Miquel Pueyo: «Hem recuperat el múscul econòmic de la Paeria, que ens ha obert als fons europeus»

El 27 de juny del 2019 es feia oficial el canvi polític a la ciutat de Lleida després de quatre dècades de governs del PSC. ERC, JxCat i el Comú firmaven el Pacte de Sant Joan i iniciaven un mandat sense saber els grans revolts als quals s'haurien d'enfrontar. El paer en cap, Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) ha liderat l'executiu en el darrer mandat, marcat per la pandèmia i per la crisi de preus.

L'alcalde segueix amb el tarannà afable i les pretensions d'entesa i concòrdia, però la gestió del dia a dia i el context social i polític li ha provocat cicatrius. No ho amaga i reconeix les dificultats del càrrec, però reivindica el projecte de ciutat d'aquest executiu que ha estat capaç, diu, d'aïllar-se de les polèmiques nacionals per tirar endavant la ciutat. Pueyo no veu impossible una reedició del tripartit, per bé que es mostra previsor després de la mala experiència amb el Comú.

- De què van les eleccions?

- De decidir entre si la ciutadana vol tornar al model de gestió del PSC o si vol que continuïn els projectes de canvi en les formes, les polítiques i els objectius.

- Fa quatre anys vostè reivindicava un lideratge coral en el qual l’alcalde no fos omnipresent i tingués possibilitats de conciliar amb la família.

- Veníem d’unes alcaldies hiperexposades i omnipresents. La reacció a aquelles declaracions van ser crítiques, com si dient allò fos sinònim d’un lideratge dèbil i poc viril. La meva manera d’entendre el govern és molt diferent a la d’alguns altres candidats.

- Se’n parla molt de lideratge en aquesta campanya lleidatana.

- Candidats com Fèlix Larrosa (PSC), Xavier Palau (PP) o Domènec Vila (Activem Lleida) confronten amb mi per aquesta qüestió, i a vegades ho fan tant que un es pregunta de què parlem, al final. L’única llista que ha evidenciat un tàndem ha estat la d’ERC, i fins i tot de manera simbòlica als cartells electorals, on aparec jo mateix amb la segona candidata, Jordina Freixanet, que ha de tenir un paper destacat en el pròxim mandat. Qui sap qui és el número dos del PSC? Hi ha qui associa lideratge amb cabdillisme, i la meva idea és al contrari; horitzontal.

"Aquesta serà la meva darrera campanya perquè el meu cicle com a paer en cap el fixo en vuit anys"

- Què vol dir que Jordina Freixanet ha de tenir un paper destacat en el proper mandat?

- Ja l’ha tingut en aquests darrers quatre anys. Ha assumit responsabilitats amb brillantor, i les continuarà tenint.

- Si aconsegueix la reelecció, acabarà el mandat?

- És el meu compromís i guaito aquest horitzó, sí. Aquesta serà la meva darrera campanya perquè el meu cicle com a paer en cap el fixo en vuit anys. Sempre hi ha imponderables, però. La salut, per exemple.

- Està bé de salut?

- Sí! Però jo no soc jove com vostè.

- Compari’s amb Ernest Maragall o Xavier Trias.

- Aleshores em rejoveneixo! (Riu). Crec que la Jordina Freixanet està cridada a assumir altes responsabilitats en aquesta ciutat a mitjà termini. No amago el meu desig que vull que sigui la primera alcaldessa de Lleida.

- Li plantejo un escenari invers. Si no és alcalde, continuarà els quatre anys de mandat?

- En principi sí. Quan assumeixes el compromís de liderar un projecte polític has d’acceptar les situacions.

"Amb Junts ens hem aïllat de les controvèrsies polítiques de l'àmbit nacional i ens hem centrat en Lleida. Ha estat la clau perquè el govern funcionés"

- D’aquí a quatre anys es retirarà de la política, doncs?

- M’agradaria tornar a la Universitat de Lleida algun any més i, després, pensar en la jubilació. Quan em vaig presentar l'any 2019 vaig dir que ser paer en cap no havia estat un gran objectiu de la meva vida com sí que el té Fèlix Larrosa. És un polític profundament ambiciós que porta a la Paeria des del 2011 i que sempre ha volgut ser alcalde.

