Opinió

Llengua i raó d'estat

«Som els usuaris que haurem de decidir, quan correspongui, si hi estem disposats, a capgirar una situació lingüística cada cop més adversa»

per Carme Vidalhuguet, 10 de juny de 2019 a les 20:30 |
Manllevo el títol d'aquest escrit a un article aparegut a l'Avui l'any 1984 redactat per Josep Murgades i al qual van afegir-se, nominalment, Xavier Lamuela, Enric Montaner i Josep M. Nadal, quatre veus, "conscients i desapassionades, al marge de qualsevol interès de partit o de classe, que es plantejaven, altre cop, obertament i pública, la situació social real de la llengua catalana i la necessitat de denunciar –aquell era un any d'eleccions al Parlament- la seva lenta però inexorable marginació, víctima, d'una banda, de tendències endògenes, fetes potser d'impotència i camuflades en nom de qualsevol racionalització pseudo-justificatòria, i, de l'altra, de tendències exògenes d'inspiració inequívocament imperialista".

I ve a tomb de remetre-s'hi, a aquest article, arran de les bases per a la convocatòria d'oposicions que ha aprovat el Ministeri de Justícia per a cobrir tres categories de funció pública: auxiliars, tramitadors i gestors processals arreu de l'Estat, la qual cosa implica, encara, treballadors a Catalunya. La primera, de les proves, serà l'examen; la segona, valoració de mèrits; i, la tercera, el coneixement de llengües estrangeres. I segons aquestes tals bases qui esculli Catalunya com a destinació, en tant que comunitat nacional amb llengua pròpia, n'haurà d'acreditar coneixements en una prova que no servirà pas per millorar el resultat de l'oposició en general, sinó només la destinació de lloc.


Aquest plantejament implicaria que treballadors dels jutjats catalans en situació d'interinatge, a l'hora de voler consolidar la propietat del seu lloc de treball, es veiessin superats en puntuació per altres opositors que acreditessin coneixement oral i escrit de llengües altres com ara alemany, anglès, xinès, japonès o suahili. Llengües que, d'altra banda, no se'ls obliga ni a saber ni de servir-se'n, entre altres raons perquè els jutjats tenen el que cal tenir, servei de traducció professional. És per això que el Departament de Justícia, a través de la seva Secretaria General, signa un requeriment al Ministeri en el qual demanen que el coneixement de català se situï com un mèrit igual que el de les llengües de fora, perquè segons aquestes bases, la llengua pròpia –que no hauria de puntuar perquè hauria de ser conditio sine qua non- queda en situació de franca discriminació.

Passa llavors que, any rere any, l'ús del català, lluny de créixer, hi recula, als jutjats. Tant, que sembla que les sentències en aquesta llengua només són el 8%. I és davant d'aquesta hegemonia de l'espanyol, per raons de prepotència administrava, que es fan encara de rabiosa actualitat les paraules de Josep M. Puig Salellas escrites deu anys més tard que l'article citat de l'Avui quan deia que "a qualsevol persona a qui parléssim d'un país que té dret civil propi i dret públic propi no entendria que aquesta, la llengua, no fos aplicada en aquell, el dret. Doncs bé, això és el que passa en aquest país, i no pas per raó de les lleis. Per això, davant la manca d'actituds decidides als més alts nivells institucionals, és lògic que els agents jurídics no tinguin consciència de l'anormalitat que comporten els comportaments anormals. Ja sabem que quan es peca, es peca per acció i per omissió."

Avui, malauradament, encara ens hem de demanar sobre les possibilitats de pervivència d'una llengua sotmesa a la "fèrula d'unes estructures de poder secularment assimilistes i implacablement hostils". I és llavors quan, per qüestió de llengua, també ens preguntem per què un Estat? Doncs per capgirar la relació de prioritat de les dues llengües en contacte que amenacen la normalitat d'ús. Perquè és del capgirament d'aquesta relació de prioritat que en depèn la supervivència de la llengua. Sí. I, amb ella, de la cultura.

Per això és que caldrà que un possible nou Estat, una futura República catalana, pel que fa a la legislació oficial, en decretés, de manera explícita, l'oficialitat única i exclusiva, del català. I per legitimar-ne aquest ús exclusiu, el professor Murgades en un dels seus Escrits sobre llengua (Pagès editors, 2016), diu que "n'hi hauria d'haver prou que en la Constitució de la República, s'hi fes constar que la llengua és la catalana i que, al·legar-ne ignorància, no pot ser considerat en cap cas motiu d'indefensió jurídica, administrativa, laboral o educativa."


Som els usuaris que haurem de decidir, quan correspongui, si hi estem disposats, a capgirar una situació lingüística cada cop més adversa. Que la fi no ens vingui "per vil suïcidi", que deia el poeta.

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
10/06/2019

Llengua i raó d'estat

21/05/2019

Càstigs exemplars

16/04/2019

​Hegemonia política

25/03/2019

Política trasbalsada

18/02/2019

El nostre adversari polític

21/01/2019

Brossa i Viladot

26/11/2018

Llistes conjuntes, aquí, no

29/10/2018

Defensar la llibertat robada

01/10/2018

El mal any primer

03/09/2018

Sumem complicitats

Participació