22
d'agost
del
2022
Actualitzat
a la
13:59h
L’executiu de Miquel Pueyo va agafar les regnes de la ciutat de Lleida el juny del 2019 després d’escenificar un pacte de govern que pretenia fer visible un trencament amb les formes de “manar” imposades pel PSC. Aquell acord a tres bandes el signava amb majúscules el nou Paer en cap, que feia bandera d’unes noves praxis polítiques basades en un funcionament governamental coral allunyades del “presidencialisme” dels alcaldes anteriors: Antoni Siurana i Àngel Ros.
La idea de Pueyo de no figurar com a únic líder ha servit per realçar el paper de les regidories, però a vegades ha topat amb amb la visió d’una part de la ciutadania que posa en valor la figura del gran líder-alcalde menystenint, sense complexos, els rols dels altres edils. Els regidors de l’actual govern de Lleida s’han hagut d’esforçar més que els seus antecessors (alguns d’ells simples comparses de l’alcalde) per fer-se visibles com a representants de l’executiu i elevar-se també com a referents polítics locals. La tasca no sempre ha estat reeixida.
Aquesta reflexió la faig a col·lació d’una fotografia d’un acte de la Festa Major del barri de Balàfia que va publicar el servei de comunicació de la Paeria la setmana passada. No deixa de ser una anècdota, i com a tal tampoc cal carregar els neulers contra els responsables de premsa del consistori, però la instantània es podria elevar a categoria per l’evidència gràfica de les intencions d’alguns dels seus protagonistes. Veient la foto, hom pensaria que l’alcalde és el socialista Fèlix Larrosa i el seu primer tinent, el regidor del PP, Xavi Palau. No és descartable que aquest tàndem pugui liderar la ciutat després de les municipals del maig del 2023, però a dia d’avui, els dos polítics son regidors sense competències de govern. Dit d’una manera més planera i amb poca diplomàcia; no son polítics tan importants ni influents com per acaparar primeres files en cap acte.
Ells, Larrosa i Palau, porten mesos pensant en les urnes. Ho poden fer perquè altra feina no tenen. El socialista treballa per recuperar l’alcaldia des del juny del 2019 amb una estratègia comunicativa encarada a fer veure que ell és l’alcalde que la ciutat mereixia, com si fos l’únic polític competent per governar Lleida. La sobèrbia li podria tornar a passar factura, com ja li va passar a les municipals de fa tres anys que creia guanyades. Sigui com sigui, Larrosa no perd ocasió per intentar mostrar-se públicament com el primer polític lleidatà, el més proper i atent. A molts actes i esdeveniments, busca càmera com ho feia Àngel Ros, l’alcalde amb qui marcà distàncies perquè diu que no s’hi assembla (acotació: si Larrosa vol ser alcalde de Lleida haurà de pactar amb la dreta, i la seva proximitat amb Ros serà encara més evident). Palau fa el mateix perquè vol erigir-se com a referència de la dreta lleidatana, amb permís de Vox.
El títol d’aquest article és evidentment retòric, perquè tothom, a Lleida, sap qui “mana” (entengui’s aquest verb com un sinònim popular de l’acció de governar), però la interrogació pot servir de modesta alerta per als que ara tenen les responsabilitats de govern. Alcalde, regidors i partits polítics han de pensar, més enllà de les prioritats del dia a dia, en semblar govern. En mostrar-se com a líders. En no deixar birlar-se aquesta bandera. La política també és això.
La idea de Pueyo de no figurar com a únic líder ha servit per realçar el paper de les regidories, però a vegades ha topat amb amb la visió d’una part de la ciutadania que posa en valor la figura del gran líder-alcalde menystenint, sense complexos, els rols dels altres edils. Els regidors de l’actual govern de Lleida s’han hagut d’esforçar més que els seus antecessors (alguns d’ells simples comparses de l’alcalde) per fer-se visibles com a representants de l’executiu i elevar-se també com a referents polítics locals. La tasca no sempre ha estat reeixida.
Aquesta reflexió la faig a col·lació d’una fotografia d’un acte de la Festa Major del barri de Balàfia que va publicar el servei de comunicació de la Paeria la setmana passada. No deixa de ser una anècdota, i com a tal tampoc cal carregar els neulers contra els responsables de premsa del consistori, però la instantània es podria elevar a categoria per l’evidència gràfica de les intencions d’alguns dels seus protagonistes. Veient la foto, hom pensaria que l’alcalde és el socialista Fèlix Larrosa i el seu primer tinent, el regidor del PP, Xavi Palau. No és descartable que aquest tàndem pugui liderar la ciutat després de les municipals del maig del 2023, però a dia d’avui, els dos polítics son regidors sense competències de govern. Dit d’una manera més planera i amb poca diplomàcia; no son polítics tan importants ni influents com per acaparar primeres files en cap acte.
Ells, Larrosa i Palau, porten mesos pensant en les urnes. Ho poden fer perquè altra feina no tenen. El socialista treballa per recuperar l’alcaldia des del juny del 2019 amb una estratègia comunicativa encarada a fer veure que ell és l’alcalde que la ciutat mereixia, com si fos l’únic polític competent per governar Lleida. La sobèrbia li podria tornar a passar factura, com ja li va passar a les municipals de fa tres anys que creia guanyades. Sigui com sigui, Larrosa no perd ocasió per intentar mostrar-se públicament com el primer polític lleidatà, el més proper i atent. A molts actes i esdeveniments, busca càmera com ho feia Àngel Ros, l’alcalde amb qui marcà distàncies perquè diu que no s’hi assembla (acotació: si Larrosa vol ser alcalde de Lleida haurà de pactar amb la dreta, i la seva proximitat amb Ros serà encara més evident). Palau fa el mateix perquè vol erigir-se com a referència de la dreta lleidatana, amb permís de Vox.
El títol d’aquest article és evidentment retòric, perquè tothom, a Lleida, sap qui “mana” (entengui’s aquest verb com un sinònim popular de l’acció de governar), però la interrogació pot servir de modesta alerta per als que ara tenen les responsabilitats de govern. Alcalde, regidors i partits polítics han de pensar, més enllà de les prioritats del dia a dia, en semblar govern. En mostrar-se com a líders. En no deixar birlar-se aquesta bandera. La política també és això.