Del referèndum a un drap blanc?

Evitar que la taula de diàleg suposi la rendició de l'independentisme català depèn de la reacció de la gent, dels encara compromesos

per Jordi V. Pou, 2 de setembre de 2021 a les 00:00 |
En només uns dies hauria de començar la taula de diàleg, llegiu negociació si ús ve més de gust, entre Catalunya i Espanya. Qualsevol procés de negociació implica una defensa dels interessos propis. L’acord final, si n’hi ha, implica que ambdues parts aconsegueixin o hagin de renunciar a part d'aquests interessos inicials.

Entre els interessos espanyols n’hi ha un d’irrenunciable: Catalunya ha de seguir sent espanyola. Ja ens ho han dit, ni parlar-ne. El contrari no es pot ni posar en dubte. Saben molt bé, perquè rucs no són, les conseqüències econòmicament catastròfiques de perdre Catalunya, són un estat en fallida, però també els mou l’abraonament de la testosterona pàtria dels que ens volen submisos a perpetuïtat, com a terra conquerida que som.  


Amb aquesta premisa inicial, acceptem-ho, no hi ha cap possibilitat que en surti cap acord que pugui portar Catalunya a la independència. No s’hi acordarà cap referèndum d’autodeterminació. Ho saben ells i ho sabem nosaltres. Per què es fa la taula doncs? D’entrada, perquè serveix per netejar la imatge d’un estat espanyol malferit judicialment a Europa, on les imatges de les porres del primer d’octubre i la repressió posterior encara pesen. És una concessió clara a Espanya, acceptada per qui promou la taula des de Catalunya. Entenc, per tant, sabent que de referèndum res de res, creuen que la taula també implica algun benefici per a l’independentisme. Quin? La veritat és que, més enllà d'allò de ser “els campions del diàleg”, poca cosa més se'ns ha explicat.

No em sembla que tornar al som gent de pau i diàleg, recuperant l’inconcret “Europa ens mira”, hagi de servir per a gaire més del que ja va servir al 17. És un retorn als plans secrets, sense concreció i plens de dubtes, ara a llarg termini, que s’assemblen massa a una rendició puntual més que no a avançar en l’objectiu compartit pel 52%. En qualsevol cas, si això fos així, tot façana, potser no caldria que la taula anés més enllà d’unes fotografies i bones paraules. No? Pot ser, però alguna cosa grinyola.


Hi ha, però, una altra manera d'encarar-ho. Espanya sap que el procés independentista està molt tocat, però en cap cas liquidat. A l’independentisme se l’ha desmobilitzat fent una pinça descarada. Per un costat, la menys subtil, les porres i la repressió espanyola, per l’altra, la més maquiavèl·lica, rebaixant expectatives i discurs des de les direccions d'alguns partits independentistes. Utilitzant totes les eines al seu abast, uns i altres, amb l’únic objectiu d’assegurar el seu estatus de poder. Ho han fet molt bé, però no tenen cap garantia que no torni a esclatar tot.

Què passaria si la gent torna al carrer i es veuen obligats a sortir de la seva zona de confort, com va passar amb Artur Mas? Aquesta possibilitat encara els preocupa, tant a les elits espanyoles com a les catalanes, incloent-hi els partits, que volen deixar-ho tot ben lligat. La taula els ofereix lapossibilitat de fer-ho. Això sí, sempre que la part catalana hi arribi disposada a renunciar al referèndum. Jo, ara per ara, no he escoltat ni llegit encara cap posició oficial que ho descarti. Potser no és forassenyat pensar que, davant l’ofec de la Catalunya autonòmica postpandèmica, si la part espanyola s’hi atreveix, puguin arribar certes concessions que garanteixin una pau catalana per uns quants decennis més.


Ara bé, perquè qualli una oferta que no impliqui la possibilitat d’independència, caldrà vendre l’acord assolit com una conquesta extraordinària per Catalunya. No per part Espanyola, s’entén, sinó per part dels negociadors catalans. Un peix al cove, mida balena blanca, aplaudit per constitucionalistes i equidistants, que amansi finalment a una part de l’independentisme que fa temps que sembla acceptar de bon grat una reculada. Escac i mat a la independència. Impossible? No ho crec.

