La gran decepció d’Horadada

El 29 de juny del 1992 va ser un dia trist a Balaguer. L’equip de la ciutat va perdre contra la Unió Esportiva Horadada d’Alacant en un partit que hagués pogut donar als balaguerins l’ascens a la Segona B per primer cop en els 76 anys d’història que aleshores tenia l’entitat.

El Club de Futbol Balaguer, presidit per Catalino Tenorio i entrenat per Carles Viladegut, va perdre per un contundent 4 a 1 i va quedar-se a les portes de pujar de categoria per culpa del gol average en contra que va provocar aquell resultat després que al Municipal els vermells endosessin un 4 a 2 que convidada a somiar.

L’equip havia completat una de les temporades més bones que es recorden a la capital de la Noguera quedant sots-campió de la lliga, i va encarar la lligueta de promoció contra l’equip valencià, el Beniel murcià i el Mallorca Atlètic amb la convicció de pujar un any després d’haver tingut la mateixa oportunitat, que va ser avortada pel Vila-real. Aquell va ser el primer play-off que es va jugar amb els campions de Tercera, que fins la temporada 1989-1990 pujaven directament a la Segona B. Amb la normativa d’un any abans, el Balaguer hauria consumat el desitjat ascens sense necessitat de disputar la promoció, perquè havia guanyat la lliga de la temporada 1990-1991.Un dels referents d’aquell equip, Juanjo Tenorio, recorda per NacióDigital la “gran tristor” d’aquella tarda, “la pitjor que he tingut en un camp de futbol”. El defensa balaguerí rememora el nombre d’afeccionats que es van desplaçar fins al camp de l’Horadada i lamenta la mala actuació arbitral i la poca personalitat del col·legiat en jugades determinants del matx: “Va donar un gol molt dubtós en una ocasió que Gil va treure de la línia de gol i que ni el mateix linier va assenyalar. La pressió dels afeccionats locals va determinar aquella decisió”, apunta Tenorio, que aquell dia va jugar el darrer partit de la seva primera etapa al Balaguer: “Sabia que em seguia l’Osasuna, i si arribem a pujar, probablement m’hagués quedat, perquè a la temporada següent havia de jugar a la Segona B, la mateixa categoria que hagués disputat el Balaguer”, indica.

En una línia similar parla Josan, davanter d’aquell equip que recorda l’enorme ambient que es va viure en aquell petit estadi alacantí: “La pressió va influir en els àrbitres, que van xiular sense riscos i, alguns cops, amb intenció de no perjudicar l’equip local”. L’exfutbolista també fa un punt d’autocrítica i admet que la plantilla va arribar a aquell matx “amb una mica massa de confiança en l’ascens després d’una gran temporada, un excel·lent play-off i una renda de 4 a 2 favorable. L’afició donava l’ascens per fet, i aquesta seguretat de l’entorn no ens va anar bé”.

En aquest sentit, Josan també detalla que l’entrenador Carles Viladegut va canviar alguns dels jugadors que estaven acostumats a jugar, un fet que va fer variar algunes dinàmiques: “Va ser l’únic partit en tota la temporada que no vaig jugar. Aleshores no vaig entendre aquella decisió, però amb els anys comprenc les raons del tècnic en aquell moment”, diu Josan, que revela una imatge que té gravada a la memòria: “Quan l’Horadada va marcar el quart gol, els afeccionats que teníem rere la banqueta se’ns van tirar al damunt, literalment”. 

El millor equip de la història del C.F Balaguer
El periodista balaguerí Joan Bové explica a aquest diari que la plantilla del Balaguer del 1991-1992 era “la millor de la història de la entitat”. Bové, que durant tres dècades ha seguit i informat del club, recorda la “gran qualitat” d’aquell conjunt i “l’equilibri” que tenia en totes les línies. Xabier a la porteria estava acompanyat a la defensa per jugadors com Juanjo Tenorio, Andreu Martínez, Ortíz, Goyo i Quini, aquests darrers amb una gran projecció ofensiva que aprofitaven els davanters.

El mig del camp estava liderat per Emili Vicente juntament amb Barriola, Gil, Chus Garcia, Antonio Tenorio i Genís Argelich, i al davant, “Charly” Viladegut i Josan eren els encarregats dels gols. En aquell equip també hi jugaven futbolistes com Botigué, Bartolo, Jaume Martínez i Badia. “Aquell era un equip de Segona B”, recorda Bové. En aquest sentit, Tenorio posa en valor la quantitat de jugadors de la casa que hi havia en aquell conjunt, un equip de qualitat que, segons ell, es podria equiparar al que va guanyar la Copa Catalunya l’any 2001 contra el Barça.

Josan es posiciona en la mateixa línia: “Va ser el millor equip de la història del Balaguer fet des de la proximitat. Vam acabar essent un grup d’amics, perquè erem gent d’aquí”, recorda. El davanter explica que aquell ascens hagués fet justícia a la generació de futbolistes que conformaven aquella plantilla. Molts d’ells van acabar jugant a la Segona B pocs anys després.

La decepció va ser majúscula i va durar dies, segons diuen els protagonistes. La premsa es va fer ampli ressò d’aquell partit i de les reaccions posteriors, entre les quals la decisió del president Catalino Tenorio d’oferir la renovació a tots els futbolistes. Fins i tot els humoristes gràfics van dedicar alguna vinyeta aprofitant que en aquells dies es celebrava la festa de la Transsegre. Potser aquest hagi estat l’acudit menys rigut a la ciutat.