de TV3

Conviure més de mitja vida amb un TCA: «Els trastorns mentals t'humanitzen»

La navarclina Ylènia Morros parla de la salut mental basant-se en la seva experiència com a víctima d'ansietat, depressió i problemes de conducta amb el menjar

per Aina Font Torra, Manresa, Catalunya | 17 de desembre de 2021 a les 12:00 |
Ylènia Morros és de Navarcles i té 29 anys | Arxiu personal
Li és molt difícil, a Ylènia Morros, especificar amb exactitud quina edat tenia quan el Trastorn de la Conducta Alimentària (TCA) va entrar a la seva vida. Amb encara no 10 anys, ja tenia un "mantra" constant i amenaçador ressonant-li pel cap: "He de ser perfecta".

Aleshores (estem parlant de principis dels 2000), les celebritats a qui gran part de la societat seguia i admirava eren models com Kate Moss o Victoria Beckham, dos exemples de dones amb físics escardalencs i completament insans. I la protagonista d'aquesta història, la Ylènia -que té 29 anys i és de Navarcles-, també formava part d'aquesta gran massa de fans. De fet, la seva obsessió per voler excel·lir en tot arribava fins a l'extrem de creure's que si es feia una rascada a la pell, deixaria de ser perfecta per sempre. Quan ja era una mica més gran i s'assabentava que algú pesava menys que ella, es flagel·lava i es culpava i no parava de repetir-se que estava grassa. Grassíssima.


Però aquest garbuix de pensaments tòxics no li impedien fer vida normal, perquè només eren això, pensaments. No va ser fins que va tenir 25 anys que aquella ment tan controladora i metòdica es va veure desbordada per una sèrie de circumstàncies que la van superar amb tanta virulència que encara avui n'arrossega les conseqüències. De fet, potser l'acompanyaran tota la vida, o si més no això és el que reflexiona a les seves pàgines d'Instagram i Twitter, un espai que fa un temps va decidir fer servir per trencar tabús sobre els trastorns mentals a partir de la seva història plena de contradiccions i lluites internes que no només l'esgoten mentalment, sinó que també ho fan físicament.

Fa gairebé tres anys que està de baixa i des del 2020 que té la incapacitat laboral permanent. 


- Què li va passar el 2017?

- Que la meva parella em va deixar per una altra persona. Em passava dies i setmanes senceres sense sortir de casa perquè tenia un grau d'ansietat tan gran que no sabia com gestionar. Tot va fer un gir quan em vaig apuntar al gimnàs: allà em vaig adonar que només amb l'esport aconseguia deixar de pensar i oblidar-me del que m'havia passat. M'hi passava cada cop més hores, intentant-me superar cada dia. A més, estava contenta perquè m'anava aprimant i tonificant i cada cop em sentia més atlètica i estilitzada. La cirereta del pastís va arribar quan vaig conèixer el que es va convertir en el meu nòvio durant un any.

- En el bon sentit o en el mal sentit?

- En el mal sentit. Ell era el meu entrenador personal i estava obsessionadíssim amb el físic. Com que jo em trobava en un moment molt vulnerable (i ja tenia una dèria per la perfecció corporal prèvia), vaig repenjar-me molt en ell i vaig adquirir com a meves gairebé totes les seves actituds: ho cuinava tot al microones perquè no hi hagués gens d'oli, pesava i contava les calories de tot el que menjava... Recordo que si veia algú menjant un croissant, el rebutjava. Va arribar un moment que només em relacionava amb persones que tenien el mateix estil de vida que jo, perquè sentia que eren les úniques que m'entenien i no em jutjaven.

- Què li deia la gent del seu entorn de sempre?

- La família, res. A casa, de fet, no m'han ensenyat mai com tenir una estructura a l'hora de menjar i, tret dels diumenges, mai compartíem àpats plegats. A banda, també he de dir que la meva mare sempre ha fet dietes estranyes. En aquest sentit, ningú es va qüestionar ni em va qüestionar res. Pel que fa a les amistats, sempre he estat una persona molt reservada amb les meves coses. A més, feia poca vida al poble perquè treballava molt. De fet, el ritme trepidant de la feina va ser el que va acabar de desestabilitzar-me del tot.

