Opinió

Espanya, desacreditada

«Els ciutadans, més enllà del que sempre ha dit la CUP, necessitem saber per part d’ERC i de JuntxCat, on som i on volem anar»

per Carme Vidalhuguet, 16 d'abril de 2018 a les 22:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 d'abril de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Alemanya, que el mateix president Puigdemont ja reconeix que és un país que funciona, ha tingut i té grans penalistes. I molts professors de dret penal, d’allà, però també d’aquí, no saben veure cap mena de delicte de rebel·lió en cap encausat pel procés, perquè no hi saben trobar cap element que evidenciï violència. Per això és que la decisió de l’Audiència de Schleswig-Holstein de descartar l’extradició del president acusat de rebel·lió pel jutge Llarena evidencia com Espanya la polititza, la justícia. Que els estats entre ells col·laboren seria una ingenuïtat de no reconèixer-ho. Però que els poders de l’estat Espanyol hagin volgut també servir-se de la internacionalització del conflicte a través d’una euroordre i ara d’una altra implicant-hi Alemanya, ves que no els sigui una jugada de risc  amb un resultat no desitjat. 
 

Que els estats, entre ells, s’ajuden és cert. Però no ho és menys, de cert, que, situats com estem ara en terra de Luter, de Goethe i de Kiefer, aquí la separació de poders és un dels puntals bàsics de la democràcia, perquè els alemanys creuen en l’estat per convenciment ideològic, no per conveniència pràctica. Per a ells no és qualsevol cosa el dret penal, perquè saben que és la intervenció més greu davant les conductes dels ciutadans. I és per aquesta raó que la decisió de no lliurar el president Puigdemont té, per a nosaltres, i per a ells també, tota garantia. 
 
Espanya ha volgut internacionalitzar el conflicte que ha obert amb Catalunya, però, si convenim en què tot té valor per oposició, ens adonem que les respostes judicials de Bèlgica, d’Escòcia, de Suïssa i d’Alemanya, coincidents, no hi llegeixen violència, en les actuacions del procés independentista. Si només la hi veu la justícia espanyola, si Espanya vol demostrar davant del món que la seva democràcia viu la separació de poders, ¿per què l’Executiu i el Legislatiu no demanen al Judicial que les revisi, les causes obertes contra l’independentisme? No ho fan perquè Espanya viu una democràcia desacreditada. Els tics totalitaristes, d’aquells que se situen per damunt de la llei, són encara una manera de fer que no sorprenen ni a l’esquerra més antifranquista. Aquella que no va saber-se estar -perquè C’s és qui en mou els fils, de l’escena política espanyola- de donar-hi suport, al 155, que no vol dir altra cosa, que donar suport a la suspensió de l’autogovern de Catalunya. El PSOE, també. 
 

Espanya se serveix  de la moral del poder, d’aquella segons la qual el Poder vol dir el dret. I amb aquesta seva manera de fer tan tirànica, incomoda governs i incomoda instàncies judicials altres que no les seves. Ara la justícia alemanya ha d’estudiar l’acusació de malversació, quan el mateix ministre d’Espanya diu que no es va desviar cap partida del pressupost de la Generalitat per assumir el referèndum. Per tant, si en l’acusació de Carles Puigdemont no hi veuen ni delicte de rebel·lió ni de malversació, ¿com ho hauran de resoldre tot plegat, si no és políticament, tal i com ja havien d’haver fet?
 
I per resoldre-ho políticament, Catalunya té un mandat d’urnes segons el qual és el candidat de la primera força de la majoria independentista a qui se li confia la investidura per formar govern. Si els aparells judicials de l’Europa culta, rica i lliure no hi veuen delictes, en les actuacions del nostre Govern, investim el president Puigdemont i que el candidat ens expliqui, en la seva intervenció, quin govern vol fer, en quin moment polític ens trobem i què haurà de fer, aquest seu govern. Això de fer govern amb el candidat que sigui només per recuperar les institucions no és la resposta al mandat de les urnes. Els ciutadans, més enllà del que sempre ha dit la CUP, necessitem saber per part d’ERC i de JuntxCat, on som i on volem anar. Des d'on partim per recuperar-les, aquestes nostres institucions. La democràcia és, sempre, primer. I si no, tornem a eleccions. Nosaltres, la nostra, de realitat, la volem amb tot el crèdit. Perquè els ciutadans, al president Puigdemont, sí, a ell, el 21D li vam obrir un crèdit de confiança sense límit. 

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
26/11/2018

Llistes conjuntes, aquí, no

29/10/2018

Defensar la llibertat robada

01/10/2018

El mal any primer

03/09/2018

Sumem complicitats

20/08/2018

L'adversari, l'Estat

31/07/2018

Conflicte polític

23/07/2018

Respostes a la Crida

25/06/2018

Noblesa política

11/06/2018

Negociació

28/05/2018

Pétain, no. Màrius Torres

Participació