Opinió

L'art de la paraula

«Comença a ser alarmant el baix nivell de competència lingüística, oral i escrita, de moltes veus amb dimensió pública»

per Carme Vidalhuguet, 18 de juliol de 2019 a les 20:00 |
No fa pas tants anys quan Espanya presidia, de torn, la Unió Europea i els seus presidents no sabien ni un borrall d'anglès. Eren i són monolingües espanyols. La competència lingüística en aquesta llengua no era ni llastimosa. N'eren incompetents. Aquelles imatges d'un periodista de la BBC que pregunta a Mariano Rajoy sobre el Brexit i ell se'n desentén perquè no l'entenia són tant decebedores com rabioses, per la seva poca consciència lingüística i per la molta incompetència, però també per la seva insensibilitat de no tenir ni la delicadesa d'un traductor a tocar. És el "desprecia cuanto ignora". I així ho rep el qui ho veu.

Les llengües són eines de comunicació. I la política és l'art de la paraula. Oral i escrita. I avui, com ahir, l'anglès ha de ser una condició sine qua non tant per anar pel món com per voltar per casa. Sí, perquè a la política local també es fa necessari, amb el suposat nivell de consciència i de competència en la pròpia, de llengua. Competència en la forma plàstica de l'ortografia, que és la que dóna el diccionari i que permet de copiar.


Doncs, sí, també en els dirigents locals en reivindico la competència, de l'anglès. Altrament, et quedes sense poder rebre. I, de vegades, potser sense ni poder ser rebut. Per això té tanta raó Guillem Viladot quan diu que "tot aquell que es posa tossut en un sol llenguatge no és pas per defensar-lo, sinó per amagar els altres que ignora". I això és el que s'esdevenia, i que, desgraciadament, s'esdevé, en molts càrrecs electes. Veus amb dimensió pública, que són les que ens representen, moltes de les quals no la tenen en compte, l'elegància política de la llengua. No, del llenguatge polític, que seria i és tota una altra cosa.

Sortosament, avui, no és el cas del president Sánchez, allà, ni del president Torra, aquí. Però sí que ho era dels presidents Rajoy i Zapatero, com a botons de mostra, el desconeixement de l'anglès dels quals ens obliga a qüestionar-nos com és possible que es confiï i que s'accepti de presidir-lo, el govern d'un estat, sense poder ser capaç de mantenir una conversa en la llengua que passa per ser la de la comunicació internacional.

Pot ser llavors que passi el que li va passar a "un jove espanyol, mig periodista, i que, sota nom d'escriptor, com tants en corren -tal com reporta Eugeni d'Ors-, anà -diu-, de sa Manxa nadiua a París, sense saber un borrall de llengua francesa; i, a poc de ser-hi, el xicot iniciava una delicadíssima aventura sentimental. Forçat per les circumstàncies a formular una ràpida declaració per escrit, va agafar tot decidit un diccionari i va cercar-hi el verb querer -el noi era manxec, no ho oblidem-, trobà el seu equivalent, vouloir; després, en una gramàtica, va mirar com es conjugava, i, sense recordar-se, amb les presses, o per ignorància, ni de l'amar, ni del vós, ni, és clar, de la Divina Mesura, patrona de França, ell que sí, que peremptori llança un terrible: je te veux. Aquest querer en lloc d'aimer prou clarament traeix l'antiintel·lectualisme, l'avidesa de l'acció immediata, la impossibilitat del flirt. Res de menys francès. L'aventura del jove espanyol era delicada –diu Ors-. Naturalment, la seva equivocació, tremenda, hi va posar punt final".

És evident que el domini de la llengua, saber-se competent en llengües altres que la pròpia, és una gran carta de presentació. I dóna moltíssima seguretat. I només és qüestió d'ambició. Perquè és que, avui, assumir una alta responsabilitat política i anar pel món sense saber anglès i sense competència en la llengua pròpia vol dir tenir moltes possibilitats de fer semblantment com el jove de la Manxa l'any 1913. I ja ha passat d'un segle. Que vol dir cent anys!

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
10/10/2019

​Quedeu-vos tots a casa!

26/09/2019

Regressió democràtica i estratègia política

12/09/2019

divÈrsia.cat

29/08/2019

La independència, un inevitable

15/08/2019

Festes Majors

01/08/2019

Una sola veu

18/07/2019

L'art de la paraula

04/07/2019

Investidura

10/06/2019

Llengua i raó d'estat

21/05/2019

Càstigs exemplars

Participació