- On treballava?

- Feia de periodista per a diversos mitjans. I la feina, tot i que molt estressant, m'encantava i se'm donava bé. Tot va fer un gir quan em vaig lesionar: de tant fer esport, el meu cos em va fer parar. I allò sí que va marcar el punt de no-retorn on encara ara em trobo. ¿Què se suposava que havia de menjar si no podia cremar-ho anant al gimnàs? Aquí és quan vaig començar a vomitar i quan, per primera vegada, vaig pensar que tenia un problema.

- Va demanar ajuda?

- El primer que vaig fer va ser comentar-ho a la meva parella. Ell em va respondre que allò era normal; que vomitar ho feia tothom. Però a mi no em quadrava, així que vaig optar per anar-me'n al CAP i explicar que creia que tenia bulímia. Em van dir que em trucarien per donar-me hora per una visita psiquiàtrica. Saps quant van tardar, a posar-se en contacte amb mi?

"Des que vaig anar per primer cop al CAP fins que no em van avisar de la unitat de TCA de l'Hospital Mútua de Terrassa (UTCA) va passar un any!"

- Quant?

- Tres mesos! Tres mesos sense tenir cap mena de seguiment mèdic. Quan finalment vaig anar al psiquiatre, aquest em va fer una visita de deu minuts i em va dir que em derivaria al CSAM. I del CSAM a la unitat de TCA de l'Hospital Mútua de Terrassa (UTCA). Des que vaig anar per primer cop al CAP fins que no em van avisar de l'UTCA va passar un any!

- Se li devia fer etern...

- Durant aquell any, la meva obsessió amb el menjar va augmentar encara més. Vomitava una mitjana de cinc cops al dia. De fet, tot el que ingeria ho treia; no podia evitar-ho. Era horrorós. Vaig procurar, com podia, anar trampejant aquella situació, però com que ningú em feia cap seguiment, no tenia eines per sobreposar-m'hi. No poder controlar el meu cos va repercutir en una gran davallada de la meva autoestima laboral: vaig començar a pensar que no servia, que no era bona fent de periodista. Recordo que un dia havia d'entrar en antena per llegir una crònica i em vaig quedar completament en blanc, bloquejada. Aquí va ser on vaig veure que no podia seguir d'aquella manera; que m'havia desbordat la situació.

- I va demanar la baixa.

- Sí. Ara, tres anys després, sento que encara no m'he recuperat.

- Què vol dir?

- Que no podria sostenir treballar com aleshores. Era el típic prototip de periodista entregada a la feina, que es desvivia per ser la primera en treure exclusives i que no entenia que hi hagués gent que no compartís aquesta manera de treballar. Quan vaig agafar la baixa vaig beure de la meva pròpia medecina, i és que em vaig sentir qüestionada pel meu entorn laboral, com si l'ansietat, l'estrès i la vida obsessiva no fossin motius suficients per necessitar parar.
 

Morros fa gairebé tres anys que està de baixa. Foto: Arxiu personal


- Em sembla que la societat del segle XXI ens hem acostumat a conviure amb l'ansietat com si fos la cosa més normal del món.

- Completament! I això és responsabilitat directa del capitalisme, que ens ha fet creure que l'única productivitat possible és aquella que porta immediatesa i diners al darrere. I no és així: en el meu cas, demanar la baixa per curar-me era el més productiu que podia fer. El que no em pensava per res del món era que el camí seria tan llarg...

- En quin punt sent que està, ara?

- No tinc res a veure amb la Ylènia de fa tres anys. M'he treballat molt i em conec molt més. Tot i així, no estic bé. Si bé és cert que l'ansietat m'ha disminuït molt, no aconsegueixo sortir de l'estat de tristesa en el que em trobo.

