Opinió

Pitarra parla amb Colau

«Va prometre cigrons per a tothom. Després deia que ella ja volia donar cigrons a tothom però no la deixaven. Diu ara que fem el que podem i no arribem als cigrons»

per Francesc Canosa, 10 d'abril de 2018 a les 22:00 |
Singlots. Gatades. Borricades. Ara, farem un ou de dos rovells. Estigues! No em xeringuis! Estàs figa? Cap a la caixa, cara de gos! Adéu, Pitarra. Esnif, esnif. Mor. Xapen el restaurant Pitarra (carrer Avinyó de Barcelona). Caixa i faixa. Al·lucina, Jesucrist. Ressuscitarà com un pub irlandès copy-paste-de-tots-els-pseudo-pubs-irlandesos-a-granel-PVC. És la societat líquida. La Barcelona ressaca. El Pitarra no era un restaurant. Era el lloc on es va trobar el Carboni 14.

Aquí, entre isòtops radioactius, aquell xiquet orfe, Frederic Soler, es transforma en Serafí Pitarra. Aquí, en aquesta rellotgeria del tiet es fa rellotger i hereta el negoci el 1853. Aquí, entre tic-tac i toc-toc neix el teatre català. A la rebotiga, que és el disc dur d'aquest país. Aquí trobarem radiocarboni: l'start up de la nostra comèdia, del nostre drama. Protons i neutrons de sainet, sàtira, farsa, tragèdia... La ficció que ens farà reals per primer cop des de 1714. Això és Pitarra central nuclear. Ell i tots els seus amics escriptors que sense tenir una llengua escrita la cullen de l'aire com raïm. La premsen. L'embotellen. I ens la fan beure.


Una llengua refrescant, espurnejant, oral, viva, nostra: "en català que ara es parla". De la gent del carrer, les botigues, i les golfes. El realisme a l'orella. A la galta. A la boca. Pitarra és el nostre Shakespeare pop. Popular. Massiu. Bigarrat. Virolat. Trapella. Barrilaire. Baliga-balaga. Plaga. Riure és viure. Ens ho fotem tot. Ell sí que és la nostra cervesa catalana. Litres i litres. Panxes i panxes. Amb ell comença tot. Canvia tot. Es data tot: com el Carboni 14 amb gel i vas llarg.

Bevem. Glup, glup. Aaaaaah... La vida és així: si ho tens al cap, posa-t'ho als peus. I ha volgut que el restaurant Pitarra mori quan fa anys que Pitarra estrena obra per primer cop públicament, oficialment. Passa de les rebotigues, els altells vaixells de les cases humides de la Barcelona vella al teatre. Fa 154 anys. L'11 d'abril de 1864 Pitarra estrena al teatre Odeón. Ha de ser la gran obra. Però res. Juan Fivaller, un drama històric en tres actes, escrit en castellà, passa sense pena ni glòria. Però la nit és jove. I apareix la seva altra obra. Però res, unes postres de pobre, una obreta, que posa la fi al vestit nocturn de debut. Es diu L'esquella de la torratxa (abans l'havia estrenat a una societat privada). Veiem.

Paròdia en dos actes i... en català. Bum! Rebenta. Esclata. El cel es fa a la terra. Èxit. I troballa del carboni 14. Per Pitarra, pel teatre, per la llengua, pel país. Abans d'aquesta obra el teatre era majoritàriament en castellà i ara... la gent vol català. Aquí neix tot. El país oral a escena. L'exorcisme d'un poble a dalt de l'escenari. La llengua com un lluç ressuscitat, espasmòdic, remenant la cua, espernegant, esquitxant. El públic moll com sardines enllaunades. Rient, aplaudint, reconeixent-se lliurement com a peix català: val més ser cua de sardina viva que cap de balena morta. El teatre català es fa oceànic. Popular. Massiu. En vena. El teatre català és mainstream. El teatre català és la televisió d'aleshores. Però de què va L'esquella de la torratxa? Digui'm calamar, digui'm....

