05
de juny
del
2023
Actualitzat
a les
19:06h
Balaguer viu un procés post-electoral atípic. Tres candidats tenen números per convertir-se en el proper paer en cap de la ciutat a partir del 17 de juny, dia de la investidura: Lorena González del PSC, Gemma Trilla de Junts i Guifré Ricart de Treballem per Balaguer.
Els tres aspirants podrien rebre la vara d'alcaldia en funció de com es descabdellin les negociacions que han començat aquests dies. Tots els representants de les formacions han parlat entre ells per valorar l'escenari post-electoral i calibrar ànims i inclinacions a l'espera de començar a parlar de possibles formacions d'executius. González i Ricart es van trobar el passat divendres i van mostrar el que era previsible: bona entesa i cordialitat. Aquest bon clima podria ser l'avantsala d'una negociació que podria fructificar en un acord de govern liderat per la política socialista i on el candidat treballador hi tingués un rol destacat. Ara mateix, aquest és l'escenari més probable.
No hi ha res madur, però els vincles i els diàlegs mantinguts fins al moment apunten a que no seria descabellat pensar en un acord entre el PSC i Treballem per Balaguer. Hi ha dubtes, també. Però hi ha una disponibilitat a l'entesa que no s'albira en l'espai alternatiu, que encapçala Trilla. La seva formació ja té esbossat un plantejament de màxims que traslladarà en els propers dies a Ricart i que es configura en la proposta d'una alcaldia compartida. Sobre aquesta fórmula pivotaran les converses entre els candidats, que hauran de rebaixar les discrepàncies per fer possible l'entesa. A dia d'avui, la qüestió dels recels creuats és el principal obstacle en aquesta negociació que ha donat els primers passos. Ja ha saltat alguna que altra espurna. Res greu ni irreversible, però simptomàtica per interpretar com estan els ànims.
S'hauran d'esforçar en aconseguir l'acord i hauran de ser conscients que, si el segellen, estaran obligats a entendre's sovint. El nus de la qüestió entre juntaires i treballadors és aquest, el de pensar a mig i llarg termini: l'encaix durant tota una legislatura. L'entesa freqüent. L'acord habitual. I tot això, en el context d'una complexa gestió de la lentíssima i feixuga administració local (la de Balaguer i totes les altres) que té molt poc a veure amb la de fa anys i que és capaç de tensar les costures de qualsevol govern. El dia a dia serà molt més dur, molt més cansat i molt més cantellut que l'actual conjuntura de reunir-se per fer un cafè i explorar un agermanament amb aires d'armistici. La pau no podrà ser puntual sinó duradora. Poden garantir-la ara?
No és impossible aquest pacte perquè poques coses ho són en política, però les muntanyes que s'han de superar són altes. Tinc la sensació que un pacte d'alcaldia no desagradaria a una part de la ciutadana després de quatre anys de majoria absoluta: "No s'apoltronarien i caldria que pactessin. És bo el diàleg", diuen alguns. Però les muntanyes potser són massa altes.
Els tres aspirants podrien rebre la vara d'alcaldia en funció de com es descabdellin les negociacions que han començat aquests dies. Tots els representants de les formacions han parlat entre ells per valorar l'escenari post-electoral i calibrar ànims i inclinacions a l'espera de començar a parlar de possibles formacions d'executius. González i Ricart es van trobar el passat divendres i van mostrar el que era previsible: bona entesa i cordialitat. Aquest bon clima podria ser l'avantsala d'una negociació que podria fructificar en un acord de govern liderat per la política socialista i on el candidat treballador hi tingués un rol destacat. Ara mateix, aquest és l'escenari més probable.
No hi ha res madur, però els vincles i els diàlegs mantinguts fins al moment apunten a que no seria descabellat pensar en un acord entre el PSC i Treballem per Balaguer. Hi ha dubtes, també. Però hi ha una disponibilitat a l'entesa que no s'albira en l'espai alternatiu, que encapçala Trilla. La seva formació ja té esbossat un plantejament de màxims que traslladarà en els propers dies a Ricart i que es configura en la proposta d'una alcaldia compartida. Sobre aquesta fórmula pivotaran les converses entre els candidats, que hauran de rebaixar les discrepàncies per fer possible l'entesa. A dia d'avui, la qüestió dels recels creuats és el principal obstacle en aquesta negociació que ha donat els primers passos. Ja ha saltat alguna que altra espurna. Res greu ni irreversible, però simptomàtica per interpretar com estan els ànims.
S'hauran d'esforçar en aconseguir l'acord i hauran de ser conscients que, si el segellen, estaran obligats a entendre's sovint. El nus de la qüestió entre juntaires i treballadors és aquest, el de pensar a mig i llarg termini: l'encaix durant tota una legislatura. L'entesa freqüent. L'acord habitual. I tot això, en el context d'una complexa gestió de la lentíssima i feixuga administració local (la de Balaguer i totes les altres) que té molt poc a veure amb la de fa anys i que és capaç de tensar les costures de qualsevol govern. El dia a dia serà molt més dur, molt més cansat i molt més cantellut que l'actual conjuntura de reunir-se per fer un cafè i explorar un agermanament amb aires d'armistici. La pau no podrà ser puntual sinó duradora. Poden garantir-la ara?
No és impossible aquest pacte perquè poques coses ho són en política, però les muntanyes que s'han de superar són altes. Tinc la sensació que un pacte d'alcaldia no desagradaria a una part de la ciutadana després de quatre anys de majoria absoluta: "No s'apoltronarien i caldria que pactessin. És bo el diàleg", diuen alguns. Però les muntanyes potser són massa altes.