tribuna oberta

El meu pare, Josep Espar i Ticó

«Va deixar petja, no només en els seus, a la família, sinó que el seu llegat ha transcendit i això t'omple de satisfacció»

per Victòria Espar i Almeda, 21 d'agost de 2022 a les 22:01 |
 

Victòria Espar i Almeda, amb el seu pare, Josep Espar i Ticó. Foto: Cedida


No t'acabes d’adonar que el pare ja no hi és fins que l'has plorat. I quan el plores, tens por, no saps com omplir el forat tan gros que ha deixat. De cop et bull el cap, et venen un munt de coses a la ment, mil records, anècdotes i trets de la seva personalitat. No pares de pensar amb els ulls plorosos, tot veient els missatges i les paraules de consol que t'envien els seus amics, els meus i un munt de gent que el coneixia, que era molta. I vinga, més llàgrimes. 


És en aquests moments quan t'adones que el pare va deixar petja, no només en els seus, a la família, sinó que el seu llegat ha transcendit. I això t'omple de satisfacció, i segur que ell n'estaria molt content, però alhora t'omple de por i d'angoixa. I penses, seré capaç de seguir el seu mestratge? No. Impossible, ell era extraordinari en molts aspectes. El seu motor més íntim provenia de fortes conviccions cristianes. Estimar era la seva força. Estimar el país, els pobles, el misteri de la natura, la família, els amics... I aquest enamorament pel país i per la vida el va portar a fer moltes coses.


Diria que entre d’altres, tres paraules eren les que el guiaven:

Objectiu. Fer camí sabent cap on anar, no pas caminar perquè sí. Assumia el seu jo, la seva responsabilitat personal i assumia l'”ara” del país i buscava què li calia per avançar en la direcció marcada.


El “cal”. Era molt exigent amb ell i també amb nosaltres. Sempre deia “quan cal, cal, no hi ha peròs ni excuses, quan cal fer les coses es fan, t'arremangues”. Aquest “cal” era el motor que l’empenyia a ser una persona generosa, a fer les coses sense esperar res a canvi. I això el va fer un home fort, de pedra picada, capaç de resistir ventades i contratemps.

Il·lusió. Una paraula lligada amb l'esperança, però que et transfereix més força i efectivitat. La il·lusió és l’esperança en acció i, si l’apuntales amb la voluntat de ser i de fer, és un goig anticipat, deia ell. El pare va viure amb una il·lusió permanent i activa sempre, fins al final. Una il·lusió que li donava aquella llum als ulls i un somriure engrescador.

Aquests darrers dies, ingressat i convalescent, quan tenia el cap més clar i es veia les orelles, em deia: "Cal que acabi les coses que tinc entre mans... Escriu, escriu, que et dicto...". I em parlava de la importància didàctica del Parc de les Franqueses de Balaguer, el seu darrer projecte que ja és una realitat...

Més enllà dels seus molts encerts -i segur que alguns errors-, va ser un ciutadà responsable i compromès amb els seus, un bon pare i un gran avi. Agraït amb la vida, gaudia de les grans coses, però també de les més petites: un simple gelat de vainilla, ballar una sardana amb la mare, l’olor del romaní a Balaguer, les postes de sol... I els gols del Barça.

Amb llàgrimes als ulls, però amb goig a l'ànima per haver gaudit tants anys de la teva companyia, encara no hem assumit que no hi ets, però ja et trobem a faltar.

[Podeu recuperar la darrera entrevista que Josep Espar i Ticó va concedir a NacióDigital ara fa dos anys en aquest enllaç]

 

Victòria Espar i Almeda
Filla de Josep Espar
21/08/2022

El meu pare, Josep Espar i Ticó

Participació