Salvador Giménez Valls: «Hi ha més gent que va a missa que a veure el Barça»

Salvador Giménez Valls (Muro d'Alcoi, 1948) ha entrat a formar part aquesta setmana del grup de bisbes catalans que estan en pròrroga i a l'espera que el Vaticà els hi trobi un relleu. Recent complerts els 75 anys, Giménez Valls viu la seva darrera època a la capital del Segrià, on va arribar a meitats del 2015 i admetent que aquesta era una diòcesi "totalment nova” per a ell. Durant el seu periple, el bisbe ha hagut de fer front, entre altres coses, al polèmic litigi de l’art de la Franja i a la marxa de les obres del Museu de Lleida en virtut de l’article 155 que l’Estat espanyol va imposar després del referèndum de l’1-O. 

Admet que no li han agradat les maneres del bisbat de Barbastre en la disputa judicial per l'art, i creu que des de la part aragonesa s'ha volgut tirar "branques al foc". Lamenta "l'egoisme i l'individualisme" de la societat i lloa el papa Francesc per la seva valentia i les tesis socials.

- Per començar, una pregunta de la seva vida. Què volia ser vós quan era un nen?

- M’agradava molt l’ensenyament i volia ser mestre. Vaig fer la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat de València amb la intenció de convertir-me en docent. No obstant, la meva vocació em va portar al seminari, i el meu camí ja va ser aquest.

- Li va arribar molt d’hora la vocació sacerdotal?

- El capellà del meu poble em va influir molt en aquest sentit. Jo devia tenir onze o dotze anys. Era una persona molt estimada a Muro, on ens coneixíem tots. Quan vaig ser més gran em va proposar l’entrada al seminari. La vocació es recomença cada any, com m’imagino que passa en totes les professions. Quan tenia 18 anys pensava una cosa, quan en tenia 23 una altra...

- I mai ha tingut dubtes?

- De l’essència de la professió mai. Tot i això, a vegades m’he preguntat si les decisions que he pres han estat les millors que podia prendre, sobretot quan han afectat a altres persones. Hauré perjudicat aquest home? Hauré afectat aquesta comunitat?... aquests interrogants sí que els he tingut. Sobre el fet de ser capellà, mai.

El món occidental està abandonant el missatge que l’església proposa. Moltes persones amaguen la seva fe i no la fan visible per prejudicis i per temença a que els hi diguin que això està passat de moda

- El catolicisme alerta des de fa anys d’una crisi de vocacions. Els joves dels països occidentals no volen ser capellans. A Catalunya hi ha pocs seminaristes. Com es resol aquest problema?

- És una qüestió molt complicada. Jo sempre comparo aquest tema amb dos casos: el primer, la ràpida adaptació de la societat espanyola a la prohibició de fumar als bars. La gent va acceptar la normativa sense aparent esforç. El segon, el de la proposta de construir vies de circulació pel riu Túria, a València. Un grupet molt reduït de persones s’hi va oposar i van aconseguir frenar aquest plantejament. Amb els anys s’ha vist que tenien raó. I jo em pregunto: per què no ens passa a nosaltres igual? Per quina raó no veiem joves que vulguin dedicar la vida al servei dels altres adaptant-se als preceptes de l’església?

- No està de moda l’església.

- No. No està de moda però cada cap de setmana reuneix vuit milions de persones per escoltar les celebracions religioses. Hi ha més gent que va a missa que la que va a veure el Barça o el Madrid. El món occidental està abandonant el missatge que l’església proposa.

- La solució sembla clara: renovar aquest missatge per fer-lo més atractiu.

- La gent no ha de tenir vergonya de dir que són catòlics. Moltes persones amaguen la seva fe i no la fan visible per prejudicis i per temença a que els hi diguin que això de l’església està passat de moda, que és retrògrad i que no té cap sentit. Avui en dia no s’estila dir que s’és creient.  

