13
de desembre
del
2021
Actualitzat
el
14
de novembre
del
2023
a les
11:47h
N'hi queden tres per arribar als noranta llibres publicats. El Pep Molist, manlleuenc de naixement però manresà d'adopció, ha fet 56 anys aquest 2021. Si tenim en compte que la seva primera incursió en el món editorial va ser el 1994, ens trobarem que des d'aleshores ençà, ha gestat i tret a la llum una mitjana de tres llibres anuals. Dir que és un autor prolífic, doncs, no és gens descabellat; al contrari. Resposable de l'àrea infantil de la biblioteca del Casino de Manresa des de fa una pila d'anys (és llicenciat en Biblioteconomia i Documentació), Molist combina l'escriptura amb la tasca de crític i divulgador de literatura infantil. De fet, va ser -juntament amb Joan Portell- director de la revista Faristol, i des de l'any 2002 que col·labora al diari El País.
Fa encara no dos mesos que va sortir al mercat la seva darrera obra literària, Rastellera de colors, un poemari per a tots els públics que consta de 44 poemes, cadascun dels quals té un color diferent de protagonista. Sí, hi ha quaranta-quatre colors diferents. I molts més. Alguns potser no els heu sentit a anomenar mai (ombra natural, gris marengo, blauet); d'altres són vells coneguts (blanc, roig, verd). I en tots ells, Molist hi ha trobat un filó per versar-ne històries d'allò més singulars. Editat per Bambulinka, Rastellera de colors forma part de la col·lecció Minimini, adreçada a primers lectors. No obstant, i tal com el mateix autor assegura, "un bon llibre per a infants és un bon llibre per a qualsevol lector".
- Quan escriu pensa que el que diu ha d'anar dirigit a nens i nenes?
- No. Jo escric, simplement. L'important és tenir alguna cosa per explicar; tenir idees per desenvolupar i, evidentment, un estil propi.
- Quin és el seu?
- Escriure amb frases curtes, intentant fer senzill allò més complicat.
- I això com es fa?
- S'aconsegueix -si és que en algun moment s'aconsegueix- a base d'anys i de treball. De fet, és el que busca qualsevol artista o esportista. Quan veus, per exemple, un violinista de primera línia tocar, sembla que allò sigui el més senzill del món. Al darrere, però, hi ha hores i hores; anys i anys de feina. I el mateix es podria aplicar a un escultor o a un ballarí, que amb els gestos o les formes més simples aconsegueixen comunicar el màxim.
- Fer literatura infantil l'ajuda a desconnectar dels problemes d'adult o a mirar-se'ls des d'un altre punt de vista?
- No desconnectes. Te'ls mires des d'un altre punt de vista, els passes pel sedàs i els dones una altra mirada.
- Parlem de Rastellera de Colors. A la seva pàgina web diu que les capses de colors sempre l'han atrapat. Què li desperten?
- D'entrada, admiració pel fet que tots els colors siguin iguals; que estiguin disposats amb un ordre impecable, però que alhora cadascun tingui un to diferent al del seu costat. La gradació de colors, des del principi fins al final d'un estoig, també provoca una sensació hipnòtica. Crec que és fàcil embadalir-se davant d'un enorme estoig de colors.
- Tan enorme que en el poemari no l'hi han capigut tots. Com ha decidit quins sí i quins no?
- D'entrada, em vaig documentar molt, tot consultant el catàleg de colors de diverses marques. Vaig fer una tria dels més habituals, i d'altres que trobava que tenien noms suggeridors. Vaig crear una estructura de colors i vaig anar fent poemes sense un ordre concret, tot mirant que, a nivell de famílies, quedés força equilibrat.
- Els poemes són escrits a raig o estan molt treballats i meditats?
