opinió

Antropofàgia independentista

«Tot acaba sempre als cementiris. O bé per massa gana, massa canibalisme, massa cultura d'antropofàgia, o bé per massa dubtes, massa indecisions, vacil·lacions, indeterminacions...»

per Francesc Canosa , 8 de setembre de 2020 a les 20:00 |
Bona cuina. Som a una situació d'antropofàgia independentista. Les mossegades són un take away. Bufet lliure caníbal. Mossades a banda i banda. Tot n'és ple, que diria el carnisser. És digne d'estudi zoològic com hi ha criatures que han passat d'ecologistes a antropòfags en hores. De vegans a caníbals. De cap a peus. Els indepes pels pèls i els d'extremitats extremes. Una gran carnada. Ens ho fotrem tot: dits, turmells, cuixes, malucs, mamelles, melics, orelles, galtes, nassos, ulls, llavis... Com la matança del porc: tot s'aprofita. I després el rotet final.

A l'independentisme, al de fartanera, al de règim, al light, al heavy, al cafeïnic, al descafeïnat, a l'alcoholitzat amb formol, o al del sidral embotit... a tot li passa que encara no ha llegit la Bíblia de la llibertat eterna: Principios de botánica funeraria. La va escriure el 1885, com no, un català amoïnat per l'antropofàgia. Celestí Barallat, advocat, escriptor tenia la mania, l'habilitat, la destresa, de mirar a dalt i a baix. Barallat és un dels pares dels cementiris moderns a Europa (impulsa el de Montjuïc). Els catalans som europeistes fins i tot en l'avantguarda de la mort. És el debat del segle XIX: el dret a decidir dels cementiris. Les ciutats es fan grans i cal veure què es fa amb els morts. És el destí. Es construeixen, paral·lelament, les immenses metròpolis i necròpolis.


La discussió és pública, intensa, mou cel i terra. Cal decidir: cementiris com jardins o com deserts. Verd versus marró. Vida versus mort. I Barallat aixeca el dit del pecat original: Vigileu! És vital la vegetació dels cementiris. Res de plantes verinoses, espinoses... I res de fruiters! Com? Sí, perquè ens menjaríem els nostres morts. Imagineu-vos que hi hagués pomeres, perers, cirerers als cementiris... Si agaféssim una poma, un préssec, un kiwi... ens estaríem fotent al padrí, la tieta, o el cosí. Botànica antropofàgica. Condemnats, els morts, a ser doblement devorats, pels antropòfags de diumenge familiar. Per això Barallat defensa una nova botànica funerària com un simbolisme de vida. Com el passaport cap al viatge etern. Per això als cementiris els xiprers broten d'un més enllà d'arrels i s'eleven al firmament infinit com un míssil de continuïtat. Prenguin nota els antropòfags independentistes. Cal plantar xiprers. No és broma, poma.

Barallat sap que amb les coses de menjar no s'hi juga. Només perquè va capgirar la botànica funerària europea? Només perquè va evitar una cultura antropofàgica? No. Barallat també va traduir al català (1890) algunes pàgines del Hamlet de Shakespeare, el professional del dubte mortal. Concretament l'acte cinquè. El del cementiri. Hamlet i el seu amic Horaci hi passegen ociosament mentre dos homes estrafolaris caven una tomba. Per qui deu ser? Arriba la comitiva fúnebre. I el cadàver és d'Ofèlia. L'amor de Hamlet. Cap al clot. S'hi llença desesperat amb una darrera abraçada Laertes, el germà de la xiqueta. Hamlet, en un acte de competició amorosa, també es fot al forat. I au, els dos mascles s'estomaquen a la fossa. Després... No farem més espòilers, però tot acaba sempre als cementiris. O bé per tenir massa gana, massa canibalisme, massa cultura d'antropofàgia, o bé per massa dubtes, massa indecisions, vacil·lacions, indeterminacions... La poma i Hamlet avisen l'independentisme del mateix: ser o no ser. Aquesta és la qüestió, sempre.

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
08/09/2020

Antropofàgia independentista

11/08/2020

Tests massius de P3 per a polític catalans

14/07/2020

Capital dimitida de Catalunya

16/06/2020

De Pau Donés a Manuel Cuyàs

19/05/2020

Entre els Beatles i Paco Martínez Soria?

21/04/2020

El cul «progre» espanyol

31/03/2020

​Padrins morint

24/03/2020

El meu gat no entén res

17/03/2020

El nacional-virus Pedro Sánchez-Negrín

10/03/2020

Parlarà Omella de Sixena i la Franja?

Participació