Opinió

La matança de Texas a Catalunya

«Convergència esquarterada a trossos. El PP decapitat. El PSC seccionat. Els comuns podats. La CUP esquilada. I a d'altres, com ERC, hi ha soroll i olor d'arma blanca»

per Francesc Canosa, 9 de juliol de 2019 a les 21:00 |
Un carnisser tarat amb una serra elèctrica carnívora. Uns joves naïfs perduts a la parra fugint acollonits. Un laberint de panís presó de sang. Això és: la Matança de Texas (1974). Un clàssic. Terror. Cangueli. Carnisseria.... Però on vas a parar: la carn no és tan bona com la d'aquí. Catalunya és terra de bon bestiar, de bons sacrificis, de bones carnisseries. Bon cop de falç defensors de la bèstia. Costella? O espatlla? Ho vols primet? O gruixudet? Aquí, la Matança de Texas autòctona és (auto)degollar els partits polítics. Mira la darrera criatura: Iniciativa per Catalunya a punt d'anar a l'escorxador. Ai...

No voldria fer més sang. Perquè és que fins i tot et regalen els punyals per clavar... Iniciativa presenta un concurs de creditors i un ERO per un deute de més de 9 milions d'euros. Clac! De destral. El bestiar pur i ecològic ara fent anar els ganivets del capitalisme sanguinari. Això els passa per matar tants enciams: que també són éssers del bon Déu animal venjatiu. Però és igual. Aneu a les granges, als escorxadors, a les carnisseries, a les cases de menjars preparats, als abocadors, als cementiris... Unió, un partit històric (de 1931!) assassinat. Convergència esquarterada a trossos. El PP decapitat. El PSC seccionat. Els comuns podats. La CUP esquilada. Fins i tot partits tendres, com Ciutadans ja van més apunyalats i dessagnats que una matança de pollastres a un corral lil·liputenc. I a d'altres, com ERC, on sembla que no es veuen els ganivets, o la sang, hi ha soroll i olor d'arma blanca. Ja ho veuen: som una gran carnisseria política. Cent per cent carnassa. "Què em passarà?" Pregunta el vedell estirat al divan del psicoanalista amb cos de destral.


Diuen que la resposta de ficcions com La matança de Texas són les realitats sanguinàries dels anys setanta: la Guerra del Vietnam, el Watergate, la crisi del petroli... I la dels esquarteraments dels partits catalans? Que sí, que sí, que ja sabem que això també passa a Europa, al món i a Saturn. Que sí, que hi ha moltes coses globals i siderals. Però també aquí passen coses que a altres llocs no passen. Aquí hi ha ganivets, sang i filets que són autòctons. quilòmetre 0. Producte de matança de proximitat. Aquí tenim alguna cosa amb la falç i la sang.

Aquí som addictes al matxet i al bisturí. Al tall salvatge i al finolis. Aquí Dràcula i els taurons fan festa major. Aquí, ara, fa 70 anys d'aquella visualització del país carnisseria que generació rere generació esquitxa de sang com un aspersor sanguinari. Era 1949 i l'Abat Escarré els hi diu a uns joves: "Feu pàtria; no feu política". I vés, un d'aquells xicots li pregunta que quina diferència hi ha. Escarré respon: "Notareu que feu política quan us dividiu". Aquells nois eren Jordi Pujol, Joan Reventós, Anton Cañellas... L'escena (qui ho explica i escriu és el Pare Hilari Raguer), el diàleg, la frase la podria dir qualsevol criatura de qualsevol país. Tot els països fan pàtria. La pàtria és una política. Tots els països són una pàtria de persones. Però per què aquí la frase ens fa sentir, recordar, viure com una bèstia allargassada a la carnisseria a punt de caure-li damunt el futur de la guillotina metàl·lica?

Hi ha aquella resposta que, generació rere generació de catalans, i de partits polítics catalans, repeteixen davant la pluja de destrals, davant les portes de l'escorxador: passi el que passi mai s'ha d'abandonar el país. Salvar el país per sobre de les persones. Salvar una llengua, una cultura, unes institucions, un paisatge, uns sentiments... Salvar el que som, salvar el nosaltres. Cada generació es troba als morros l'olor de sang, la ferida, el tall. Perquè sempre ens hi va la vida. D'una manera o una altra. Cada generació veu, viu en la seva pròpia pell com es munta una carnisseria. Com es fa el sacrifici. Com es fa la carn. Com s'envasa al buit. La safata. Els talls. L'aparador. El servei: a la botiga, a domicili. La qualitat, el preu. Som una carnisseria. I el nostre destí és ser (auto)consumits.

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
16/07/2019

Muuuuuuu!!!!

09/07/2019

La matança de Texas a Catalunya

02/07/2019

Ihà-ihà... la nova rucada del catalanisme

25/06/2019

Ciutadans, el partit de la mina dinamita

18/06/2019

La síndrome Andreu Nin

11/06/2019

George Orwell, retorn a Catalunya

04/06/2019

Qui és Colau?

28/05/2019

Lleida, de 1939 a 2019

21/05/2019

Barcelona: o pedra o Cola Cao

14/05/2019

Fitxar o no fitxar a la feina

Participació