opinió

Assaig final

«Potser seria hora de no donar tant de relleu al fet de complir cent o cent i uns quants més anys»

per Josep Vallverdú , 26 d'abril de 2021 a les 20:00 |
Comentant la mort de Felip, duc d’Edimburg, una tertuliana de televisió deia, un xic compungida, "ha mort als noranta-nou, no ha pogut arribar als cent". I possiblement ho deia perquè, si el cortesà personatge hagués arribat a la pelada meta centenària, aquesta xifra hauria presidit, com des de darrere els cortinatges, totes les cerimònies al mateix temps que ompliria totes les consciències.
        

Les persones moren, simplement, quan els toca, de vells, de malaltia, d’accident. Sigui a l’edat que sigui; i qualsevol que llegeixi aquestes ratlles pot rememorar els difunts de la família i constatar les molt variables xifres que marquen les morts; aquell cosí als quaranta i tants, la tia als setanta llargs, el padrinet en tenia noranta-un, l’oncle seixanta justos i la germana viuda trenta-vuit. També hi havia la nena dels parents de França, que morí als tretze. I els nadons, i els que en edat militar, i molts, molts, dins les dècades dels vuitanta i noranta.
        

En els nostres dies és cert que la longevitat s’ha estès, que la mitjana de vida s’ha allargat: avui a Catalunya hi ha vora 2.000 persones centenàries, en proporció de dues dones i vuit homes de cada deu. Per tant, potser seria hora de no donar tant de relleu -fora del marc afectiu de la família- al fet de complir cent o cent i uns quants més anys.
 

Escoltem també les prediccions dels biòlegs i històlegs, metges especialitzats en estudis cel·lulars i de teixits, els quals asseguren que s’arribarà a aconseguir mantenir les cèl·lules del cos en perfecte estat, sense envelliment, amb neteges constants de les menys consistents, i això assegurarà vides que duraran més de cent vint anys amb normalitat. Pot semblar ciència-ficció, però han sortit estudis molt documentats sobre el tema. I d’altres, més sorprenents, que asseguren que és possible la immortalitat física.
 
Ara com ara, les persones centenàries que hem vist presenten aspecte atractiu o imposant ben poques vegades, per no dir mai. Poden tenir el cap clar, però no la visió ni l’audició i molt menys la locomoció. I molts estan com en  latència, com adormits; les coses són així i així les hem de prendre, si de cas ens passava d’arribar en aquell llindar.
 
Una persona que m’estimo molt, i que aviat assolirà l’edat del Duc d’Edimburg, em deia en to irònic que passats els noranta-cinc la gent et comença a mirar com un espècimen digne d’atenció sostinguda, i et va observant en els punts que vas perdent, tot comentant "a veure si hi arribarà", volen dir als cent. Potser pensen adherir-se a la celebració que la família farà, cava i pastís.

Parlant de celebracions; sabien que la BBC té una escaleta de programa a punt, per quan mor un membre de la família reial? És a dir, un model de programa, amb unes imatges de bandera mig abaixada, de reixes tancades, de locutors instruïts per dir predeterminades frases, amb suplents també preparats, tropes entrenades, músiques, etc. i que en el més absolut secret en fan un parell o tres d’assajos cada any? Poca broma amb la BBC. Qualsevol daltabaix com el de Diana de Gal·les pot mobilitzar-los.
 
- I a vostè, com li agradaria morir? -va demanar el periodista.
- Si ha de ser aviat, immediatament després de vostè.
Tornant al començament, tots ens morim quan individualment ens toca. Conten que Pancho Villa, el revolucionari mexicà, en el fragor d’una batalla, amb tot de focs creuats, es posà dempeus enarborant el revòlver i exhortant els seus a no cessar en el tiroteig. Els seus li demanaven d’ajupir-se, per esquivar els projectils: "Mi general, que le van a dar, que le van a balacear!” Villa es limità a sentenciar  -"!Nadie se muere la víspera!" I quan és la vigília? No se sap. Villa va morir assassinat als 45.

 

Josep Vallverdú
Filòleg, escriptor i traductor. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, finalista del Premi Andersen de literatura juvenil, Premi d’Honor de les Lletres Catalans i Doctor Honoris Causa per la UdL. Amb més de 90 llibres editats, el darrer títol és el Bestiolari 2, amb il·lustracions de Manel Cusachs i pròleg de JL Carod-Rovira.
26/04/2021

Assaig final

12/04/2021

Josep Carner-Ribalta

29/03/2021

Mecanografia

01/03/2021

Què hi ha al darrere?

15/02/2021

Famílies multilingües

18/01/2021

Populistes

07/12/2020

Fem la carta als Mags

23/11/2020

TV3, volgudament o no

09/11/2020

Negar i renegar

26/10/2020

Que tremola, l'enemic?

Participació