Miquel Pueyo: «El govern republicà de Lleida no serà un parèntesi excepcional de quatre anys»

El 27 de juny del 2019 es feia oficial el canvi polític a la ciutat de Lleida després de quatre dècades de governs del PSC. ERC, JxCat i el Comú firmaven el "Pacte de Sant Joan" i iniciaven una legislatura sense saber els grans revolts a que s'haurien d'enfrontar.

El paer en cap, Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) ha liderat l'executiu en els moments més complexos que ha hagut de viure la capital del Segrià a causa de la pandèmia de la Covid-19.

L'alcalde segueix amb el tarannà afable i les pretensions d'entesa i concòrdia, però la gestió del dia a dia i el context social i polític li ha provocat cicatrius. No ho amaga i reconeix les dificultats que porta inherents el govern d'entesa de Lleida, però reivindica el projecte de ciutat d'aquest equip de govern enfront d'aquells poders econòmics i mediàtics que, diu, no li perdonen que hagi acabat amb el sistema de govern socialista a la ciutat. Pueyo rep al saló de plens de la Paeria mentre confessa que ha pogut mantenir la conciliació familiar que tan defensava.

- Una de les pretensions de l’independentisme durant dècades va ser aconseguir l’alcaldia de Lleida. El 2019 es va assolir el canvi polític però l’herència rebuda s'ha convertit en un llast per la gestió i, a sobre, ha arribat una pandèmia. El destí ha estat cruel.
 
- Sí. Els Déus ens han facilitat els nostres somnis però també ens han enviat proves dures que hem hagut de superar. En la mitologia clàssica aquest model d’història és recurrent, i a nosaltres també ens ha passat.
 
- Ha canviat molt personalment d’ençà que és paer en cap?
 
- He passat moments de patiment personal, com molta gent en aquesta pandèmia. Com alcalde m’ha tocat fer coses que no hagués volgut fer mai com, per exemple, casar una parella en un hospital vestit amb un EPI protector del virus.

- ​És un gran defensor de la conciliació familiar. Ha pogut trobar un equilibri entre la tasca d’alcalde i les responsabilitats a casa?
 
- Quan parlava de conciliació familiar hi havia gent que se’n reia perquè sentir-ho dir a un home s’interpretava com una mostra de debilitat. Paradoxalment, la crisi de la Covid-19 m’ha permès mantenir un vincle més estret amb la meva família del que hagués pensat. Sopava cada dia amb les meves filles, i això m’ha semblat una derivada positiva de la pandèmia. D’altra banda, també m’he reafirmat en la idea valorar el temps, de ser prudent en el seu ús sobretot quan es parla en públic i de replantejar la celebració d’actes més aviat del que es feien.

- En una entrevista a Nació Digital va dir que abans s’hagués imaginat ser rei mag que paer en cap. L’oposició ha convertit aquesta expressió en un atac contra vostè perquè consideren que no té projecte de ciutat atès que no ambicionava ser alcalde.

- (riu) Reconec que a vegades faig confessions que poden ser utilitzades en la meva contra. Les persones que em coneixen saben quin és el projecte de ciutat que tinc i què és el que puc oferir com alcalde. El meu lideratge no té un caire faraònic i és diferent al model dels líders polítics d’aquesta ciutat, que ha estat testosterònic i amb pretensions providencialistes.

"El meu lideratge no té un caire faraònic i és diferent al model dels líders polítics d’aquesta ciutat, que ha estat testosterònic i amb pretensions providencialistes"

- ​Té la sensació que a vostè no se li perdonen coses que als altres alcaldes lleidatans sí se’ls hi perdonaven?
 
- No se’m perdona haver acabat amb un cicle de governs socialistes de 39 anys. És evident que hi ha agents polítics i d’altres poders que es senten decebuts per la presència d’un alcalde republicà a la Paeria de Lleida.
 

-  Per què creu que aquests poders dels que parla no han virat per posar-se al costat del nou govern de Lleida?
 
-  En alguns casos es servava l’esperança que aquest executiu fos de vida curta. El govern republicà de Lleida no serà un parèntesi excepcional només de quatre anys. Tenim la voluntat de continuar i un projecte de ciutat que va molt més enllà d’una legislatura. Això inquieta els sectors immobilistes que no volien canvis a Lleida.