- De fet, vostè va dir que abans de candidat s’hagués imaginat ser Rei Mag.

- Ui! També em van criticar per dir això! Ho veien com una manca de lideratge.

- Quina relació té amb la resta de candidats?

- Amb Toni Postius (Junts) la relació és molt bona. Hem tingut un vincle de govern molt lleial, i prova d’això és l’absència de crisis i de desavinences després de la sortida del Comú de l’executiu. Xavier Palau és una persona simpàtica però molt allunyat de mi ideològicament de la mateixa manera que Ciutadans, que ha implosionat durant aquest mandat. Els comuns són gent encantadora per compartir un dinar.

- No per governar?

- És més complicat. Ells per definició necessiten ser a l’oposició, i assumir responsabilitats de govern vol dir gestionar contradiccions i decidir sovint entre el que és bo i més possible i el que és òptim però més complicat. És un xoc continu entre l'ètica de la responsabilitat i l'ètica de la convicció.

"L’esperit del pacte de Sant Joan em sembla interessant. No em sembla impossible pactar novament amb el Comú, però ara és més complicat"

- Interpreto que el pacte amb el Comú li serà més complicat ara que fa quatre anys.

- Continuo pensant que l’esperit del pacte de Sant Joan em sembla interessant. Aglutinar les forces del canvi a la ciutat de Lleida em sembla una idea que es manté vàlida. No veig impossible un pacte amb el Comú després de les eleccions.

- Si entra la CUP s’avindria a un pacte?

- La CUP té un grau de diversitat molt gran. Per mi seria una satisfacció que entrés, sobretot si pren el lloc a Vox, i jo em veuria en condicions de parlar amb ells, tot i que haurien d’assumir que governar inclou aquest equilibri entre responsabilitat i convicció.

- El candidat de Junts, Toni Postius, assegura que la clau de l’èxit de l’entesa entre el seu partit i ERC ha estat l’aïllament de les controvèrsies entre els dos partits en l'àmbit nacional. Hi està d’acord?

- Sí, ho comparteixo. No hem tingut ni debats ni desencontres per aquesta qüestió. A vegades n’hem parlat, però hem tingut sempre clar quin era el nostre objectiu. ERC és ara un partit estable i Junts és més polimòrfic, però això no ha provocat ni una tensió al govern de Lleida.

- Si aquesta definició dels partits l’hagués fet trenta anys enrere, els subjectes els hauria hagut de canviar: ERC un partit polimòrfic i els convergents, estables. La centralitat que té ara la seva formació ha obligat a canviar els discursos?

- Té raó! (Riu). Fa molts anys que soc militant d’Esquerra i he vist com la política del país ha anat canviant. Ser independentista quan jo era diputat, a finals dels anys 80, era una raresa, i ara és una opció amb molts seguidors. Les frustracions per les respostes agressives de l’Estat espanyol, cada cop que Catalunya ha volgut ampliar l’autogovern o defensar-se de les agressions contra la llengua o el finançament, han incrementat el nombre de catalans que han estat seduïts per la idea de la independència. Ara s’assumeix aquesta opció política amb molta naturalitat. D’altra banda, també tinc la sensació que el partit està ubicat en una centralitat política, i prova d’això és el pacte a Lleida. Vam ser l’aglutinador que va fer possible l’entesa.

- Què respon davant les crítiques d’alguns sectors de l’independentisme per l’estratègia que ha adoptat el seu partit?

- No em preocupa massa. Jo sé quina ha estat la meva trajectòria i quina solitud independentista vaig viure durant els anys 80. No sento la necessitat de justificar res i crec que he fet el que tocava. Penso que per assolir les cotes de llibertat que desitgem necessitem ser més. Tenir més majoria. A vegades se’n fa broma d’aquest discurs, però és veritat.

- Ara que parlava de solitud. Quina reflexió fa de l’etapa de la Covid? Gairebé no se n’ha parlat durant aquesta campanya...

- Ho atribueixo a l’enorme desig de passar pàgina. Les terrasses estan plenes, la gent va a festes... m’ha sorprès que hi hagi tan poca reflexió al voltant de la pandèmia.

- I quina és la seva?

