Deia Josep Pla que en literatura, com en moltes altres coses de la vida, el temperament l’havia portat a jugar fort. Em sembla que jo he estat, deia, un dels primers escriptors catalans que ha trencat la tradició de la literatura de diumenge a la tarda, de la literatura feta a estones perdudes, a la manera dels aficionats. Considerava, per contra, que el problema literari era prou difícil i complicat perquè un home com ell s’hi pogués trencar el cap sense que la gent del seu temps arribés a suposar mai el sacrifici important que havia fet. “He tractat, en un mot, de dedicar tot el meu temps a l’especulació literària, a concentrar tota la meva vida sobre els seus problemes. No he pas arribat, ni de molt, al que em vaig proposar de joveníssim. Però m’hi he acostat”.
Lligat pel periodisme, destacava com el periodista sempre seria el parent pobre -encara que guanyés més- del literat. Els tractava com oficis del mateix color: el periodista seria el manobre; el literat, el paleta de la mateixa construcció. “És per dir que si he perdut molt de temps ha estat en treballs suburbials, però semblants. En tot cas, he preparat el camí als escriptors que vindran. Si jo, a l’època de les vaques magres i tenint necessitats de tot ordre, m’he tirat de cap a aquest ofici ingrat, més ho podran fer ells, quan les vaques tinguin un aire més ben peixat”.
No sé si ara ja és el moment dels "escriptors que vindran", que deia Josep Pla, però som aquí. ¿Per què ho deia, Pla, tot això? Segurament perquè els editors, no només ara que vivim introversions més o menys victimistes, sinó sempre, necessitem bons relats, si de ficció és de què es tracta. Històries que ens connectin amb el present, com el darrer Premi Sant Jordi, de Gemma Ruiz Palà
, Les nostres mares, que ens hi connecta ben plenament, amb l’avui: perquè nosaltres encara som filles d’aquella generació que va renunciar als somnis perquè nosaltres, les seves filles, sí que poguéssim triar. I ho hem pogut fer.
Els lectors necessitem relats que ens emocionin, com els que darrerament he llegit, La llei de l’hivern de Gemma Ventura o El dia de la balena de Melcior Comes, que et commouen i no deixen indiferent: els acabes i el relat t’obliga que el pensis. Que hi pensis, en el que diu. Els editors, que hi fan la inversió, i que cada vegada s’hi han de mirar més, necessiten bona ficció, que vol dir que l’escriptor ha d’inventar a partir del que veu i del que viu cada dia, com feia Pla, per deixar prova convincent del moment que li ha tocat de viure, perquè la literatura catalana si d’alguna cosa pateix és potser, encara, d’un dèficit de present en la ficció.
Contràriament, Xavier Pla, a El soldat de Baltimore, ens fa notar com la literatura del que hem convingut d’anomenar llibres personals viu, potser, un excés de realitat. El d’avui, de present, a tots nivells, no ens permet de ser massa optimistes, però si parlem en termes de mercat editorial ens obliga a ser positius, sobretot perquè, sortosament, el lector no se n’allunya, de la literatura: ni de la de les idees, ni de la personal ni de la de ficció. Conscients que la literatura, com la vida,
est ondoyante, que deia Montaigne.