"Això és responsabilitat directa del capitalisme, que ens ha fet creure que l'única productivitat possible és aquella que porta immediatesa i diners al darrere. I no és així"

- Com el definiria?

- Gràficament, és com un núvol que tens a sobre. Em costa llevar-me i fer qualsevol cosa. La gent a vegades em diu: "Munta't una rutina". Però no va així! Em costa molt. Per a mi, sortir un dia de casa per anar a veure els meus pares, ja és molt dur. L'esforç que he de fer és titànic. Sento com si tingués una força a sobre que fa que tot em costi una barbaritat. Hi ha dies que em costa dutxar-me o anar a llençar les escombraries.

- I el TCA com el porta?

- El TCA sempre hi és, però últimament, com que la tristesa m'ocupa tant terreny, sembla que no té tant protagonisme. Penso, a més, que saber tractar les persones adultes amb TCA és una assignatura pendent de la sanitat pública.

- Per què ho diu?

- Deixant de banda el fet que, degut a la falta de recursos, en salut mental surt més econòmic medicar-te que oferir-te teràpia psicològica de llarga durada, en els casos de TCA en adults es fan servir els mateixos protocols que en les menors d'edat. Sembla com si aquest tipus de trastorn només el puguin patir nois i noies joves. L'atenció que rebem les persones adultes és molt pobra: no et prenen seriosament i dona la sensació que si no estàs als ossos, no et fan cas. Recordo que, un dels dies en què era a l'UTCA, ens van fer fer una activitat de mandales per decorar la sala perquè s'acostava la tardor. Jo vaig respondre que preferia llegir perquè així em formava i sentia que m'augmentava l'autoestima.

- Li ho van deixar fer?

- Em van dir que esvalotava el galliner. També em ve al cap un dia que, durant un taller grupal d'imatge corporal, jo vaig dir que la culpa dels nostres TCA era del patriarcat i del capitalisme, que ens havien fet ser esclaves del nostre cos i d'una bellesa impossible. El psicòleg gairebé no em va fer cas. Era molt frustrant perquè em feien sentir com una tonta. I és trist però molt cert: en general, l'opinió d'algú que té alguna patologia mental no té valor. Et posen una etiqueta i ja no et treus l'estigma de sobre: et sents mentidera tota l'estona.

"Va arribar un moment que vaig veure clar que havia de parlar sense pudor de les meves emocions perquè era l'única manera de poder-les acabar entenent"

- Encara hi va a l'UTCA?

- No. Ara vaig amb un terapeuta privat.

- El 5 de juny del 2019 decideix fer públic el seu TCA a través de l'Instagram. Per què ho fa?

- Si bé el meu entorn més proper ja feia temps que ho sabia, va arribar un moment que vaig veure clar que havia de parlar sense pudor de les meves emocions perquè era l'única manera de poder-les acabar entenent. Alhora, també vaig creure que parlant-ne no només em feia un bé a mi sinó que també podia ajudar altra gent que estigués passant per situacions semblants. Crear debat al voltant de la salut mental i dels TCA no només va servir-me per alliberar-me sinó també per fer veure a la gent que per molt que a simple vista no sembli que estic malalta, ho estic. Igual que tanta i tanta altra gent. Hem de vigilar com parlem i quins comentaris fem perquè no sabem qui tenim al davant.

- Com ha estat el feedback de la gent que li segueix per xarxes?

- Brutal. M'han arribat a escriure tantes persones! La majoria dient-me que també patien o havien patit ansietat, depressió o TCA i que agraïen molt que en parlés i els fes visibles. Gent de tot tipus, molta de la qual no coneixia de res però que arran d'això s'han convertit en persones especials. Els trastorns mentals t'humanitzen, fan que deixis de jutjar, t'ajuden a entendre i et permeten crear vincles fortíssims des de l'empatia i el respecte absolut.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by Ylènia (@yleniamorros)

 

 

Participació