06
de novembre
del
2021
Actualitzat
el
12
de novembre
a les
15:30h
Francesc Canosa i Farran (Balaguer, 1975) va trobar una caixa plena de documents a les golfes de la seva casa del Tossal, a la Noguera. Gairebé una dècada després en publica un llibre, Aigua a les venes (Fonoll), la història humana de la construcció del canal d’Urgell (1862), la infraestructura que va canviar el secà de Ponent per una terra de regadiu que va permetre colonitzar Europa amb fruites i hortalisses.
No és un llibre d’història, és una història dramàtica d’un país que, diu l’autor, desconeix el seu passat mentre mira westerns americans, els relats d’una conquesta de l’Oest que Catalunya també va viure i que molts, fins ara, no saben.
- Aquesta història comença per culpa d’un forat a una teulada. Una casualitat.
- La teulada de la casa de la meva família del Tossal, a la Noguera. L’any 2003 decidim arreglar-la i es comencen a traginar objectes i remoure mobles. A les golfes hi trobo una caixa amb papers. Els ullejo i hi veig relacions dels meus avantpassats fins al segle XVII. Aleshores vaig obrir els ulls perquè vaig veure que no sabia res de mi. Era un analfabet de mi mateix!.
- I comença a investigar.
- Jo no em trobo en la història, i busco. La meva família, com la de molta altra gent, serveix per explicar la història d’aquest país, i la del canal d’Urgell és un episodi de primer ordre que protagonitzen les persones de la immensa minoria catalana, la de la ruralia desconeguda. A Catalunya s’ha creat una mitologia de la immigració però la pagesia sembla que no existeixi. Llegeixo, trobo documents i parlo amb els ancians que em comenten històries d’aquesta infraestructura. Relats que han passat de generació en generació per transmissió oral però que ningú els havia “descarregat” sobre el paper. El que queda entre el record i l’oblit som nosaltres, i tenim l’obligació d’explicar aquestes històries.
- Nega que aquest sigui un llibre d’història.
- És una història humana. Amb el canal d’Urgell s’ha parlat molt de ciment i poc de pell, com si la gent no fos important. Faig un recordatori; aquesta obra la van fer persones.
- Vostè defineix la història del canal com un miracle. Per què?
- És un projecte que triga cinc segles a fer-se. La gent feia pregàries i resava per tenir aigua i a Ponent la van saber portar a domicili construint la infraestructura més gran del món en aquell moment. Milions de persones la van somiar, milers la van fer i centenars hi van morir.
- I es queixa que pocs coneixen què va passar.
- Hem oblidat les persones perquè no ens hem explicat mai. Les nostres històries no han aparegut, i fins i tot hem deixat morir sols els avis, com hem vist recentment amb la pandèmia. Nosaltres mateixos matem la nostra pròpia història. Aquesta gran obra del canal va ser feta per homes i ho desconeixem. Als Estats Units van fer la conquesta de l’Oest i van saber organitzar un relat i una mitologia que és coneguda arreu amb coses com els westerns, i aquí, en canvi, ignorem el nostre passat, que és encara millor que el somni americà.
- És el somni de Ponent.
- Del Ponent que s’obre a Europa i al futur! Aquí es dibuixa un nou país a través de l’aigua, que vol dir fruites i hortalisses. El canal enceta la indústria agroalimentària que traspassa fronteres i que trenca amb un món antic com el que encara es vivia a Barcelona, que estava emmurallada. Faci’s una idea: l’any 1888 es va celebrar l’Exposició Universal a la capital, 26 anys després que es comencés a regar la primera finca amb el canal d’Urgell. El progrés ja havia arribat a Ponent. Ho veu? Aquesta aigua va convertir la plana de Lleida en la zona regable més important d’Europa.
- L’imperialisme dolç. El de la fruita.
- 144 quilòmetres de canal, un subcanal, més de 3.000 quilòmetres de sèquies… i tot això no només va beneficiar els veïns dels municipis per on passava el canal, l’afectació va ser molt més gran. Ponent es va convertir en un gran rebost pel país i pel continent. Barcelona i Ponent es van posar a dialogar. Burgesos i pagesos van fer un pacte, i això és gràcies a la visió de la família Girona, els impulsors del projecte. Van portar aigua al desert, van portar vida al país i, una cosa important, van fixar la gent al territori. El canal d’Urgell va ser la primera vacuna contra el despoblament.
- Però l’aigua també matava.
- L’epidèmia del paludisme va fer estralls a la zona durant anys. Un 70% de la plana va quedar afectada per aquest virus. Centenars de persones es van contagiar i molts van acabar morint. La construcció del canal està plena de morts, i no només a causa de les infeccions o de les malalties respiratòries. En aquest llibre hi ha més morts que a Crims! (riu). Les condicions laborals eren molt dures i els treballadors no ho aguantaven.