- Si bé amb la novel·la soc més anàrquic, amb la poesia necessito crear una estructura i llavors ja em poso a treballar. El que m'agrada de la poesia és que treballes a estones, a bocins. Una setmana potser només en fas un; una altra, cinc. Escriure una novel·la significa estar molt ficat, durant dies i dies, en aquella història. Amb la poesia, en canvi, pots allunyar-te una mica més de la idea que estàs treballant. En aquest sentit, el que vaig fer durant la gestació de Rastellera de Colors va ser, primer de tot, descriure cada color amb un conte breu, amb una sensació, amb una imatge o amb una definició. Un cop amb els poemes fets, tocava mirar-m'ho i remirar-m'ho. Tornar-hi i tornar-hi fins que va arribar el moment que ho vaig donar per acabat. Per tant, de "a raig", res de res.
- Té alguna font d'inspiració a l'hora d'escriure?
- Per a mi, la inspiració és el simple fet de trobar una idea. És un moment màgic, que a vegades es queda aquí perquè aquella idea no dona per gaire. Sense treball, la inspiració no és res més que una guspira. I és que a partir d'aquesta, hi ha moltes hores de feina i encara moltes més de pensar i de donar voltes al magí per fer creïbles i coherents les històries.
- Situem-nos en l'etapa pandèmica. Com va viure, a nivell personal, els primers mesos de confinament?
- Familiarment, el fet d'estar casa, de compartir moltes estones, de parlar... el confinament va ser un regal.
- I professionalment, ¿se'n va ressentir, la seva creativitat, o va tenir una explosió d'idees noves?
- Em vaig bloquejar molt. Era una situació nova per a tots, i el cap no estava per gaires coses més que per seguir la situació. Vaig llegir força, però quant a escriure, res de res.
Poc després, vaig reprendre una novel·la que tenia aparcada feia temps i que ara hi començo a veure l'horitzó.
- Les pantalles li auguren un futur negre, a la literatura infantil?
- Intento no mirar-me les pantalles com una competència, perquè no ho són. Si ens ho mirem així, la batalla està perduda des de molt abans que existissin les pantalles. Quan jo començava, aquesta comparació es feia amb la televisió.
- Com ho hem de fer, doncs, perquè convisquin feliçment?
- Del que es tracta és d'aconseguir que les persones adquireixin l'hàbit de llegir, i que aquest formi part de les opcions de lleure que tenim. Els que som lectors, de fet, no llegim sempre. El que ens passa és que quan trobem un bon llibre, ens posseeix una espècie de febrada que ens en fa buscar més i més. I és aquest hàbit el que hem de treballar amb els infants. Com? Doncs a partir de la narració de contes, de lectures compartides, de bones biblioteques a l'abast dels seus dits...
- Encara hi ha esperança.
- Oi tant! La salut de la literatura infantil és bona. S'edita molt, es ven força i el nombre de lectors crec que augmenta. Altra cosa és que hi ha aspectes que no m'agraden, com el fet que en comptes d'explicar històries, la literatura per a primers lectors està tendint a fer manuals d'autoajuda.
- Què vol dir?
- Els darrers temps, hi ha una tendència a elaborar contes que tracten un tema concret: la gelosia, la ràbia, l'alegria, la mort... Alguns són excel·lents obres literàries, però d'altres intenten fer visible el tema i alliçonar i comunicar el missatge de forma directa. Com a conte, a vegades, et cau de seguida dels dits. Pel fet d'adreçar-se a un infant que està en procés de creixement, la literatura infantil té una forta càrrega didàctica, i sembla que, per aquest motiu, hagi de fer arribar coneixements, mostrar actituds i ensenyar.
- I no ho ha de fer, a parer seu?
- Sí que ho ha de fer, però no totes les maneres són vàlides. El que ha de pretendre tant un conte com una novel·la és, abans que res, explicar una història; captar l'interès del lector per tal que aquest passi pàgina amb totes les ganes possibles. En una obra de ficció, un tema i un missatge hi són sempre, però és important que viatgin dins de la història d'una manera subtil, que no siguin tan directes que acabin menjant-se la part literària d'una història i convertint l'obra gairebé en un llibre de coneixements.
- Potser les autores i autors que fan això el que volen és assegurar-se que el missatge arriba...
