Crítica literària

Molt a favor

El llibre "Molt a favor. 57 propostes i un pacte per la llengua catalana" recull accions per afavorir la difusió de la nostra llengua en tots els àmbits

per Rosa Peroy, Lleida | 21 de juny de 2021 a les 09:18 |
Pau Vidal, un dels autors del llibre | Adrià Costa
El nen de tres anys, enfebrat, entra de la mà de sa mare a la consulta del jove pediatre. El metge fa un somriure i es posa a la gatzoneta, mirant el nen als ulls.
 

– Vamos a ver qué me explica este chico.
 

El nen alça els ulls i mira la mare amb incomprensió.

- Amb veu atemorida: Me fa mal la gola. I una mica l’aurella –es posa la mà al costat dret del cap.


¿Te duele el oído?

Silenci.

¿Le duele el oído, no? interpel·la el metge a la mare aixecant la vista.

­– Sí, respon ella, sabent que a partir d’ara haurà de fer d’intèrpret.

– Però empezó con dolor de garganta.
 
El metge parla ja directament amb la mare mentre el nen seu a la llitera, amb els peus penjant. Surten de la consulta amb tres receptes: antibiòtic, gotes per l’oïda i ibuprofèn infantil.

Adéu, campeón.

El nen es va posar bé en un parell de dies, però el català va quedar ben galdós.

Aquesta és una de les nombroses situacions que té en compte –per evitar-les– un llibre tan entretingut com interessant: "Molt a favor. 57 propostes i un pacte per la llengua catalana", d’Eumo Editorial.

Sota la coordinació d’Enric Gomà, el llibre recull 57 accions possibles que Magí Camps, Míriam Martín Lloret, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas, Pau Vidal i el mateix Gomà proposen, amb humor, per afavorir l’ús i la difusió de la nostra llengua en tots els àmbits de les societats catalana, balear i valenciana.

Us en poso exemples, alguns de caràcter molt individual, com recuperar el “Digui?” quan despengem (per cert: qui despenja el mòbil ara?) el telèfon, en contraposició al “Sí?” neutre; aprendre a renegar en català (divertidíssim!) sense semblar el Capità Haddock o aplicar el mètode Pilates a la nostra llengua: parlar sempre en català, sigui quina sigui la llengua de l’interlocutor. Aquest darrer mètode servidora l’utilitza i, us ho ben asseguro, de reaccions hostils n’ha rebudes ben poques, per no dir cap.

També hi ha suggeriments que impliquen un compromís per part de les administracions o empreses: organitzar la Diada del Bon Dia, que aglutini propostes culturals de tot tipus fetes en català; acabar amb el desdoblament de les declaracions polítiques (“¿y ahora podría explicarlo en castellano por favor”? doncs miri: no); sotmetre a votació la llengua utilitzada en les reunions de les comunitats de veïns (i aprofitar que aquestes sí que en son, de sobiranes); afavorir les Plataformes Digitals en català o crear campanyes potents en la nostra llengua per a tot el mon, com el celebèrrim “Més que un club”.
 
Capítol apart mereixen les propostes adreçades al món de la docència i als incentius que cal per professors i alumnes, on el compromís de l’administració ha de ser ferm. Son tan nombroses com necessàries.

Dues propostes que m’han semblat excel·lents: la primera és crear la figura del voluntari lingüístic a les universitats a canvi que l’alumne obtingui rebaixes en el preu de les matrícules. La segona, la "Sociolinguística per a dummies", per fer arribar aquesta disciplina a persones no doctes. Twitter n’és un bon canal. Hi ha excel·lents piuladors que ens apropen a l’arqueologia, a les llengües clàssiques o a l’epidemiologia –arran la covid- d’una manera entretinguda sense perdre rigor. Si feu anar aquesta xarxa de ben segur que els coneixeu. Per què no aquesta altra disciplina, quan Catalunya és terra de sociolingüistes?

Us faig un avançament (spòiler, pels que encara no heu llegit el llibre): hi ha un deliciós capítol escrit per Pau Vidal per tal d’aprofitar la visibilitat del feminisme per fer més present el català al mon.
 
El llibre clou amb la reivindicació d’un Pacte per la Llengua, que superi les petites accions i recondueixi de manera ferma la preocupant situació actual del català. Alhora, però, i tal com Gomà diu en la introducció del llibre: “no ens sembla fora de lloc que ens exigim, entre tots, una mica de sentit pràctic i eficàcia”.
 
Per cert: el nen del mal d’aurella de l’inici ara ja té 23 anys i es troba, de tant en tant, amb el metge que el va tractar. Fan petar tots dos la xerrada amb un inequívoc català de Lleida. Tot es posar-s’hi. Molt a favor, campió.
 

 

 

Participació