Com et defineixes?
Com un polipoeta que dialoga amb la matèria.
Què és l’art?
L’art et projecta cap els estels però també per una escletxa, a la intimitat, et transporta cap a una mirada interior.
L’art també està en crisi?
L’art i el pensament s’alimenten de les crisis i a l’entorn d’una reflexió proposen solucions.
Vius al Pirineu però projectes els teus treballs arreu de tot Catalunya, Andorra i França. Com es fa això?
Treballant amb l’ambient més immediat, amb el teu entorn primer i el treball és una espiral evolutiva que et porta a ensenyar i a col•laborar a vegades lluny de casa.
Hi ha gent que va a Bescaran expressament a visitar el taller i comprar les escultures del Lavaill...
La crisi fa que no omplim tan sovint el dipòsit de benzina del vehicle però hi ha un aspecte de curiositat que fa que la visita sigui agraïda. Nosaltres oferim una part d’heroïcitat i poesia, en certa manera ens agrada compartir i això és el que busquem. Quan la gent arriba a Bescaran, visita el poble, el taller, l’entorn, en definitiva està agraïda. Quan algú ve al poble i s’emporta una escultura cap a Barcelona, posem pel cas, s’emporta un tros del poble i del Pirineu.
Ara exposes “Mirades d’Aram” al Museu de l’Ebre. En què consisteix l’exposició?
És una mostra dels darrers treballs en fundicions i ferros. La proposta gira al voltant d’un malentès sobre l’aspecte de les coses ja que és la teva mirada la que modifica els objectes, és a dir, que si tens una mirada d’Aram aportes immortalitat a objectes d’ús quotidià.
Com es casa Bescaran amb l’Ebre?
Un cop que vaig convidar Guinovart a Andorra em va fer la reflexió que els rius, com els éssers humans, neixen nets i purs i a mesura que baixen es van contaminant, embrutant. Riu avall he arribat fins al mar. L’Ebre m’ha impactat molt.
Lavaill amb una de les seves darreres obres. Lavaill amb una de les seves darreres obres.