Opinió

Investidura

«És innegable que l'independentisme actua desconcertat, perquè més que actuar políticament contra l'adversari, que és l'Estat, es mou per l'ambició de poder»

per Carme Vidalhuguet, 4 de juliol de 2019 a les 21:00 |
És cert que presó i exili són situacions que no acaben de permetre l'anàlisi racional i crítica sobre què no vam fer prou bé ni quina és l'estratègia política de present i de futur. Hi ha massa sensibilitat a flor de pell. Però que ens hem equivocat en moltes accions i actuacions és innegable. Ja es va equivocar, a parer meu, el president Mas quan la CUP arran de les eleccions del 2015 va dir que, a ell, no li donaria suport d'investidura, però a un altre candidat, sí. El que fos. Si la CUP no volia el candidat proposat pel grup parlamentari de JuntsxSí el que havia d'haver fet és votar-hi en contra i s'ha acabat, però en tot cas considero un gran error proposar un altre candidat i no haver tornat a eleccions. L'independentisme de govern hauria marcat autoritat i potser fins i tot el president Mas s'hauria emportat una majoria incontestable. Convocar o no era una decisió que li competia només a ell. No ens cal ara entonar un mais où sont les neiges d'antan.

De llavors cap aquí, amb la gent emocionalment engrescada i amb el lideratge del president Puigdemont, hem arribat fins on hem arribat tal i com hi hem arribat, sense marxa enrere i assumint-ne el preu més alt: la llibertat robada en forma de presó i exili, amb la moral del poder del PP -actuant com si el poder volgués dir el dret- i amb el PSOE com a còmplice necessari. Sempre. Perquè sense el PSOE, el president Rajoy, sol, l'autogovern no ens l'hauria intervingut.


I, anant tirant, ja ha fet un any que, vivint presó i exili, l'independentisme dóna suport a la moció de censura presentada per Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy i contra aquell PP que se servia de la política practicada amb aires de censor. Un suport, aquest, que es materialitzava amb un crèdit de confiança sense límit. Un xec en blanc per a aquells, d'aquí i d'allà, que n'havien estat còmplices necessaris, de l'aplicació del 155.

PDECat i ERC devien haver considerat que còmplices necessaris no volia dir ben bé el mateix que agents emissors de la intervenció de l'autogovern, i que les formes, que en política sempre són tan importants, serien molt diferents amb els uns que amb els altres. Segurament, però, amb error de càlcul. Per plantar cara a l'estat i a tots els seus ressorts, els portaveus del partits independentistes al Congrés, des de la tribuna d'oradors havien d'haver dit a Espanya i al món que, als catalans, al capdavant del govern de l'estat sempre ens és hi més còmoda l'esquerra que la dreta; però, dit això, adreçant-se directament a Pedro Sánchez li havien d'haver dit que amb presos, exiliats i autogovern intervingut, l'independentisme no li podia donar suport per aquella seva complicitat al PP en contra nostra, i que esperaríem el relleu de Rajoy a les urnes. Si haguéssim fet semblantment, potser sí que Espanya i Catalunya haurien vist que tot això sí que va de bon de veres. Però, novament, goig sense alegria. I endavant.

I cert és que amb Pedro Sánchez al capdavant de l'executiu semblava que la tensió Estat-Generalitat es relaxava, perquè s'obrien converses i teníem la sensació que totes dues parts entenien que el problema s'havia de resoldre, i no pas a cop de judici. Hi va haver trobades, converses que havien de mantenir-se en l'espai de la discreció, el judici dels presos polítics que arrencava i el debat dels comptes del govern que s'havia de votar; però davant el possible no de l'independentisme als pressupostos, l'executiu espanyol atura les converses amb el govern català i convoca eleccions generals. La pregunta llavors és ¿i aquell crèdit de confiança sense límit, per què? Si amb el suport a la moció de censura, a l'independentisme li semblava que per als seus interessos era millor Pedro Sánchez que Mariano Rajoy, per què va calcular que no havia de donar suport a la llei més important per garantir estabilitat i negociació política?

¿Qui les pren aquestes decisions tan contradictòries les unes amb les altres? I quina és l'estratègia que no sigui la de prendre més mal del que hem pres? Vam anar a eleccions generals, amb l'independentisme campant cadascú a la seva, i, ara, a l'hora de la investidura, resulta que ERC, que deia no a aquells comptes del govern Sánchez que ens han portat a urnes, està disposada a no posar-s'hi en contra, del suport al candidat; però dins de JxCat i el món del PDECat, hi ha presos que diuen una cosa, el president Mas que també fa sentir la seva veu, però el president Puigdemont i el president Torra sembla que continuen defensat aquell no que ja volien per a la moció de cesura.


Arribats fins aquí, és innegable que l'independentisme actua desconcertat, perquè més que actuar políticament contra l'adversari, que és l'estat (i en política sempre cal saber-ho, qui és l'adversari), es mou per l'ambició de poder aquí, i aquesta és la raó per la qual les formacions de l'independentisme de govern se senten adversàries entre si. I és també aquesta nostra manera de fer política tan poc generosa i desconfiada de nosaltres mateixos la que ens afebleix davant l'estat. Si no plantem cara, l'adversitat ens guanya.

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
18/07/2019

L'art de la paraula

04/07/2019

Investidura

10/06/2019

Llengua i raó d'estat

21/05/2019

Càstigs exemplars

16/04/2019

​Hegemonia política

25/03/2019

Política trasbalsada

18/02/2019

El nostre adversari polític

21/01/2019

Brossa i Viladot

26/11/2018

Llistes conjuntes, aquí, no

29/10/2018

Defensar la llibertat robada

Participació