Imagineu, per exemple, que s’aconsegueix un acord que inclou un pacte fiscal, o alguna mena de reconeixement de l’estatus de Nació, potser fins i tot un acord en defensa de la llengua catalana, l’oficialitat a Europa, i, per ficar-hi una cirereta ben lluent, alguna concessió especialment simbòlica per l’independentisme, com acceptar la participació oficial d’alguna selecció catalana a una competició que a ells els afecti poc. No cal que sigui tot, que és impossible, però imagineu només alguna d’aquestes, potser afegint-hi altres concessions menors. Enlluerna, veritat? Repasseu la llista de demandes que han presentat els presidents catalans a Madrid. Ho van fer Mas, Puigdemont i Torra. Tots sense cap mena d’èxit. S’hauria aturat la rauxa independentista acceptant uns quants punts d’aquelles llistes? El cas és que Espanya no es va moure i la societat catalana va optar per fer un pas endavant. Saben bé que es poden tornar a trobar si no es mouen.

Segurament m’equivoco. No per malpensar, sinó perquè Espanya sempre fa d’Espanya. Però què passaria si arriba aquesta oferta per desmobilitzar l’independentisme? Qui ens diu que no és ja una operació en marxa? Llegiu entre línies determinades declaracions de gent com en Tardà o l’Asens i ja em direu què en penseu. De fet, no descartaria que hagin començat ja aquestes concessions, fruit d’un pacte previ fet d’amagat a algun despatx, o cel·la. Digues-li indults, pluja de milions per fer una ampliació de l’aeroport del Prat o jocs d’hivern al Pirineu. Sospito que quan apareguin sobre la taula aquestes possibles concessions estrella s'obrirà de nou un debat que ja teníem superat. Un debat que s’acceptarà de bon grat des de diverses posicions polítiques independentistes, més alineades amb les seves cadires i les elits que amb els seus votants. 

Ho podríem resumir tot en una pregunta trampa: Què estem disposats a acceptar d’Espanya per renunciar a exercir ara la independència? L’independentisme que ja ha cedit vestirà qualsevol concessió d’èxit històric, de pas definitiu, d’un “mireu que us hem aconseguit”. No deixaran de ser independentistes, òbviament és part del pacte, però la Independència serà cada dia més lluny. Un cop més Espanya guanya. El que sembla mentida que no vegin és que, un cop liquidat l’independentisme que vol la independència, Espanya ens tornarà a enganyar i acabarà incomplint. Sempre ho fa. 

És important tenir-ho present per reaccionar-hi abans no sigui massa tard. Que aquesta etapa de diàleg que comença s’acabi convertint, o no, en una negociació on es pactin les condicions i contrapartides d’una rendició depèn de dos factors. Primer, de quina sigui l’actitud amb què es presenta la delegació catalana, el nostre Govern, a Madrid. No és el mateix anar-hi a negociar les condicions d’una victòria, la de l’1 d’octubre i la del 14 de febrer, que anar-hi a negociar una derrota, la del 155 i la repressió. Han d'escollir, explicar-ho i actuar en conseqüència des del primer minut.

El segon factor, ara i com sempre, és l'actitud de la gent. El grau de determinació que conservin els votants del primer d'octubre, el de la gent que va sortir al carrer el dia tres, el dels independentistes que volen ser independents, marcarà el futur de la taula i de tot el país. Evitar que la taula de diàleg suposi la rendició de l'independentisme català també depèn de la reacció de tota aquesta gent, dels encara compromesos. Cal que estiguem preparats per fer sentir la nostra veu, per mobilitzar-nos amb tota la nostra força. L’atzucac és important. És independència o rendició. La nostra bandera és l’estelada, no un drap blanc.

 

Jordi V. Pou
Jordi Vicenç Pou i Jové és fotògraf. Fa més de vints anys que treballa en diversos àmbits de la fotografia, incloent-hi els educatius i artístics. A partir d’octubre del 17 decideix participar activament en àmbits polítics. Al maig del 19 va ser alcaldable per Primàries Lleida. Actualment forma part de l’executiva nacional de Demòcrates de Catalunya. A twitter és @jordivpou.
02/09/2021

Del referèndum a un drap blanc?

23/03/2021

El Consell per la República Catalana, la transversalitat, i el 52%

14/10/2020

El Plebiscit

12/08/2020

Salvar-se

01/06/2020

Simbolisme

Participació