En un assaig, Joan Fuster parla de "la gent" i diu, com sempre tan encertadament, que quan diem "la gent" en general no volem al·ludir-nos a nosaltres mateixos. Sempre són la resta, "els altres", potser perquè ens resistim a veure’ns sumits en la indeterminació d’un grup confús i ofuscat, diu Fuster. Per contra, paraules com ara "equip", "colla", "poble" o "partit", quan ens inclouen, ens semblen justes en la nostra inclusió, tant que fins i tot ens en servim amb el possessiu: quan diem "el meu poble" o "el meu equip" subratllem la nostra adhesió.
 

I l’escriptor de Sueca fa diana quan ens fa notar que només diem "la meva gent" quan volem emprar el terme "gent" amb el sentit que precisa sinonímia amb qualsevol d’aquestes expressions, és a dir, quan volem fer notar que "els del meu poble" són "la meva gent", per exemple. Però "la gent", dit així, a seques, intercala una distància distintiva entre el qui ho pronuncia i el conglomerat a què es refereix.
 
Passa semblantment quan un responsable polític parla "dels ciutadans", així, com si qui parla no en fos, de ciutadà. "Ciutadà" i "gent" són sinònims: "la gent es lamentava", "els ciutadans pateixen sequera i inflació i això sí que és important", expressions que solen ser dites pels mateixos que es lamenten i que també les pateixen, la inflació i la sequera; ara bé, en dir-les, és com si se’n distanciessin. Els conceptes, doncs, de "gent" i de "ciutadans", prenguem aquest darrer sobretot en boca dels qui es dediquen a la política, només se’ns fan evidents quan, ni que sigui mentalment, ens n’hem separat.

En pensar-hi ens n’hem desglossat de manera automàtica. Potser, diu Fuster, perquè la reflexió aïlla. "La gent" existeix únicament en tant que els congregats no hi pensen, és a dir, no pensen que són individus congregats. A "poble", "colla", "partit" o "equip" qui hi pertany té consciència d’estar aplegat en una comunitat veïnal, d’amics, política o esportiva. En "la gent", no. Per això és que les acumulacions humanes, muntades sobre la inèrcia i l’apassionament són per a nosaltres "la gent". I nosaltres hi som. Per això pensar que és un miratge al marge és un error: "la gent" i "els ciutadans" són ells, sí, però també cadascú de nosaltres. La gent i els ciutadans és un nosaltres.