El primer cop del fill de la crisi

«Em va demanar que el despertés ‘ben d’hora ben d'hora’ – i ho va fer, sorneguer, amb un gall que guardiolejava- ‘perquè jo, per votar, si convé m’aixeco a les sis’»

per Rosa Peroy, 10 de novembre de 2014 a les 00:07 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de novembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Té setze anys. Aparença de cupaire desmenjat, barba descuidada i dos metres d’alçada. Li encanta dormir i menjar. Estudia batxillerat científic per allò de ser pràctic i tenir sortida laboral, malgrat que les seues aptituds acadèmiques siguin unes altres, si és que en té. No demana res. Llegeix, navega per internet, surt de tant en tant amb els col·legues i s’estima amb bogeria la seua gossa. A l’institut li han demanat que escrigui com a exercici un article periodístic i ha analitzat, amb cert escepticisme adult, el fenomen ‘Podemos’. No suporta la xenofòbia, el menyspreu a la gent gran i el maltractament animal. Està al cas de tot, sense fer soroll.
 


És un dels fills de la crisi, que observa com diàriament els seus pares, autònoms, s’escarrassen perquè no els falti de res a ell i a son germà. Abans-d’ahir em va demanar que el despertés ‘ben d’hora, ben d’hora’ – i ho va fer, sorneguer, amb un gall que guardiolejava- ‘perquè jo, per votar, si convé m’aixeco a les sis’. A mig quart de deu estava al col·legi electoral, al costat del petit de vuit anys i meu, que l’observava. Excepcionalment nerviós, conscient que estava a punt de perpetrar el seu ‘primer cop’, com en aquella cançó de La Trinca, omplia tremolós el formulari-denúncia mentre suportava amb estoïcisme que la pesada de sa mare li fes fotos per l’ocasió.
 

Portàvem les butlletes impreses de casa. Vam guardar fila pacientment fins que ens va tocar. Va lliurar el carnet, amb un número astronòmicament alt, al president de la mesa, que amb rialla de complicitat li va donar l’enhorabona. Ell li va donar les gràcies amb rialla de ferros.
 

Feliços i tranquils, vam sortir del col·legi. Caminàvem cap al cotxe mentre les gotes fredes de pluja mullaven els carrers inusualment transitats de famílies amb aire de festa. Pensatiu, em va preguntar sobre la possibilitat d’unes eleccions properes: ‘i jo no podré votar, no?’. Em vaig treure d’un tupper simbòlic la resposta precuinada: que només li queden dos anys curts per assolir la majoria d’edat i que llavors, ja serà ciutadà de ‘ple dret’. No gaire convençut, va callar.
 
Jo, en canvi, em pregunto si d’aquí dos anys els esdeveniments que haurà viscut li hauran conservat aquestes ganes contingudes que ahir va poder materialitzar, o, en canvi, se n’haurà afartat tant que ja no voldrà saber res. Perquè la seva première fois té un no se què de coitus interruptus. I que en un futur proper continuï amb idèntica alegria o li tallin de soca-rel depèn de tots nosaltres. Temps al temps.
 

 

Rosa Peroy
Lleida, 1967. Periodista freelance. Directora continguts revista Altanto. Faig entrevistes culturals al diari La Mañana. Redactora a Ràdio Rosselló i a la Xarxa. Comunicació Consell Comarcal del Segrià. Blogger a Lleida.com.
30/08/2015

L'humor és l'EXIT

22/06/2015

Un altre pal-índrom

25/05/2015

Quan et trenquen el setrill

13/04/2015

La Galàxia Canosa

24/03/2015

Del Caserío al Carioca fent un «sinpa»

23/02/2015

Allò bo no es fa esperar

09/02/2015

La neu al casc

26/01/2015

Quan la teoria falla

11/01/2015

Aclarir la incògnita

22/12/2014

Pandora al Tongo

Participació