Doncs pot ser que prenguessin nota tots els peixos candidats a les eleccions barcelonines del 2019. La gran batalla. Com l'obra L'esquella de la torratxa. Sarsuela, xiquets. Hi ha música. I peix textual del bo. Ballem, arengades. Un petit poble català. Arriben eleccions. I l'alcalde intenta comprar els vots dels veïns pel seu protegit. Però apareix un altre candidat. I broten secrets de l'alcalde. I també hi ha allò i allò altre. I... Bogeria. Deliri. Anada de l'olla, de la pilota, i visca la bóta de vi. Farsa de democràcia. Paròdia del caciquisme. No hi ha normes de joc. No hi ha res. Promeses. Parole, parole. Gat per llebre i per pebre. Tot aire. Tot més pa que formatge. No hem de confondre el fum amb el rostit. No. Perquè el polític promet l'oro i el moro. Fa brindis al sol i s'emborratxa de sol y sombra. És capaç de dir que cada ciutadà tindrà una cabra que vola, fa formatges, fa de nevera i a més treballa d'estanquera. Perquè això diu la criatura política virtual a l'obra d'en Pitarra:


"Avui mateix, si guanyo, amb cartes closes escric als ministres i adverteixo que explicaré al Congrés les faltes grosses que passen contra el país que protegeixo si al punt no em concedeixen quatre coses. La primera, ha de ser un permís doble per fer un ferrocarril d'aquí a l'Havana i tres fàbriques grans en aquest poble de botons, panyo fi i teixits de llana. La segona, que això de Barcelona que es diu l'Ensanche es faci ben de pressa havent d'arribar just fins a Cardona, perquè ens hi entrin les terres de Manresa. La tercera, un bon medi per combatre la gran misèria que pertot se fica: es manarà que un duro en valgui quatre i així Espanya serà el redoble rica. L'última, un tractat amb Nord-amèrica perquè el Mississipí vingui aquí a Espanya i tot el que té sec la nació Ibèrica serà de regadiu". Aplaudiments i mà a la cartera.

Pitarra, i el Pitarra, li parlen, especialment, a l'orella a Ada Colau. Prengui nota alcaldessa. Sense tramvia. Sense multiconsulta. Sense moltes coses. La que va prometre cigrons per a tothom. La que després deia que ella ja volia donar cigrons a tothom però no la deixaven. La que diu ara que fem el que podem i no arribem als cigrons. Ja no podem el que dèiem que podíem. La culpa sempre és dels altres. I tal i qual. I això i allò. Però al final, al final, qui transforma realment la ciutat. Qui canvia veritablement les coses. Qui fa la revolució de la normalitat. Qui no s'ha de disfressar d'abella Maia despol·linitzada i vesteix, naturalment, de superheroi costumista diari és gent com Pitarra. Aquesta sí que és la Barcelona rebel. Popular. Anti sistema. Per a tots. Des d'una menestral rellotgeria. Des d'una petita burgesa rebotiga. Des de la suor del tic-tac. Des del pa, pa i al vi, vi. 

Des d'aquí futur immediat pub irlandès. Des d'aquí es va construir un teatre, una literatura, una ciutat, un país, una ànima, una esperança. Des d'aquí on mor el que va néixer i el que som. Des d'aquí ara ens beurem el que vam ser i el que som. La memòria alcoholitzada. Després amb ressaca eterna despertar i no saber qui som. I sentirem, marejats, el fil de veu metàl·lica, d'un pseudoirlandès, o un simulacre de xinès, o un selenita, o un ou ferrat, ens explicaran qui som i ens posarà una altra cervesa i una altra i una altra... Com si fossin ells els escriptors de l'obra. Un drama. Perquè una ciutat, com un poble, també és un estat d'ànim. I val més la cua d'un Pitarra viu que el cap de mil promeses mortes. Abaixa el teló.

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
18/09/2018

Polítics caricatura SA

11/09/2018

Diada Dolby Surround Existencial

04/09/2018

Donar sentit al zombie

28/08/2018

Franquisme per ateus

21/08/2018

Colonitzacions mentals del s. XXI

14/08/2018

La Mare de Déu i Lluís Companys de Festa Major

07/08/2018

Els peücs de Rosa Maria Carrasco

31/07/2018

​Alfons XIII i Ada Colau

24/07/2018

Muuuu... La llet crua, la vida crua

17/07/2018

De Valtònyc a Larra

Participació