"No se’m perdona haver acabat amb un cicle de governs socialistes de 39 anys. Tenim la voluntat de continuar i un projecte de ciutat que va molt més enllà d’una legislatura. Això inquieta els sectors immobilistes que no volien canvis a Lleida"

- Vostè ha patit pressió veïnal als carrers i un regidor del seu govern, Sergi Talamonte, ha estat víctima d’alguns atacs en protesta per la seva pretensió política. Això els hi hagués passat als governs del PSC?
 
- Sincerament no ho sé. Nosaltres hem arribat al govern de la ciutat per canviar les coses i això implica prendre decisions que no són ni còmodes ni fàcils. Li posaré un exemple; el centre per a persones sense llar. Els socialistes mai no van fer res i no van afrontar la complexitat que suposava aquesta qüestió. Nosaltres sí que ho fem perquè aquesta és la nostra missió.

- L'enerva que els regidors del PSC li critiquin decisions que no es van prendre quan tocava?
 
- Per una qüestió de principis procuro no enervar-me (riu). No obstant, quan reflexiono sobre les praxis polítiques detecto un cert punt de cinisme en els postulats dels socialistes. El cap de l’oposició va ser regidor del govern de la ciutat onze anys i només va ser alcalde deu mesos. Mira molt cap enrere i molt poc cap endavant.

- Fèlix Larrosa no ha paït la seva fugacitat com alcalde de Lleida?
 
- Devia ser decebedor per a ell. He procurat parlar-hi, entendre’l i tractar-lo amb amabilitat i justícia. He de dir que a vegades he sentit que no se’m tractava a mi de la mateixa manera.

- Larrosa recorda que ell no és “un cadàver polític”. Creu que se’l trobarà a les eleccions del 2023 com a rival?
 
- En el debat de l’estat de la ciutat va dedicar molt temps a advertir-me. Em deia que si miro pel retrovisor veuré el PSC. No sóc qui per analitzar quin ha de ser el candidat del PSC, però sí que m’agradaria que concretés l’itinerari polític, perquè ara és erràtic. Un dia ens estenen la mà, l’endemà manipulen els veïns per enfrontar-los al govern… els socialistes no assoleixen el nivell de maduresa que ha de tenir una formació amb possibilitats de governar una ciutat com Lleida.

- Amb els altres grups de l’oposició tampoc no hi pot plantejar acords?
 
- Ciutadans està instal·lat en la irrellevància política. És una oposició àcida, disgustada i desesperançada. El PP, per la seva banda, planteja un model de ciutat en el qual hi podem debatre qüestions. Tot i això, Xavier Palau no té possibilitat de ser alcalde perquè Lleida no és una ciutat tan carca.

- Vostè diu que no li sap greu demostrar que hi ha coses que no sap i que tampoc li cauen els anells per demanar opinió i consell. Ha parlat amb els exalcaldes de la ciutat en aquests dos anys?
 
- Exactament per demanar consell no, però amb Antoni Siurana sí hi he tingut relació perquè ell és president de l’entitat Ilersis que vetlla per la integració de persones amb discapacitat. Al ple municipal les vegades que s’ha posat en valor la tasca de l’alcalde Siurana han estat perquè jo mateix ho he recordat, no pas el PSC. Amb Àngel Ros hi tinc un vincle de gran cortesia. Si necessités opinió no em faria res demanar-la. En aquests anys m’he adonat que s’estableix una gran complicitat entre alcaldes i, a més, tots ens anem convertint en grans defensors de les nostres ciutats fins a nivells que a vegades poden semblar de hooliganisme (riu).

- Tots els alcaldes de Lleida han hagut d’afrontar el problema dels temporers. Cada estiu s’han repetit les imatges de persones sense llar dormint als carrers de la ciutat. S’ha millorat aquesta gestió enguany?
 
- Serà molt millor que l’any passat. Aleshores es va generar una tempesta perfecta que barrejava un efecte crida de persones sense llar en un context de pandèmia sense vacunes. Ens va desbordar i l’Estat va dimitir de les seves responsabilitats. Vam demanar-li un canvi del marc regulador de nacionalitat, però aquesta demanda no va ser atesa. Amb els equipaments que hem obert per acollir temporers i persones sense llar, les fotografies de persones dormint al carrer s’haurien d’acabar.

