Opinió

Pacte de Sant Sebastià 2, la mus pel·lícula

«Primer monarquia, després república i algun dia ja parlarem de Catalunya. Catalunya sempre és un botó de pausa. Una hipòtesi. Una migdiada eterna»

per Francesc Canosa, 26 de juny de 2018 a les 22:01 |
Els bascos tornen a jugar al mus. Au, tira Urkullu. El president basc proposa a Pedro Sánchez Solucions S.A. una “convenció constitucional”. I el president espanyol para l’orella. Ves tirant. Tira, tira, tira... a veure si així es reforma la Constitució. Anar tirant. Però per què? Au, torna a tirar Urkullu. I al professional del mus se li mig veuen les cartes: reforma de l’estat espanyol però sense “ruptura”. Mus, mus i més mus alcoholitzat. Plurinacionalitat tirada a taula amb veu carajillera des d'un bar de sol y sombra en vena. El mus és el joc de les ganyotes, dels gestos, dels tics. Objectiu: enganyar, amenaçar, espantar l'adversari. El mus és no parlar clar. El mus és el gatllebrisme, el trilerisme, el venedor d’estores màgiques, esterilitzades, encaputxades a domicili. Però posar la merda sota l'estora no és fer desaparèixer la merda. Tot fa olor de proposta de Pacte de Sant Sebastià 2. No és perfum: és la pesta endèmica. Sentiu la pudor?

Aviat farà 88 anys. Ferum de 17 d’agost de 1930. Sant Sebastià. Trobada carajillera dels republicans de l’Estat. Volen pactar. Espolsar les teranyines de la Dictadura de Primo de Rivera. Enderrocar la monarquia borbònica. Construir la República. Tira, tira, tira. Mus, del bo. A taula: Alejandro Lerroux, i Manuel Azaña per l’Alianza Republicana. Marcel·lí Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza, pels radicals socialistes. Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura, per la Derecha liberal republicana. Santiago Casares Quiroga, per la Federación Republicana Gallega. Representants dels nacionalistes catalans: Manuel Carrasco i Formiguera, per Acció Catalana, Macià Mallol per Acció Catalana Republicana de Catalunya i Jaume Aiguader per Estat Català. Invitats amb caràcter personal: Felipe Sánchez Román, Eduardo Ortega y Gasset i Indalecio Prieto. Sentiu el tuf a mus?


Els republicans espanyols es tapen el nas. Es foten una pinça a la pituïtària. Es tapien amb formigó armat la nàpia. Han de jugar, per nassos, amb Catalunya. Sense Catalunya no hi ha República. I els han de convidar a taula. Però els espanyols juguen al mus. Tiren pel dret. Que si la monarquia, que si la revolució, que si... tira, tira. I Catalunya? Resposta: primer monarquia, després república i algun dia ja parlarem de Catalunya. Catalunya sempre és un botó de pausa. Una hipòtesi. Una migdiada eterna. Una... botifarra. Contra el mus de cartes marcades: botifarra. Joc de cartes nostre: endreçat, clar, lògic, de concentració, d'equip, on no hi ha engany. Al pa, pa i al vi, vi. Manuel Carrasco i Formiguera comença a tirar. Canvia el joc. El mira de fit a fit el seu company de basa, Jaume Aiguader: “[Carrasco] Parlà llarga estona, sentà la doctrina de l’autodeterminació amb tota la traça d’un advocat. La dificultat d’expressar-se en castellà li llevava to declamatori i la rudesa d’exposició li donava un sentit de franca sinceritat. Digué coses bastant gruixudes, més pel to que pel fons, però fou escoltat amb simpatia i atenció per tots els congregats. [...] El bon efecte el provocà la nostra brusquedat; els donava la sensació que per primera volta s’encaraven amb una Catalunya que parlava clar”.  Va ser així Carrasco, com diu el teu company? “Vàrem parlar clar i català i aquest fou el nostre èxit [...]. A nosaltres no ens interessarà ni la revolució ni la república si conjuntament amb aquest fet de plantejar la revolució no es reconeix per endavant la personalitat del nostre poble”. I Carrasco mou la taula. L’estora. Remena les cartes. Canvia el joc. Tira: “Que ningú no s’espanti, doncs, si volem dir, que com sempre, que cal entendre el problema de Catalunya com un problema nacional, com un problema estatal, i que aquest problema es pot resoldre únicament a base del principi d’autodeterminació, o sigui, que han d’ésser els catalans amb llur voluntat lliure els definidors de l’esdevenidor de Catalunya”. I tira, tira... “El problema de voler ésser catalans substancialment catalans és el més real, el més viu, el més urgent, el més inajornable de tots els problemes que poden plantejar-se en la vida de Catalunya, sols essent catalans podem viure i realitzar el dret, la justícia, la llibertat a Catalunya”. I contro i recontro: “Quan sapiguem tots que som catalans, sabrem que Catalunya és una nació que ha d’aspirar a la llibertat que per dret li pertoca, i quan els catalans, en la seva majoria, vulguin de debò la llibertat de Catalunya, Catalunya serà lliure”. I guanyen la mà. Botifarra.