- La persona que llegeix, en la seva mesura i de manera indirecta, ja va captant els missatges i les actituds i també va comprenent els continguts que l'autor ha disposat amb enginy al llarg de l'obra. A més, hi ha un aprenentatge global que es desprèn de la lectura dels contes i de les novel·les. Un aprenentatge lent i sempre a llarg termini que és comprovable en molts casos en un infant lector, per la seva millor manera d’expressar-se tant oralment com per escrit, per la facilitat que té a l'hora de fer construccions sintàctiques i per la seva riquesa de vocabulari. Sense adonar-se'n, aquest infant lector també haurà explorat molts mons!
Fa encara no dos mesos que va sortir al mercat la seva darrera obra literària, Rastellera de colors, un poemari per a tots els públics que consta de 44 poemes, cadascun dels quals té un color diferent de protagonista. Sí, hi ha quaranta-quatre colors diferents. I molts més. Alguns potser no els heu sentit a anomenar mai (ombra natural, gris marengo, blauet); d'altres són vells coneguts (blanc, roig, verd). I en tots ells, Molist hi ha trobat un filó per versar-ne històries d'allò més singulars. Editat per Bambulinka, Rastellera de colors forma part de la col·lecció Minimini, adreçada a primers lectors. No obstant, i tal com el mateix autor assegura, "un bon llibre per a infants és un bon llibre per a qualsevol lector".
- Quan escriu pensa que el que diu ha d'anar dirigit a nens i nenes?
- No. Jo escric, simplement. L'important és tenir alguna cosa per explicar; tenir idees per desenvolupar i, evidentment, un estil propi.
- Quin és el seu?
- Escriure amb frases curtes, intentant fer senzill allò més complicat.
- I això com es fa?
- S'aconsegueix -si és que en algun moment s'aconsegueix- a base d'anys i de treball. De fet, és el que busca qualsevol artista o esportista. Quan veus, per exemple, un violinista de primera línia tocar, sembla que allò sigui el més senzill del món. Al darrere, però, hi ha hores i hores; anys i anys de feina. I el mateix es podria aplicar a un escultor o a un ballarí, que amb els gestos o les formes més simples aconsegueixen comunicar el màxim.
- Fer literatura infantil l'ajuda a desconnectar dels problemes d'adult o a mirar-se'ls des d'un altre punt de vista?
- No desconnectes. Te'ls mires des d'un altre punt de vista, els passes pel sedàs i els dones una altra mirada.
- Parlem de Rastellera de Colors. A la seva pàgina web diu que les capses de colors sempre l'han atrapat. Què li desperten?
- D'entrada, admiració pel fet que tots els colors siguin iguals; que estiguin disposats amb un ordre impecable, però que alhora cadascun tingui un to diferent al del seu costat. La gradació de colors, des del principi fins al final d'un estoig, també provoca una sensació hipnòtica. Crec que és fàcil embadalir-se davant d'un enorme estoig de colors.
- Tan enorme que en el poemari no l'hi han capigut tots. Com ha decidit quins sí i quins no?
- D'entrada, em vaig documentar molt, tot consultant el catàleg de colors de diverses marques. Vaig fer una tria dels més habituals, i d'altres que trobava que tenien noms suggeridors. Vaig crear una estructura de colors i vaig anar fent poemes sense un ordre concret, tot mirant que, a nivell de famílies, quedés força equilibrat.
- Els poemes són escrits a raig o estan molt treballats i meditats?
- Si bé amb la novel·la soc més anàrquic, amb la poesia necessito crear una estructura i llavors ja em poso a treballar. El que m'agrada de la poesia és que treballes a estones, a bocins. Una setmana potser només en fas un; una altra, cinc. Escriure una novel·la significa estar molt ficat, durant dies i dies, en aquella història. Amb la poesia, en canvi, pots allunyar-te una mica més de la idea que estàs treballant. En aquest sentit, el que vaig fer durant la gestació de Rastellera de Colors va ser, primer de tot, descriure cada color amb un conte breu, amb una sensació, amb una imatge o amb una definició. Un cop amb els poemes fets, tocava mirar-m'ho i remirar-m'ho. Tornar-hi i tornar-hi fins que va arribar el moment que ho vaig donar per acabat. Per tant, de "a raig", res de res.
- Té alguna font d'inspiració a l'hora d'escriure?