- I se suïcidaven.
- Molts sí, sobretot els que feien les tasques més dures. Els presoners.
- Eren com esclaus.
- Unes 12.000 persones van treballar en aquesta infraestructura, i 2.000 eren homes que estaven a les presons i que van venir de diversos indrets de Catalunya i d’Espanya. Certament, les seves condicions laborals eren extremes i molts no ho suportaven i s’escapaven o directament es llençaven contra les barrinades per morir amb l’esclat de la pólvora. La majoria no van ni ser enterrats al cementiri.
- Vostè diu que aquests homes són “els morts que ens fan viure”. El progrés està pastat de sang, que deia Carner Ribalta.
- Exacte! Aquests treballadors van fer possible una obra que va canviar completament el paisatge i, sobretot, la mentalitat de la gent. Un món de secà va passar a ser de regadiu i això va obrir unes possibilitats inexistents si no s’hagués fet el canal. Hi havia pares que batejaven els fills amb l’aigua del canal! On seríem ara si no s’hagués construït? Fa dos segles van veure futur a Ponent amb aquesta infraestructura, i avui encara és el futur. L’única fotografia amb persones que apareix al llibre és la del final, amb la meva mare i la meva filla. No és casual. Aquí hi ha més futur que a Barcelona. Miri què ha passat amb la pandèmia.
- Què ha passat?
- La gent ha patit molt a les ciutats i menys a les zones rurals. Les grans metròpolis no han sabut donar resposta a les necessitats de la gent, i això accelera el canvi de paradigma. Abans l’hereu es quedava a casa i el fadrí anava a ciutat, però aquest model ja està dinamitat. A molta gent ja no li cal passar per Barcelona perquè et pots connectar amb el món des d’altres indrets. A l’àrea metropolitana no s’entén que un adolescent de Balaguer, Linyola o Mollerussa vesteixi igual i escolti la mateixa música que un de Barcelona.
- Ho veurem a la pantalla?
- Hi ha un parell d’idees en aquest sentit. Tinc la sensació que els morts de ficció cotitzen més que els reals. Estem parlant també de fer un documental sobre el canal d’Urgell. Que la gent ho vegi, que sàpiga que això és una història internacional i no local.
No és un llibre d’història, és una història dramàtica d’un país que, diu l’autor, desconeix el seu passat mentre mira westerns americans, els relats d’una conquesta de l’Oest que Catalunya també va viure i que molts, fins ara, no saben.
- Aquesta història comença per culpa d’un forat a una teulada. Una casualitat.
- La teulada de la casa de la meva família del Tossal, a la Noguera. L’any 2003 decidim arreglar-la i es comencen a traginar objectes i remoure mobles. A les golfes hi trobo una caixa amb papers. Els ullejo i hi veig relacions dels meus avantpassats fins al segle XVII. Aleshores vaig obrir els ulls perquè vaig veure que no sabia res de mi. Era un analfabet de mi mateix!.
- I comença a investigar.
- Jo no em trobo en la història, i busco. La meva família, com la de molta altra gent, serveix per explicar la història d’aquest país, i la del canal d’Urgell és un episodi de primer ordre que protagonitzen les persones de la immensa minoria catalana, la de la ruralia desconeguda. A Catalunya s’ha creat una mitologia de la immigració però la pagesia sembla que no existeixi. Llegeixo, trobo documents i parlo amb els ancians que em comenten històries d’aquesta infraestructura. Relats que han passat de generació en generació per transmissió oral però que ningú els havia “descarregat” sobre el paper. El que queda entre el record i l’oblit som nosaltres, i tenim l’obligació d’explicar aquestes històries.
- Nega que aquest sigui un llibre d’història.
- És una història humana. Amb el canal d’Urgell s’ha parlat molt de ciment i poc de pell, com si la gent no fos important. Faig un recordatori; aquesta obra la van fer persones.
- Vostè defineix la història del canal com un miracle. Per què?
- És un projecte que triga cinc segles a fer-se. La gent feia pregàries i resava per tenir aigua i a Ponent la van saber portar a domicili construint la infraestructura més gran del món en aquell moment. Milions de persones la van somiar, milers la van fer i centenars hi van morir.
Francesc Canosa Foto: Adrià Costa
- I es queixa que pocs coneixen què va passar.
