OPINIÓ

Càstigs exemplars

«¿Si n’hi hagués, de condemna per rebel·lió, com la contrastaria, la justícia espanyola amb la resta de tribunals europeus?»

per Carme Vidalhuguet, 21 de maig de 2019 a les 21:00 |
Que hi ha una perversió de l’estat de dret a Espanya és innegable. Més que judicialitzar la política, es viu una fortíssima politització de la justícia. Però no és nou. Els partits s’hi han avingut, al nomenament d’alts responsables de la judicatura, i aquests s’hi senten obligats, amb qui els ha nomenat, fos quina fos la responsabilitat confiada, raó per la qual és que la separació de poders està del tot desdibuixada. Però a nomenaments de responsabilitat per a l’alta judicatura des d’aquí s’hi ha convingut. Tampoc no cal que ens sorprenguem tant, llavors.
 

Ara bé, l’Estat és l’Estat i per molt que la perverteixi, la democràcia, per molt que se serveixi de la moral del poder, aquella segons la qual el poder vol dir el dret, guanya. ¡Qui va guanyar proposant suplicatoris a diputats? Va guanyar Espanya perquè té tots els ressorts d’Estat i el suport dels diputats d’obediència espanyola que retiraven aforaments. Així les gasta la política espanyola a través de la justícia. Però no només reben càrrecs electes. El jutge Vidal no ha pogut tornar a exercir fins ara. Un preu caríssim per dedicar “el seu temps” a assajar un articulat de Constitució. I doncs? El PP castigava quan una cosa no li agradava. I el PSOE l’ajudava.  Davant de com les gasten, ara ja  no només amb amenaces i inhabilitacions, sinó amb presons preventives i exilis forçats, potser ens convindria de tenir una clara estratègia política de com govern i partits han de reconduir la situació arran de la sentència. Perquè aquí no hi ha ni honors ni glòries quan presos i exiliats són víctimes de l’arrogància d’un sistema que relega la política a la llei.
 
I com que diuen els qui en saben que el dret penal és la forma més greu d’intervenció davant determinades conductes dels ciutadans, com que som a les acaballes del judici i, en conseqüència, a les portes d’una sentència que, molt probablement, no deixarà indiferent ningú, és cert que aquella decisió de l’Audiència d’Schleswig-Holstein que descartava la possibilitat d’extradir el president Puigdemont pel delicte de rebel·lió -de què l’imputa la justícia espanyola- perquè no hi veia cap tipus de violència, ens va fer sortir de l’escepticisme d’Europa respecte la causa catalana, acostumats com estem a tantes adversitats.

Si, doncs, la justícia alemanya entén que no hi va haver cap mena de violència, en l’actuació de Carles Puigdemont, vol dir que no pot ser-ne jutjat, pel delicte de rebel·lió. Una valoració, aquesta, que contrasta amb el posicionament de l’espanyola, de justícia; i més encara si tenim en compte, tal i com també ens fan adonar els penalistes, que aquesta decisió de l’Audiència d’Schleswig-Holstein té el valor que recau en la persona del president de  la Generalitat, la qual cosa porta a preguntar-nos com es podria justificar una tal imputació a tota la resta si les seves responsabilitats han estat per sota de les de la presidència, del govern.  

 
¿Si n’hi hagués, de condemna per rebel·lió, com la contrastaria, la justícia espanyola amb la resta de tribunals europeus? Com la contrastaria amb els alemanys? Ja sabem que de vegades en un judici no es tracta només d’aplicar la llei, sinó de carregar amb les culpes. I que si bé és cert que tothom és igual davant la llei; no ho és menys, de cert, que no tothom ho és davant la justícia. Però no hem de poder admetre “càstigs exemplars”, que potser són els que voldria la Sala Segona del Suprem, perquè les sentències condemnatòries no resoldran el que s’ha resoldre amb negociació política.
 
Aquest contrast de valoració entre la justícia alemanya i l’espanyola és un exemple més de la cultura –en tot el seu abast- que viu un país on va triomfar la Reforma de Luter respecte d’un altre sotmès a un tribunal, com era el de la Inquisició, per combatre la diversitat en totes les seves manifestacions. Potser per això, avui encara, a l’Estat espanyol tot aquell que gosa contradir el veredicte d’un “inquisidor” és tingut per heretge.

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
10/10/2019

​Quedeu-vos tots a casa!

26/09/2019

Regressió democràtica i estratègia política

12/09/2019

divÈrsia.cat

29/08/2019

La independència, un inevitable

15/08/2019

Festes Majors

01/08/2019

Una sola veu

18/07/2019

L'art de la paraula

04/07/2019

Investidura

10/06/2019

Llengua i raó d'estat

21/05/2019

Càstigs exemplars

Participació