"La campanya de temporers serà molt millor que l'any passat, quan es va generar una tempesta perfecta. L'Estat ha dimitit de les seves responsabilitats, però la ciutat està preparada per acollir persones sense llar i evitar que dormin al carrer"

- Si l’Estat no s’hi implica, aquest problema no es podrà resoldre mai al 100%
 
- Al 100% no, però amb la tasca de la Paeria s’arribarà a un nivell de solució molt alt. A Lleida tenim equipaments per acollir unes 120 persones i em consta que en altres municipis del Baix Segrià també s’ha fet bona feina a l’hora de preparar equipaments. Si mirem enrere podem recordar escenes com la de les 300 persones dormint als blocs del seminari. Això ja no tornarà a passar.

- L’alberg de Pardinyes ha de ser una eina de solució en la gestió dels sense sostre. Es farà segur aquest espai en aquest barri?
 
- Aquesta és la nostra intenció. L’alberg de Pardinyes se sumarà als pisos disponibles que ja té la ciutat i a la gestió d’acompanyament que es fa d’aquestes persones. Hem de pensar que tractem amb humans, i per tant, cal ser curós a l’hora d’abordar aquests casos. Sovint es necessiten serveis psiquiàtrics, i és una feina lenta.
 

- Vostè projecta Lleida com la segona capital catalana. A la crònica de Ramon Muntaner es parlava d’una capital de la Terra Ferma juntament amb la capitalitat de Barcelona “en la marina”. Què vol dir una Lleida com a segona capital del país?
 
- La frase de Muntaner ha tingut un component simbòlic que referencia als segles d’esplendor de Lleida. Quan ara es parla de la segona capital es fa en termes estratègics i econòmics; Lleida és la segona capital de demarcació més poblada, la sisena de Catalunya i la primera en oferta d’espai. Tenim hectàrees per acollir empreses i una situació geogràfica interessant. D’altra banda, apostem per la combinació agro-digital que és molt poderosa i ens pot convertir en el segon “hub” digital del país. Lleida no ha perdut ni un sol habitant durant la pandèmia i és una ciutat molt ben valorada per viure-hi i per tirar endavant una família. Són valors que hem de defensar i fer visibles.

- Lleida és una ciutat que lidera sola la demarcació atès el seu volum de població. Aquesta situació l’afavoreix?

- No hi ha hagut un lideratge compartit perquè la diferencia de població és molt gran. Si Tàrrega tingués 60.000 habitants, la dialèctica territorial seria diferent i beneficiosa per tots. A Lleida hi ha hagut la temptació de trobar els referents a Barcelona, i això té poc sentit perquè les realitats són diferents.

"Lleida és la segona capital de demarcació més poblada, la sisena de Catalunya i la primera en oferta d’espai. La ciutat no ha perdut ni un sol habitant durant la pandèmia i és una ciutat molt ben valorada per viure-hi i per tirar endavant una família"

- Defensava que el model de pacte de Lleida era exportable a la Generalitat. No obstant, JxCat ha patit baixes, el Comú fa oposició contra membres del seu propi govern i demana dimissions... s’esperava que costés tant aquesta entesa?

- Quan escoltava en Pere Aragonès reivindicar el model de pacte de Lleida em sentia responsable (riu). No és fàcil perquè en aquest país no tenim tradició de governs de coalició. Cada soci intenta mantenir el seu relat i això genera més soroll mediàtic. Tot i això, un govern de coalició també obliga al rendiment de comptes entre els membres de l’executiu i a fer un esforç de síntesi. Em sembla una via interessant.

 - Li hagués agradat governar en solitari?

- Clar! I que em toqui la loteria! (riu) el polític ha de saber llegir la realitat, i la que tenim a la ciutat de Lleida feia molt complicat un govern d’un sol partit.
 

- Però li ha passat pel cap en més d’una ocasió: un govern d’ERC amb pactes variables
 
- Em passen pel cap moltes coses, i és veritat que alguns companys del partit em demanaven això. No és aquesta una qüestió que s’hagi d’abordar frívolament, oimés tenint en compte la missió històrica que teníem després de dècades de governs del PSC. Ens havíem de posar d’acord, ens hi vam posar i el pacte no es pot trencar tan fàcilment. Governar en minoria amb set regidors seria un patiment constant.

"Els governs de coalició no són mai fàcils, i no ho està essent a Lleida tampoc. M'hagués agradat governar en solitari, però la missió històrica que teníem i els resultats electorals obligaven a un pacte que no es pot trencar frívolament"

- En clau nacional, la lògica de pactes entre ERC i JxCat té data de caducitat?