En el nostre món actual, l’egoisme i l’individualisme poden més que la solidaritat. No vivim compartint, i ens hem d'obrir més als joves

- Que les dones puguin oficiar i que els capellans es puguin casar. És un tema recurrent en el debat sobre la modernització de l’església. Com ho veu?

- En aquest sentit jo reflexiono sobre la història de la església. El credo que reso és el mateix que resaven l’any 325 al concili niceno-constantinopolitano. Quan faig l’Eucaristia no puc pas obviar el passatge del cos i la sang de Crist. Li vull dir amb això que la tradició de l’església està molt afermada, i amb ella, les formes dels ministeris. Els capellans es podien casar durant el primer mil·lenni, i dirigien les comunitats amb esposa i fills. Després això va canviar. La reflexió que hem de fer és sobre els joves. Per què, per exemple, no volen ser catequistes?

- Què respon?

- En el nostre món actual, l’egoisme i l’individualisme poden més que la solidaritat. No vivim compartint. L’església s’ha d’obrir més als joves, però ho ha de fer sense canviar el que no podem canviar. L’essència.

- Si s’obrís el matrimoni als capellans hi hauria més gent a les esglésies?

- Miri els ortodoxos. Es poden casar i no aconsegueixen omplir-les. Estan tan buides com les nostres. Vagi a Colònia o a Hamburg i ho veurà.

- ​ El filòsof Francesc Torralba parla d’un món d’incerteses.

- Els meus pares es van comprar un pis amb la mateixa dificultat que veig actualment als joves. Sí tinc la sensació, però, que les idees i les conviccions eren més fàcils de mantenir abans. Ara tot és més líquid i es pot canviar d’opinió i de gustos en quinze dies. Ens movem més per interessos que per conviccions profundes, que són les que fonamenten l’ésser humà. Tenim un afany de guanyar cada cop més, i veig que molta gent només està preocupada de sí mateix.

- Això que diu recorda un fragment de l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, on el papa Francesc carrega contra el capitalisme i el lliure mercat.

- La nostra societat no pot ser un Corte Inglés global, però tampoc un gulag. La nostra generació no ha sabut trobar una tercera via per viure en llibertat en un país socialista i viure amb més dignitat en un país capitalista. Hem de buscar un terme mig pensant el bé de la societat. El nostre món no pot ser igualitari ni totalitari. Una manera de viure alternativa a aquests dos models és complicada de trobar, i més en els contextos actuals. Diuen que ve una onada reaccionària.

La nostra societat no pot ser un Corte Inglés global, però tampoc un gulag. La nostra generació no ha sabut trobar una tercera via per viure en llibertat en un país socialista i viure amb més dignitat en un país capitalista

 - Ho creu?

- No podem calibrar el comportament d’una societat només a partir d’uns resultats electorals. Que el món mira cap a la dreta fa temps que ho veiem en altres països.

- El tarannà del papa Francesc ha ajudat a fer l’església més simpàtica i propera?

- El papa és admirat per les seves postures socials i la dignitat humana. Tot i que això no li evita crítiques i sectors que s’hi oposen. Els hi ha passat a tots els pontífexs. Pau VI, Joan Pau II, Benet XVI, que ha estat l’intel·lectual més gran que hi ha hagut al món occidental. D’ell deien que no era proper, que no trepitjava el carrer. El vaig conèixer a València i em va demostrar ser un home extremadament humil. No m’agrada, però, que es polaritzi la figura del sant pare. Francesc és un home valent, necessari per avui perquè ha canviat la percepció de l’església. Ha fet molt de bé.

- El litigi de les obres de la Franja ha estat un dels temes més espinosos que han hagut d’afrontar els darrers bisbes de Lleida. Hauria fet vós alguna cosa diferent al que ha fet?