- Vam saber gestionar moments d’una gran incertesa. No hi havia equips de protecció, s’especulava constantment sobre els positius, en relació amb la mortalitat... em vaig centrar en allò bàsic, que era aconseguir recursos. No em vaig confinar i modestament crec que vaig fer el paper que li tocava a l’alcalde de Lleida.

- N’hem sortit millors?

- No tinc la sensació que s’hagi vist el canvi tan rotund que pronosticaven durant la pandèmia. Ens hem tornat més digitals i les polítiques europees estan més enfocades a les qüestions del canvi climàtic i de l’eficiència energètica. També crec que ens hem adonat de la nostra vulnerabilitat davant les amenaces i els riscos i que el món actual més incert del que pensàvem a finals del segle XX. Cal gestionar-lo en benefici de les noves generacions.

"Assumir responsabilitats de govern vol dir gestionar contradiccions i decidir sovint entre el que és bo i més possible i el que és òptim però més complicat"

- Lamenta la mala sort d’haver estat alcalde en un context de pandèmia, de guerra a Europa i de crisi de preus?

- Ho he pensat alguna vegada en això que diu i algunes persones m’han fet aquesta reflexió. A vegades, en la relació amb la ciutadania també hi ha espais per als afectes i les empaties. Ara en campanya me’n trobo moltes de simpaties, més de les que m’esperava abans del període electoral.

- El seu govern s’ha queixat del deute heretat. Ha estat un llast?

- El teníem al 107% i en quatre anys l’hem rebaixat al 73%. Al principi ho teníem tot compromès, perquè quan havies pagat el deute, el personal i les qüestions essencials, ja no et quedava res. El múscul econòmic l’hem anat recuperant, i això ens ha donat disponibilitat d’accés a fons europeus.

- Quins projectes destaca del seu govern?

- La definició del polígon Torreblanca-Quatre Pilans, que s’aprovarà en la Comissió d’Urbanisme a l’estiu. Lleida té una excessiva dependència del sector comerç i serveis i la pandèmia ens ha ensenyat que les coses s’han de produir més a prop de casa. També poso l’accent en el Pla de l’Estació que defineix un nou model comercial i en la tasca de microurbanisme, és a dir, les petites obres del dia a dia.
 
- Lleida és una ciutat segura?

- Les estadístiques així ens ho diuen. Som una ciutat molt més segura que Barcelona on el furt és la tipologia de delicte més comuna. Crec que Lleida és una ciutat tranquil·la.

- I creu que existeix sensació de seguretat?

- Crec que sí, però també opino que la ciutadania està disgustada per les conductes incíviques que no són delictes importants; donar-li un cop a una paperera. No recollir l’excrement del gos...

- Què és el que l’ha sorprès més del càrrec de paer en cap?

- Amb quina facilitat et converteixes en un personatge popular i de com et coneixen els infants. Em paren pel carrer, em pregunten coses i es volen fer fotos. També passa amb adults, que t’aturen o et comenten temes quan estàs en una terrassa. No n’era conscient que l’alcaldia comportava aquestes coses.

- Què ha après?

- A experimentar el diàleg amb persones que no pensen com tu i que, fins i tot, tenen una posició molt diferent a la teva. A entendre millor les raons de l’altre. Ha estat una experiència interessant.

"Sempre he procurat procedir amb amabilitat i justícia. No sempre he estat correspost, i a vegades m’he trobat amb uns nivells de violència simbòlica i verbal elevats. M'he fet resistent a la crítica"

- Entoma millor les crítiques ara?

- En el fragor del debat polític sempre he procurat procedir amb amabilitat i justícia. No sempre he estat correspost, i a vegades m’he trobat amb uns nivells de violència simbòlica i verbal elevats. He après a gestionar-ho i m’he fet resistent a la crítica, la qual cosa no vol dir que m’hagi blindat, perquè crec que no és bo portar una cuirassa.

- Quina reflexió fa al voltant del cas de l’alberg de Pardinyes?

- El PSC m’ha decebut en termes de drets humans i sensibilitat. Per aquesta raó jo intento distingir entre el partit i el grup municipal, que si vol ser socialdemòcrata, hauria d’haver renunciat a intentar treure rèdits electorals d’aquest tema. Vincular inseguretat i immigració com han fet ells, que potser volien competir amb el PP, ha donat ales a tesis polítiques radicals i als populismes.