05
de juliol
del
2021
Actualitzat
el
02
d'agost
a les
10:30h
“Copèrnic” (Proa) és la darrera i més breu novel·la de Miquel de Palol, una història tan estrambòtica com divertida escrita en primera persona. La malaurança que pateix en Radiguet, fins aleshores un tipus fastiguejat amb una vida previsible, el fa plantejar-se, mitjançant un riquíssim monòleg interior, que –ja us aviso- aviat es convertirà en diàleg, la seua pròpia vida i, per extensió, la de tots nosaltres.
En roda de premsa, parlant de “Copèrnic”, de Palol explicà que li interessava fer “una introspecció sobre la naturalesa del jo”. Ho fa tot donant vida a l’homuncle que li surt al clatell a Radiguet, on alguns hi veuran el subconscient del Toni i d’altres el seu vessant més desacomplexat, inconformista i obscè. Tal vegada el més autèntic.
Amb una prosa brillant i addictiva, i amb un humor mordaç i alhora tendre, el protagonista analitza la seva vida –mentre viu una experiència pròpia d’una pel·lícula de Woody Allen–, com la relació amb la seua dona, a la que estima però que ja no suporta, o la hipocresia del seu cercle d’amistats “fins i tot la tristesa acaba semblant de mal gust. Disfressar-la de qualsevol mania és un esport d’idiotes, i per reducció a l’absurd l’acabem practicant tots resignats a les vulgaritats decebedores”.
La breu “Copèrnic” és com una matrioixca: la relació del pobre Toni amb el seu abscés, xerraire, malparlat i obsessionat pel sexe, fan de la seua lectura –si entreu en la història, cosa que us recomano– un divertit exercici. Però si baixeu un esgraó i goseu aturar-vos en alguns fragments, us sentireu interpel·lats, a cops durament. Sobre l’experiència, Toni reflexiona: ”L’experiència, que hauria de ser el valor fal·laç per antonomàsia, no fa savi sinó que elimina allò que no pot ser i que ja estàs prou extenuat per discutir-ho de nou, allò que tots consideren comprovat o demostrat inútil, perjudicial, perillós, viciat, corrupte, tòxic, estúpid, mortal”.
I si continueu aprofundint, trobareu explicitades sense embuts les complicades relacions de poder que s’estableixen entre l’individu i el seu entorn, inclòs el de parella: “Les necessitats d’allò que en deien l’ànima (i ara no se sap què és) es barregen amb el sentit de l’amistat, l’exigència i el deute, amb una forta presència del ribàs entre la vida i la mort. L’harmonia es presenta cada cop més escarpada, i de dir que faci el que faci ho empitjoro tampoc en trec res. L’única manera de fer feliç la Sílvia seria deixant d’existir, però, em sap greu per ella, encara no estic preparat per aquest pas”.
En qualsevol cas, si no heu llegit mai l’abundosa producció de Miquel de Palol aquest llibre n’és una excel·lent entrada. Pels qui ja el coneixeu, el format us sorprendrà, com a mínim.
Perquè com diu aquella gastada expressió italiana, “se non è vero, è ben trovato”, malgrat no crec que Toni Radiguet hi estigui del tot d’acord.
En roda de premsa, parlant de “Copèrnic”, de Palol explicà que li interessava fer “una introspecció sobre la naturalesa del jo”. Ho fa tot donant vida a l’homuncle que li surt al clatell a Radiguet, on alguns hi veuran el subconscient del Toni i d’altres el seu vessant més desacomplexat, inconformista i obscè. Tal vegada el més autèntic.
Amb una prosa brillant i addictiva, i amb un humor mordaç i alhora tendre, el protagonista analitza la seva vida –mentre viu una experiència pròpia d’una pel·lícula de Woody Allen–, com la relació amb la seua dona, a la que estima però que ja no suporta, o la hipocresia del seu cercle d’amistats “fins i tot la tristesa acaba semblant de mal gust. Disfressar-la de qualsevol mania és un esport d’idiotes, i per reducció a l’absurd l’acabem practicant tots resignats a les vulgaritats decebedores”.
La breu “Copèrnic” és com una matrioixca: la relació del pobre Toni amb el seu abscés, xerraire, malparlat i obsessionat pel sexe, fan de la seua lectura –si entreu en la història, cosa que us recomano– un divertit exercici. Però si baixeu un esgraó i goseu aturar-vos en alguns fragments, us sentireu interpel·lats, a cops durament. Sobre l’experiència, Toni reflexiona: ”L’experiència, que hauria de ser el valor fal·laç per antonomàsia, no fa savi sinó que elimina allò que no pot ser i que ja estàs prou extenuat per discutir-ho de nou, allò que tots consideren comprovat o demostrat inútil, perjudicial, perillós, viciat, corrupte, tòxic, estúpid, mortal”.
I si continueu aprofundint, trobareu explicitades sense embuts les complicades relacions de poder que s’estableixen entre l’individu i el seu entorn, inclòs el de parella: “Les necessitats d’allò que en deien l’ànima (i ara no se sap què és) es barregen amb el sentit de l’amistat, l’exigència i el deute, amb una forta presència del ribàs entre la vida i la mort. L’harmonia es presenta cada cop més escarpada, i de dir que faci el que faci ho empitjoro tampoc en trec res. L’única manera de fer feliç la Sílvia seria deixant d’existir, però, em sap greu per ella, encara no estic preparat per aquest pas”.
En qualsevol cas, si no heu llegit mai l’abundosa producció de Miquel de Palol aquest llibre n’és una excel·lent entrada. Pels qui ja el coneixeu, el format us sorprendrà, com a mínim.
Perquè com diu aquella gastada expressió italiana, “se non è vero, è ben trovato”, malgrat no crec que Toni Radiguet hi estigui del tot d’acord.