- Des de fa dos anys estic més tranquil. El moment més crític per a mi va ser quan vaig haver d’anar a declarar al judici, a Barbastre. Va ser el dia més negre del meu periple a Lleida. La història ha estat molt injusta amb la nostra diòcesi i també amb els bisbes. Quinze dies després de segregar-se el bisbat de Lleida, l’any 1995, des de Barbastre ja es reclamaven les obres per a les seves parròquies i es va atacar molt la figura del bisbe Josep Messeguer. Ell va actuar d’acord amb uns criteris de conservació del patrimoni del seu bisbat, i va impulsar el Museu Diocesà per evitar la degradació de les obres d’art. M’ofèn molt que a Messeguer se l’hagi acusat de lladre, perquè ell no va robar res. Va treballar per la seva diòcesi, i va fer el mateix a Monzó i Fraga que a Alpicat i a Bellpuig. Als bisbes que hem vingut després, tampoc no ens han tractat massa millor.

M’ofèn molt que Barbastre hagi acusat el bisbe Messeguer de lladre. En el litigi de les obres han posat branques al foc i han utilitzat un llenguatge més polític que eclesial

- Creu que l’anticatalanisme és el motor d’aquest cas?

- No m’atreveixo a dir-ho, perquè jo no soc català. Tot i això, sí que he sentit al meu entorn reflexions entorn a aquesta idea que expressa vostè en la pregunta. La meva pretensió ha estat sempre la de no posar branques al foc, i crec que a Barbastre no han tingut aquesta mateixa voluntat.

- Barbastre ha posat branques al foc en aquest cas?

- Sí! Han portat la reivindicació fins als límits d’usar un llenguatge més polític que eclesial. Un dia vaig rebre una carta en la qual es manifestava la idea que el bisbe de Lleida, Salvador Giménez Valls, era un lladre. També Joan Piris, Josep Messeguer...

- I què va respondre?

- Res. Vaig parlar amb el bisbe de Barbastre i li vaig dir que estava obligat a aturar aquesta mena de manifestacions que es dirigien a títol personal.

- I com va reaccionar ell?

- Em va dir que també li sabia greu i que no entenia per quina raó es feien aquestes declaracions. Però miri, jo com a bisbe despenjo el telèfon i l’alcalde de la meva ciutat m’escolta. No tenia aquesta força per fer-ho ell? D’altra banda, també em va molestar molt que es parlés del concepte Barbastre pobre enfront la Lleida rica. El llenguatge que han utilitzat mai no m’ha agradat.

- Com està ara aquest cas?

- Recorregut a l’Audiència Provincial d’Osca, on no hi tinc cap esperança. També anirem al Suprem, i allà sí que crec que es pot guanyar perquè aquest és un tema que afecta la profunditat de qualsevol museu d’Espanya o de món.

- El bisbat de Lleida té problemes per gestionar les seves parròquies?

- Sí. Tenim molt patrimoni i pocs diners. El nostre patrimoni més valuós són els catòlics i les seves comunitats, però també hem de ser conscients de tots els béns que tenim i que quan hi ha algun problema seriós, patim. Les administracions ens ajuden, perquè sinó seria impossible. El que jo no faré mai com a bisbe serà vendre edificis. Recordo ara el cas del campanar de Rosselló, que va caure tres mesos després de la meva arribadag a Lleida.

El bisbat de Lleida té molt patrimoni i pocs diners per mantenir-lo. Necessitem l'ajuda de les administracions

- Acabava d’arribar i li va caure un campanar.

- Jo vaig arribar un 20 de setembre i el campanar va caure el 29 de gener. Jo no sabia ni anar a Rosselló encara! (Riu). Mai no m’havia passat un fet així, i en aquell cas em vaig adonar de la rapidesa de les xarxes. No havia arribat al poble que un amic meu de Muro ja m’estava enviant el vídeo.

- Què pensa fer quan el Vaticà nomeni el seu substitut?

- No sé quan serà, i tampoc no em preocupa perquè a Lleida hi estic molt bé. Pot ser d’aquí dos mesos o d’aquí un any i mig. Tinc la intenció de passar una llarga temporada a València, on hi tinc un pis, que era dels meus pares. Vull ajudar un capellà a fer misses, a confessar, a gestionar la parròquia... potser després acabaré en alguna residència.