Trucades sense resposta

"Les sentències han agreujat la situació d’excepcionalitat que ja portem vivint des de fa dos anys i confirmen una limitació inacceptable dels drets fonamentals de tots i de les llibertats públiques reconegudes, justament, pel mateix ordenament jurídic que s’utilitza per dictar el càstig"

per Toni Postius, 28 d'octubre de 2019 a les 12:17 |
El mot “diàleg” agrada a tothom. Té càrrega positiva. Hi ha un consens gairebé universal en el valor que té l’ús de la paraula com a instrument inventat per l’home per poder-nos comunicar i, bàsicament, per poder resoldre problemes. Els conflictes entre humans són més antics que la mateixa comunicació verbal i, per tant, la capacitat d’haver desenvolupat aquesta habilitat que ens diferencia de la resta d’éssers vius del planeta ens obliga a utilitzar-la tant com calgui per demostrar que som persones civilitzades.

Si resulta evident que hi ha un conflicte polític entre Catalunya i Espanya que només es podrà resoldre des del diàleg i no des de la judicialització ni des de la repressió policial, encara sembla més clar que els líders polítics català i espanyol haurien de poder enraonar quan es produeixen situacions de tensió com les que portem vivint des que es va fer pública la sentència del Tribunal Suprem als presos polítics catalans el dilluns de la setmana passada. Des d’aquest punt de vista és del tot inacceptable que, per pur càlcul electoral, el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, no li vulgui agafar el telèfon al president de la Generalitat, Quim Torra. Quins collons, que diria ell mateix. Però encara resulta més greu, gairebé pornogràfic, fer ostentació i mofa d’aquesta actitud en mítings electorals i mentir reiteradament afirmant cada dia que el president es nega a condemnar la violència. Tot, per un grapat de vots.


La resposta de ràbia de la societat catalana davant unes condemnes injustes i venjatives que imposen un càstig de gairebé cent anys en total a persones honrades que l’únic que van fer va ser fer possible que poguéssim votar l’1 d’octubre de 2017, ha estat molt majoritàriament pacífica i cívica.

L’exemple de les grans marxes que van confluir a Barcelona el divendres 18 d’octubre, la gran manifestació que va recórrer els carrers de Lleida aquell mateix dia amb 45.000 persones, o la d’aquest dissabte al carrer de la Marina de Barcelona, mostren el caràcter inequívocament no violent de l’independentisme. No es pot negar, però, que també hi ha hagut un altre tipus de reacció més indignada que ha derivat en incidents d’ordre públic que, en el cas concret de la nostra ciutat, també han tingut conseqüències en forma de destrosses del mobiliari urbà i de béns particulars, com ara aparadors de botigues. La contundència i la desproporció de la reacció policial en alguns casos haurà de ser objecte de reflexió, de la mateixa manera que s’exigeix als manifestants que moderin determinats comportaments.

Les sentències han agreujat la situació d’excepcionalitat que ja portem vivint des de fa dos anys i confirmen –a banda de les penes que hauran de complir els condemnats- una limitació inacceptable dels drets fonamentals de tots i de les llibertats públiques reconegudes, justament, pel mateix ordenament jurídic que s’utilitza per dictar el càstig.

Des de la Paeria ja hem expressat, des del primer moment i amb la celebració d’un Ple extraordinari urgent, el rebuig al contingut de les sentències i també hem dit que no ens agrada cap forma de violència com a camí per encarar la resolució dels conflictes. En el que fa referència als possibles excessos policials, la comissió municipal de l’1 d’octubre, creada per fer memòria del que va passar aquell dia a la ciutat, podria ser també un bon marc per recollir tota la informació dels fets dels últims dies.


L’actitud de Pedro Sánchez en tot aquest assumpte deixa molt que desitjar, sense entrar a valorar l’esperpèntica visita a l’hospital de Sant Pau amb esbroncada del personal sanitari i exhibició de subfusell per part de l’escorta. No agafar el telèfon a la màxima autoritat de Catalunya és una actitud que no s’entén aquí i que segurament encara s’entén menys fora d’Espanya, des d’on es reprodueixen les mostres de perplexitat davant la repressió de protestes pacífiques que ens equiparen amb Hong Kong o amb altres indrets amb una democràcia escassa o inexistent. Parlar. Dialogar. No hauria de ser tan difícil.

 

Participació