- Hem oblidat les persones perquè no ens hem explicat mai. Les nostres històries no han aparegut, i fins i tot hem deixat morir sols els avis, com hem vist recentment amb la pandèmia. Nosaltres mateixos matem la nostra pròpia història. Aquesta gran obra del canal va ser feta per homes i ho desconeixem. Als Estats Units van fer la conquesta de l’Oest i van saber organitzar un relat i una mitologia que és coneguda arreu amb coses com els westerns, i aquí, en canvi, ignorem el nostre passat, que és encara millor que el somni americà.
El canal d’Urgell dibuixa un nou país a través de l’aigua. Trenca amb un món antic i permet obrir Catalunya a Europa amb la indústria agroalimentària. Aquesta és una història internacional
- És el somni de Ponent.
- Del Ponent que s’obre a Europa i al futur! Aquí es dibuixa un nou país a través de l’aigua, que vol dir fruites i hortalisses. El canal enceta la indústria agroalimentària que traspassa fronteres i que trenca amb un món antic com el que encara es vivia a Barcelona, que estava emmurallada. Faci’s una idea: l’any 1888 es va celebrar l’Exposició Universal a la capital, 26 anys després que es comencés a regar la primera finca amb el canal d’Urgell. El progrés ja havia arribat a Ponent. Ho veu? Aquesta aigua va convertir la plana de Lleida en la zona regable més important d’Europa.
- L’imperialisme dolç. El de la fruita.
- 144 quilòmetres de canal, un subcanal, més de 3.000 quilòmetres de sèquies… i tot això no només va beneficiar els veïns dels municipis per on passava el canal, l’afectació va ser molt més gran. Ponent es va convertir en un gran rebost pel país i pel continent. Barcelona i Ponent es van posar a dialogar. Burgesos i pagesos van fer un pacte, i això és gràcies a la visió de la família Girona, els impulsors del projecte. Van portar aigua al desert, van portar vida al país i, una cosa important, van fixar la gent al territori. El canal d’Urgell va ser la primera vacuna contra el despoblament.
Francesc Canosa Foto: Adrià Costa
- Però l’aigua també matava.
- L’epidèmia del paludisme va fer estralls a la zona durant anys. Un 70% de la plana va quedar afectada per aquest virus. Centenars de persones es van contagiar i molts van acabar morint. La construcció del canal està plena de morts, i no només a causa de les infeccions o de les malalties respiratòries. En aquest llibre hi ha més morts que a Crims! (riu). Les condicions laborals eren molt dures i els treballadors no ho aguantaven.
La construcció del canal està plena de morts, i no només a causa de les infeccions com el paludisme o de les malalties respiratòries. Molta gent es va suïcidar
- I se suïcidaven.
- Molts sí, sobretot els que feien les tasques més dures. Els presoners.
- Eren com esclaus.
- Unes 12.000 persones van treballar en aquesta infraestructura, i 2.000 eren homes que estaven a les presons i que van venir de diversos indrets de Catalunya i d’Espanya. Certament, les seves condicions laborals eren extremes i molts no ho suportaven i s’escapaven o directament es llençaven contra les barrinades per morir amb l’esclat de la pólvora. La majoria no van ni ser enterrats al cementiri.
- Vostè diu que aquests homes són “els morts que ens fan viure”. El progrés està pastat de sang, que deia Carner Ribalta.
- Exacte! Aquests treballadors van fer possible una obra que va canviar completament el paisatge i, sobretot, la mentalitat de la gent. Un món de secà va passar a ser de regadiu i això va obrir unes possibilitats inexistents si no s’hagués fet el canal. Hi havia pares que batejaven els fills amb l’aigua del canal! On seríem ara si no s’hagués construït? Fa dos segles van veure futur a Ponent amb aquesta infraestructura, i avui encara és el futur. L’única fotografia amb persones que apareix al llibre és la del final, amb la meva mare i la meva filla. No és casual. Aquí hi ha més futur que a Barcelona. Miri què ha passat amb la pandèmia.
Francesc Canosa Foto: Adrià Costa
- Què ha passat?
- La gent ha patit molt a les ciutats i menys a les zones rurals. Les grans metròpolis no han sabut donar resposta a les necessitats de la gent, i això accelera el canvi de paradigma. Abans l’hereu es quedava a casa i el fadrí anava a ciutat, però aquest model ja està dinamitat. A molta gent ja no li cal passar per Barcelona perquè et pots connectar amb el món des d’altres indrets. A l’àrea metropolitana no s’entén que un adolescent de Balaguer, Linyola o Mollerussa vesteixi igual i escolti la mateixa música que un de Barcelona.
- Ho veurem a la pantalla?
- Hi ha un parell d’idees en aquest sentit. Tinc la sensació que els morts de ficció cotitzen més que els reals. Estem parlant també de fer un documental sobre el canal d’Urgell. Que la gent ho vegi, que sàpiga que això és una història internacional i no local.