Opinió

Entre els Beatles i Paco Martínez Soria?

«Cal una infraestructura humana per rebentar les distàncies, no ja físiques, sinó mentals a Catalunya. Barcelona és Catalunya i Catalunya és Barcelona»

per Francesc Canosa , 19 de maig de 2020 a les 21:45 |
Ha passat això. I molts no s'ho esperaven. Ni s'ho esperen. Barcelona ha passat de voler ser els Beatles fent el concert al terrat d'Apple Records a Londres a descobrir que igual és Paco Martínez Soria a La Ciudad no es para mi. Les ciutats no eren el que es creia. I no seran el que es creia que eren. Avís a caminants coixos i bornis i asfaltats i enquitranats. Si és que ho voleu sentir, veure, olorar: El toro no sufre, però la ciutat, sí.

La pandèmia ha parlat i n'hi ha que no la volen escoltar. Mentre el colauisme creia que amb un concert s'arreglava tot, no. Mentre ara rebroten de sota les llambordes els pseudointel·lectuals vegetals d'encefalograma pla repensant, reorganitzant, reelaborant, revomitant les transformacions necessàries per a les permeabilitats recol·laboratives de la ciutat sostenible sostenidor del futur quimèric ideat pel màrqueting totalitari els direm que potser estan llegint malament el virus i la vida. Com és que a les ciutats on hi ha de tot és on es pateix més per culpa del virus? No em respongueu criatures de neurona pentinada amb patinet. Anem a la ciutat.


Ciutats: laboratoris de la modernitat del segle XX. Olla. Thermomix. Va venir tot Déu. Assaigs. Experiments d'esperança. Sondejos de futur. A la ciutat, com a la utopia amb gerds, tot era possible. Com una gran fàbrica de reciclatge existencial: entri brut i sortirà net. Grans. Descomunals. Colossals. Bufet lliure del tot. Hi ha de tot. Tothora. Escurabutxaques i somnis. La ciutat, els ciutadans, escurats com enlloc, per un virus. Ara, ara, que tots els immobilistes de la casta i la caspa que encara creuen viure en ciutats roges industrials del segle XIX, ara, ara és l'hora que les ciutats, com Barcelona, parlin d'una altra manera i pintin altres colors. Les ciutats, Barcelona, París, Londres, Nova York, ha de continuar sent enormes, gegants poderoses, centrals nuclears de gent, economia, cultura, vida. Grans, no pas petites, però sí que han d'aprendre a parlar, educació i sobretot idiomes d'existència. I, ei, continueu amb el cap ben gros. Ens agraden els capgrossos.

Visca la macrocefàlia de Barcelona. No passa res. Barcelona boteruda, panxuda, grassa, rodona. Ja va bé. Ciutat cabeçuda unida a un cos català, del país, petit, menut, xic, lil·liputenc, esquifit. Genial. Ens estimem la criatura. Però al pot petit hi ha la bona confitura. El segle XXI és un altre: Barcelona és la petita majoria i Catalunya la immensa minoria. I Barcelona ha d'aprendre a fer-se gran d'una altra manera: parlant de tu a tu amb Catalunya. Una altra llengua. Sense el tuteig la ciutat no té futur. O ens parlem de tu a tu o no hi ha demà. El virus ens ho comunica amb el seu idioma: les pilotes dels metropolitans futbolistes milionaris no serveixen per menjar i les pomes dels pagesos locals, sí. És el resum de la història més antiga de la humanitat: humilitat i realitat. Però en aquest món de mones hi ha més bèsties que persones.


Ara molts urbanites idealitzen el camp d'Adam i Eva i volen treballar amb poma Apple. La cosa no va d'això. La cosa va de respecte, de diàleg, de conversa, d'enraonar. De negociació, de pacte, de tu a tu. Tu tens això i jo tinc allò. No té més la ciutat, no. Ni té menys. O al revés. S'ha vist, es veu i es veurà. Oferta i demanda. Masses i minories: cal un traductor, una llengua franca. Cal una infraestructura humana per rebentar les distàncies, no ja físiques, sinó mentals a Catalunya. Cal un nou pacte per Catalunya. Un compromís per Catalunya. Barcelona és Catalunya i Catalunya és Barcelona. Barcelunyes. Catalones. L'alternativa és ser un pollastre decapitat: el cap rebotant a terra sang incessant; el cos cec i avançant sense control. Aquí l'interessa tenir un país degollat? Si veieu ganivets, sabreu el que volen. Si veieu rostisseries sabreu la política del país. El fum és indici de foc, de femer i de pollastre a l'ast. Abans, executat. Sentiu l'animal tants cops esquarterat i ressuscitat. Ve de lluny. I sap de granges i d'asfalt.

Si Barcelona era un laboratori al segle XIX, al XX, ara Catalunya ha de ser el laboratori del segle XXI. Això es veu i ens ho subratlla el virus amb fosforescent i amb dolby surround. Cal anar a l'oculista. Superar el permanent problema oftalmològic, de mirar, de veure, d'aquest país. Barcelona, a vegades, ha estat estràbica (ha mirat a París, a Madrid, al món) i la resta del país, a voltes, ha estat miop (no ha sabut, pogut, veure més enllà). Un nou país ha de tenir una mirada conjunta. Dos ulls que miren en la mateixa direcció. Els dos ulls de Catalunya són un la capital, Barcelona, i l'altre, la resta del país. Pels ulls coneixem el món. Veiem el que ve.


Sense reequilibri territorial i emocional entre la petita majoria barcelonina i la immensa minoria de la resta de Catalunya anem a l'escorxador de pollastres del segle XXI. Sense bidireccionalitat anem a la safata de alitas-de-pollo-de-granja-ecológica-pero-es-mentira-y-lo-hago-tros-de-ruc-para-que-compres. Sense tu no hi ha jo. Sense els dos Jos, i Tus, no hi ha un nosaltres. Sense deixar de masturbar-se egoistament, solitàriament, pensant en el somni humit de pseudociutats-estat siderals galàctiques fantasioses de sidral propagandístics de revolucionaris primaris cabriolant com animals salvatges assilvestrats no hi haurà reproducció i fecundació humana, econòmica i social de futur real per a les persones, pels ciutadans, per a les ciutats, per als pobles. Sense veure la realitat Barcelona continuarà sent això: el coitus interruptus d'un concert als terrats jugant a ser els Beatles que assalten els cels per acabar saltant al buit amb un cos esclafat a terra, a les llambordes barcelonines com un taüt de flors d'un Paco Martínez Soria sense futur. I volent, com sempre, tornar a casa. Però, a vegades, és massa tard. Pregunteu-li als pollastres.

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
19/05/2020

Entre els Beatles i Paco Martínez Soria?

21/04/2020

El cul «progre» espanyol

31/03/2020

​Padrins morint

24/03/2020

El meu gat no entén res

17/03/2020

El nacional-virus Pedro Sánchez-Negrín

10/03/2020

Parlarà Omella de Sixena i la Franja?

03/03/2020

​La nova feina d'Albert Rivera

25/02/2020

Era Guifré el Pilós mestís?

18/02/2020

Ruta fúnebre per les botigues emblemàtiques de Barcelona

11/02/2020

El franquisme de ciment

Participació