- És una qüestió apassionant. Algunes coses han canviat molt d’ençà que vaig ser diputat l’any 1988. Aleshores érem tres “ximples” els que defensàvem l’autodeterminació enmig de la Pax Romana del pujolisme. Allò era molt sòlid i vèiem complicat un canvi de tendència. Amb el temps ha passat i la desaparició de CDC i Unió ha provocat un canvi de paradigma molt gran. En els propers anys podem veure més canvis en el panorama polític del país.

- Això vol dir que es trencaran els blocs actuals?

- No sóc bon analista polític i tampoc no crec en les profecies. N’he vist caure moltes. M’ho miro amb interès però sense fer pronòstics massa ferms. 

- L’any 1988 eren tres diputats independentistes i ara n’hi ha 74. Tot i això, el procés es troba en una fase de bloqueig. Per quina raó?

- Les reflexions sobre què cal fer no són coincidents entre tots els diputats. La lectura de la realitat es fa a base de sumar punts de vista diferents. Hem passat moments culminants durant la tardor del 2017 i hem tingut un retorn molt dur en forma de repressió de l’Estat espanyol. Això obliga a fer un replanteig de la situació i analitzar on som i cap on anem.

- Com veu els indults del govern espanyol als presos?

- L’horitzó desitjable seria el de l’amnistia, encara que valoro el fet que s’hagi aconseguit limitar el dolor dels presos polítics i de les seves famílies. El sofriment s’ha d’atenuar però recordo que la repressió abraça unes 3.000 persones.

"Els indults poden rebaixar la temperatura entre governs i retornar el conflicte a la via política, però recordo que la repressió abraça 3.000 persones"

- Creu que l’Estat espanyol ha estat valent prenent aquesta decisió?

- La valentia i el coratge és una qualitat que atorgo a les persones i no als estats. No em sap greu, però, admetre que aquesta mesura de gràcia és una mostra de sensatesa que pot rebaixar la temperatura entre governs i retornar el conflicte a la política i treure’l de la via judicial.
 

- Què espera de Pere Aragonès? En què s’ha de notar un president d’ERC?

- Fa temps que espero! Que hi hagi un govern és bo per als municipis, i si el president és d’ERC, més. Pere Aragonès era el millor candidat per accedir al càrrec perquè té una gran capacitat d’entendre la realitat i combinar-la amb objectius polítics a mitjà i llarg termini. Tinc una carpeta lleidatana que abordaré amb el president i també amb els consellers del nou Govern.

- Vostè es va enfrontar amb el president Quim Torra fa un any, quan es va ordenar el tancament perimetral del Segrià degut als casos de Covid.

- No faré una valoració del mandat del president Quim Torra, però sí que crec que ell havia d’haver tingut més sensibilitat cap a Lleida en aquells moments. El 3 de juliol vaig acompanyar la consellera de Salut i vam anunciar que no hi hauria tancament perquè així ho indicaven les dades que manejava el Govern. L’endemà, el president Torra va decidir el tancament sense ni tan sols venir a la ciutat. La imatge d’aquells dies me l’han retret centenars de vegades, però forma part de la meva feina i ho assumeixo.

- Es va sentir víctima de la guerra política entre JxCat i ERC?

- El president havia de ser al territori en un moment greu com aquell. Sabia que els sectors econòmics de la ciutat estaven tocats i també que seria complicat entendre aquella situació. M’hagués agradat també una informació prèvia a l’anunci. Li vaig fer saber la meva indignació.

 - Vostè que va ser secretari de Política Lingüística del Tripartit, què creu hauria d’atendre Govern de la Generalitat per protegir el català tenint en compte que Catalunya no té un estat i, per tant, no existeix tota la cobertura que necessitaria l’idioma?
 
- Una comunitat lingüística que no disposa de la protecció d’un estat ho té molt complicat. Aquesta conclusió potser és massa descoratjadora, però tampoc podem inventar-nos la realitat. No obstant, com a catalans no ens podem permetre el fet d’anar llençant mals averanys contra l’idioma dient que té els dies comptats. Si el futur de la llengua passa per la incorporació de nous parlants és absurd que nosaltres mateixos alertem que és un idioma que s’està morint. Qui pujarà a un vaixell que s’enfonsa? D’altra banda, hem de ser conscients de les nostres praxis i analitzar si ho fem bé. Quan era secretari de política lingüística vivia a Barcelona i sempre parlava en català, però això no era costum entre molts catalanoparlants, sobretot quan parlaven amb nouvinguts. Canviaven l’idioma. Ells mateixos decidien no parlar en català, i aquest és un dels problemes que hem de revertir.