Opinió

No n'hi ha prou amb llaços grocs

«No es pot restituir al complet els integrants del Parlament o del Govern legítims, però si que es poden restituir les institucions i el mandat»

per Mireia Boya, 9 de gener de 2018 a les 22:04 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de gener de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
No tinguem cap dubte en reconèixer l’1 d’octubre com el moment fundacional de la República. La defensa del dret a l’autodeterminació que va fer la gent d’aquest país aquell dia va ser el major acte de sobirania i apoderament col·lectiu que hem fet mai. Buscant democràcia ens vam reconèixer com a poble, i vam posar-nos unilateralment dempeus davant de la violència policial i judicial de l’Estat espanyol. És la gent qui va decidir ser sobirana de les seves pròpies vides, per sobre i per davant del poder, del seu poder.
Des d’aquell dia, la repressió desenfrenada i injustificada de l’Estat cau sobre nosaltres.


L’estratègia és clara: escapçar el moviment polític i social i sembrar la por entre la població. Que no es repeteixin ni més 3 d’octubre o 8 de novembre populars, ni més 27 d’octubre institucionals. Davant del cop d’Estat del 155 perpetrat per PP, C’s i PSOE, no ens cansarem de recordar-ho, el 21D vam tornar a guanyar en democràcia, resistència i persistència. I ja van molts, massa anys, intentant un diàleg que esdevé impossible per manca d’interlocutor.

En aquest inici de legislatura ens estem perdent en el laberint dialèctic de la restitució i dels noms, dels personalismes. Un cop més. Ja hem vist que això no és una partida d’escacs, sinó la pujada a l’Everest sense oxigen. Els grans estrategues de despatx que ens venen discursos èpics basats en actes de fe no són els xerpes que necessitem. Ens van desmobilitzar quan érem als carrers i ara veiem que la salvadora Unió Europea, amb la seva bandera democràtica, llueix per la seva absència, i com els delictes d’odi es retorcen en contra dels oprimits i a favor dels opressors. Som més de 1.000 investigats, per ara.

No és només amb llaços grocs que ho farem, però tampoc sense ells. Milers de persones, dempeus, persisteixen i resisteixen cridant #LlibertatPresosPolítics, poc conscients de caure en l’injust parany monàrquic d’abandonar la construcció de la República per centrar-se en la necessària lluita antirepressiva. Si totes les nostres energies van cap aquí, com si no hi hagués res més que la (in)justícia espanyola i el 155, com si la repressió fos un fet aïllat, ens aboca a la renúncia de la República de l’1 d’octubre. La posem a la nevera indefinidament, amb el risc de que l’excepcionalitat esdevingui normal. No lluitem contra una onada de calor amb un ventilador, sinó contra el canvi climàtic canviant el model.

L’objectiu de la repressió no és altre que esgotar-nos psicològicament intentant obrir unes cel·les de les que, a curt termini, només tenen la clau ells, els carcellers. A un Estat opressor, els presos, li són útils si entretenen la força popular, la que més por els hi fa, en la lluita antirepressiva i no en tombar el seu règim del 78 i construir la República. Un país afònic per cridar justícia i groc per demanar llibertat contribueix a no normalitzar la repressió, a denunciar-la, a canalitzar la ràbia i la impotència i, fins i tot, a mantenir consciències tranquil·les, però el crit i el color que necessitem per a que tornin és el de la República. Estem organitzats i tenim la força i les ganes per capil·laritzar la vida republicana des de ciutats i barris. Som-hi. Però paradoxal i simultàniament, són la repressió i l’exili els que ens mantenen actius. Necessitem símbols per resistir i persistir.


L’espasa de Damocles que tenen alguns dels principals dirigents polítics independentistes no ha de ser un impediment per avançar. Ni el Parlament ni el Govern el poden dirigir els seus advocats amb les seves estratègies de defensa davant la inquisició del segle XXI. No cal. Som molts i no volem ni frens ni màrtirs. Recordem en Jordi Cuixart quan deia que no tenen prou presons per tanta democràcia. Recordem quan dèiem que ningú és imprescindible, i que si un cau, un altre el substitueix. 30 anys són massa per un sol, però es converteixen en res si tots esdevenim prescindibles i imprescindibles alhora.

No es pot restituir al complet els integrants del Parlament o del Govern legítims, però si que es poden restituir les institucions i el mandat que tenien. No entomem una legislatura normal, amb companys presos i a l’exili, amb dirigents que ho poden ser segons la interpretació que la (in)justícia espanyola faci del concepte de reincidència. No estem aquí per proposar gestionar l’autonomisme intervingut. Necessitem aquells que millor puguin mantenir el desafiament a l’Estat en clau de ruptura i de construcció republicana sense regalar ni un dia més de la vida de ningú a les presons espanyoles. Intel·ligència política col·lectiva i no només ràbia i indignació, sentit de país i no només de partits, col·lectivitat i no només individualismes, autoorganització i no només despatxos, i, sobretot, determinació i molta solidaritat antirepressiva.

Resistim, persistim construïm, que tot està per fer, i tot és possible.

 

Mireia Boya
Ambientològa i diputada de la CUP al Parlament de Catalunya.
29/03/2018

Dones

09/01/2018

No n'hi ha prou amb llaços grocs

03/12/2017

Diguem-li empoderament republicà

14/07/2016

La dignitat es diu Sixena

11/06/2016

Seguim

27/05/2016

No puc –ni vull– oblidar

10/04/2016

L'altra: l'occità minoritzat

Participació