Opinió

L'1-O a la panxa

«Cadascú sabrà, però Catalunya no és un sol poble. No ho ha estat mai. Mai ho serà. Com mai hi ha una unitat»

per Francesc Canosa, 1 d'octubre de 2019 a les 22:00 |
Cadascú sabrà. Però Catalunya no és un sol poble. No ho ha estat mai. Mai ho serà. Com els Estats Units, Dinamarca, Alemanya, Noruega, França... Mai hi ha un sol poble. Mai. Com mai hi ha una unitat. La unitat són els altres. Com les famílies idíl·liques, perfectes, modèliques són sempre les de fora. Se li exigeix a Catalunya el que no tenen els altres països. Perquè no és possible. Perquè és una ficció.

Un sol poble? Mandonguilles. Ruqueries. Amfetamines. No hi ha un sol poble. Com tampoc hi ha una sola ciutat, una sola cafetera, un sol mussol, una sola nit, un sol cel, una sola esperança, una sola tragèdia... Tots els pobles, tots els països, totes les societats, tots els formiguers, tots els caus estan dividits. O no estaria seccionat, trossejat, fragmentat, esquarterat qualsevol poble, país, planeta o galàxia que hagués viscut un 1-0?


Hi ha la Catalunya apallissada físicament, emocionalment, políticament, judicialment, professionalment de l'1-0. Hi ha la Catalunya atiant, aplaudint, justificant, legitimant, salivant l'1-O. Catalunya sempre quedarà dividida perquè abans ja estava dividida però mai, mai, es podia, volia dir, públicament, que estava dividida. Catalunya civilitzada i Catalunya bàrbara. Fa anys i panys que passa això. Però mai es diu. Ho sabíem. Ho sabem.

L'1-O va ser això. Perquè ens ho recorda. L'1-O és sobretot una fàbrica de memòria. Un disc dur. Una caixa negra. Un software potentíssim, únic, original. Les caixetes de la veritat. Un espermatozou i un òvul desats. Cadascú sabrà. Cadascú usarà. No sabem quan. No sabem. I així portem anys i panys. Perquè aquest és un país dividit.

Hi ha aquella divisió que va fer creure a tothom que els versos de Salvador Espriu eren el camí, el demà, el futur, el somni que esdevindria un dia real: "Fes que siguin segurs els ponts del diàleg". Doncs ja hem vist que no vivim a la Pell de Brau, sinó a la Pell de Frau. Potser els versos del pobre, tunejat i manipulat, Espriu, no tenen raó. I potser tenen més raó els de Màrius Torres: "Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d'ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir", escrivia el 1939 quan tot s'esfumava. Màrius Torres divideix perquè és una fàbrica de memòria, perquè és el poeta de l'esperança. Divideix el diàleg fictici, divideix l'esperança real.

Cadascú sabrà. Cadascú sap com el va dividir l'1-O. A mi, de per vida. La nostra filla Alexandra naixeria poques hores després, a les 9.44 del 2-O. Abans la Cristina, la seva mare, va anar a votar. Amb un globus d'esperança que gairebé l'enlairava del terra. Va ser votar i tancar el col·legi electoral de patac. Els crits. Els ulls. Les mans. El silenci. I la cara d'aquelles padrines de vuitanta anys amb les dents serrades sense moure's ni un pèl de la permanent. Pujaven boges, assilvestrades, afuades les furgonetes. La panxa en primer terme i la policia en segon, terme. Aquesta és la divisió del país: naixement i mort. Aquest és sempre la divisió de la vida. Però sí, va néixer. I avui fa dos anys.

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
15/10/2019

De la teràpia de grup a la Roomba

08/10/2019

Tancar discoteques

01/10/2019

L'1-O a la panxa

24/09/2019

​La repressió rotonda

17/09/2019

El PSC i els Goonies

10/09/2019

«Homo Diada»

03/09/2019

​Front d'Alliberament del Conill

27/08/2019

La independència de Madrid

20/08/2019

La ressaca de la Barcelona Cobi?

13/08/2019

No ens toqueu els collons ni els ovaris

Participació