Crítica literària

El debat del llenguatge inclusiu damunt la taula

El dia que la Carme Junyent va penjar la portada del llibre, les opinions, comentaris i respostes que va suscitar feien pensar que la seua publicació seria polèmica. I així ha estat

per Rosa Peroy, Lleida | 13 de setembre de 2021 a les 09:59 |
Carme Junyent | Adrià Costa
En essència, és un projecte valent. Planteja un debat que desperta sensibilitats que superen amb escreix el llindar del purament lingüístic: qüestiona la validesa o no d’incorporar la perspectiva de gènere en la nostra manera d’expressar-nos.

I posa aquest debat damunt la taula de la manera més polièdrica possible: dona veu a lingüistes -70 dones- que, per formació o professió, l’ús del català els és cabdal en el desenvolupament de la seua tasca. Junyent els demana que, amb breus articles d’opinió, facin una anàlisi sobre el que per elles significa el tan reivindicat desdoblament: benvolguts i benvolgudes, alumne, alumna, nens i nenes.


Cadascuna de les lingüistes ens explica la seua visió, fruit de la seua experiència (també la Carme Junyent, que com a africanista ens compara el català amb el suahili). El lector, de ben segur, se sentirà més identificat amb unes visions més que amb d’altres. El que persegueix el llibre i, atesa la presentació que es va fer a Lleida ho aconsegueix, és que es parli d’aquesta llengua inclusiva i se’n faci un debat pausat i argumentat.

L’ús del gènere no marcat percebut com a masculí, o el femení genèric també hi tenen tractament, en aquest acurat recull. Interessant la reflexió d’una de les participants, la professora Neus Nogué, quan afirma que no hi ha una correlació directa entre gènere gramatical i sexe. I que les societats amb llengües sense masculí genèric no son més igualitàries. Per rumiar-hi, si més no.


Un aspecte sorprenent en la confecció del llibre, i que la Carme Junyent explica en el pròleg, és que es va trobar moltes negatives quan va proposar a més de cent lingüistes participar en el llibre. Una de les raons, sobretot en l’àmbit de les dones que treballen en l’administració, és la por a sortir-ne perjudicades. Aclaridor és el testimoni de la Lídia Gil, lingüista de l’Ajuntament de Barcelona, una de les poques que es va atrevir a parlar-ne sense filtres i que, del seu article, en reproduïm un fragment: 

“La victòria dels Comuns va comportar l’arribada al consistorid’unes dones que volien canviar el mon modificant l’ús de la llengua perquè estaven convençudes que aquesta és sexista. Eren responsables de la comunicació corporativa, dels serveis a les dones, dels feminismes i de la defensa dels drets de la comunicació LGTBI. Van plantejar la necessitat de visibilitzar les dones, de crear un estil comunicatiu “inclusiu” i que els donés la màxima representativitat. Van començar amb recursos poc productius com els desdoblaments, o la invenció de termes com monomarental o donanatge, que han fet córrer rius de tinta però de fet és un problema greu. 


(...) Els correctors que treballen a l’administració pública tenen mala peça al teler, perquè s’han de sotmetre a les decisions que prenen uns polítics que, llevat d’honroses excepcions, no saben de llengua ni la respecten. No sé quina solució hi ha, però penso que sense prestigiar la professió hi ha poca cosa a fer. Potser si ens plantéssim davant de segons quins abusos es podria posar una mica d’ordre en aquest desori”.

Posar ordre i argumentar. Això és el que pretén el llibre. També qüestionant l’ús del totis (per a referir-se a les persones no binàries) i que utilitzen alt càrrecs polítics: ha ajudat a visibilitzar el col·lectiu LGTBI? O potser es tracta d’una simplificació (derivada del desdoblament) que ha fet ben poc per normalitzar aquesta realitat tan complexa?

Les autores es fan aquestes preguntes i també s’explica que aquesta qüestió no és nova. Es va generar un interessantíssim debat als anys 70. Més de 40 anys després, encara no s’ha resolt.

En “Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou” també s’alerta dels perills del desdoblament, més enllà dels problemes de concordança, texts confusos o feixucs:

1. Us heu adonat que cap alt càrrec aspira a ser una alta càrrega? 

2. Per què els minyons de Terrassa fan una feina molt diferent que les minyones de Terrassa?

3. O per què la canalla no és la versió dona del canalla?

(per posar tres exemples canalles).

En definitiva, Som dones... està sent un llibre controvertit bàsicament perquè està ben pensat i executat. El tema que abraça no pot tractar-se sense debat i dissentiment, perquè apel·la a una realitat social complexa i heterogènia. 

Cal argumentar des de la racionalitat i des de l’empatia. Sabedora d’això i des de la seua expertesa de tota una vida dedicada a la llengua, Junyent ha coordinat les dones que més poden aportar. Menció especial per Eumo, una editora especialment sensible pel que fa al  tema de la llengua. Un llibre necessari si hom vol tenir una opinió argumentada sobre aquesta qüestió.

Per cert: editora és un sinònim d’editorial. És per evitar confusions.
 

 

 

 

 

Participació