Els catalans condicionen el pacte de Sant Sebastià al dret a l’autodeterminació. Ells creuen que guanyen la partida de botifarra. Els espanyols diuen sí a tot però ells juguen al mus i creuen que guanyen la partida. Al dia següent els polítics republicans espanyols ho expliquen tot al revés. El gatllebrisme, el trilerisme, el mus. La premsa espanyola no diu ni mu dels pactes amb els catalans. Els catalans corren a explicar-se als mitjans de Catalunya. Això es pot llegir a la premsa catalana el 19 d’agost de 1930: “el compromís formal contret per a tots els representants respecte a la solució de la qüestió catalana a base del principi d’autodeterminació concretada en el projecte d’Estatut o Constitució autònoma proposada lliurement pel poble de Catalunya i acceptada per la majoria dels catalans expressada en referèndum votat per sufragi universal”. Turutut violes. Mus, mus i mus.

El resum de la partida arriba un any després. 1931. Aniversari del pacte de Sant Sebastià. Hotel Savoy. Madrid. Carajillos i mus: la droga nacional. Carrasco i Formiguera va taula per taula. Ensenya a tothom un llibre. Pàgina a pàgina. Hi ha totes les notes, paraula a paraula, de la trobada, del pacte de Sant Sebastià de l’agost de 1930. Es mira aquells republicans espanyols alcoholitzats ara de República mus. Els sacseja les neurones. Els interpel·la, els repta, els desafia a contradir el que està escrit. A desmentir la veritat. A negar la realitat. Mus, mus, i més mus. Manuel Azaña ho explica al seu dietari del 21 d’agost de 1931: “Al final Carrasco Formiguera saca un libro escrito por él, creo, donde comenta la historia del Pacto y las cláusulas de lo convenido, nunca hasta ahora reducidas a escrito, y nos pide que le digamos si la transcripción que ha hecho es exacta. A mí no me lo parece enteramente, por ciertos giros de la frase, pero no digo nada, porque ya lo mismo da”. Tira, tira... perquè “lo mismo da”. Sempre “lo mismo da”. Es van passar pel forro dels pebrots del mus el pacte de 1930; l’estatut de 1931, el retallat de 1932... perquè ahir, avui, i sempre: “lo mismo da”. I l’1 d’octubre i el que faci falta: “lo mismo da”. Sempre és això. I nosaltres, sempre jugant a la botifarra.

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
18/09/2018

Polítics caricatura SA

11/09/2018

Diada Dolby Surround Existencial

04/09/2018

Donar sentit al zombie

28/08/2018

Franquisme per ateus

21/08/2018

Colonitzacions mentals del s. XXI

14/08/2018

La Mare de Déu i Lluís Companys de Festa Major

07/08/2018

Els peücs de Rosa Maria Carrasco

31/07/2018

​Alfons XIII i Ada Colau

24/07/2018

Muuuu... La llet crua, la vida crua

17/07/2018

De Valtònyc a Larra

Participació