- Per a mi, la inspiració és el simple fet de trobar una idea. És un moment màgic, que a vegades es queda aquí perquè aquella idea no dona per gaire. Sense treball, la inspiració no és res més que una guspira. I és que a partir d'aquesta, hi ha moltes hores de feina i encara moltes més de pensar i de donar voltes al magí per fer creïbles i coherents les històries.
- Situem-nos en l'etapa pandèmica. Com va viure, a nivell personal, els primers mesos de confinament?
- Familiarment, el fet d'estar casa, de compartir moltes estones, de parlar... el confinament va ser un regal.
- I professionalment, ¿se'n va ressentir, la seva creativitat, o va tenir una explosió d'idees noves?
- Em vaig bloquejar molt. Era una situació nova per a tots, i el cap no estava per gaires coses més que per seguir la situació. Vaig llegir força, però quant a escriure, res de res.
Poc després, vaig reprendre una novel·la que tenia aparcada feia temps i que ara hi començo a veure l'horitzó.
Pep Molist (el segon per l'esquerra) durant la presentació a la Parcir de Manresa del seu últim llibre Foto: AFT
- Les pantalles li auguren un futur negre, a la literatura infantil?
- Intento no mirar-me les pantalles com una competència, perquè no ho són. Si ens ho mirem així, la batalla està perduda des de molt abans que existissin les pantalles. Quan jo començava, aquesta comparació es feia amb la televisió.
- Com ho hem de fer, doncs, perquè convisquin feliçment?
- Del que es tracta és d'aconseguir que les persones adquireixin l'hàbit de llegir, i que aquest formi part de les opcions de lleure que tenim. Els que som lectors, de fet, no llegim sempre. El que ens passa és que quan trobem un bon llibre, ens posseeix una espècie de febrada que ens en fa buscar més i més. I és aquest hàbit el que hem de treballar amb els infants. Com? Doncs a partir de la narració de contes, de lectures compartides, de bones biblioteques a l'abast dels seus dits...
- Encara hi ha esperança.
- Oi tant! La salut de la literatura infantil és bona. S'edita molt, es ven força i el nombre de lectors crec que augmenta. Altra cosa és que hi ha aspectes que no m'agraden, com el fet que en comptes d'explicar històries, la literatura per a primers lectors està tendint a fer manuals d'autoajuda.
- Què vol dir?
- Els darrers temps, hi ha una tendència a elaborar contes que tracten un tema concret: la gelosia, la ràbia, l'alegria, la mort... Alguns són excel·lents obres literàries, però d'altres intenten fer visible el tema i alliçonar i comunicar el missatge de forma directa. Com a conte, a vegades, et cau de seguida dels dits. Pel fet d'adreçar-se a un infant que està en procés de creixement, la literatura infantil té una forta càrrega didàctica, i sembla que, per aquest motiu, hagi de fer arribar coneixements, mostrar actituds i ensenyar.
- I no ho ha de fer, a parer seu?
- Sí que ho ha de fer, però no totes les maneres són vàlides. El que ha de pretendre tant un conte com una novel·la és, abans que res, explicar una història; captar l'interès del lector per tal que aquest passi pàgina amb totes les ganes possibles. En una obra de ficció, un tema i un missatge hi són sempre, però és important que viatgin dins de la història d'una manera subtil, que no siguin tan directes que acabin menjant-se la part literària d'una història i convertint l'obra gairebé en un llibre de coneixements.
- Potser les autores i autors que fan això el que volen és assegurar-se que el missatge arriba...
- La persona que llegeix, en la seva mesura i de manera indirecta, ja va captant els missatges i les actituds i també va comprenent els continguts que l'autor ha disposat amb enginy al llarg de l'obra. A més, hi ha un aprenentatge global que es desprèn de la lectura dels contes i de les novel·les. Un aprenentatge lent i sempre a llarg termini que és comprovable en molts casos en un infant lector, per la seva millor manera d’expressar-se tant oralment com per escrit, per la facilitat que té a l'hora de fer construccions sintàctiques i per la seva riquesa de vocabulari. Sense adonar-se'n, aquest infant lector també haurà explorat molts mons!