El Lleida, lluny del futbol professional; les nou claus del fracàs

La temporada del Lleida Esportiu ha estat un fracàs dins del club i una decepció per a tota l'afició. La proposta de la nova categoria, la Primera Divisió RFEF, obria una nova oportunitat per a tots aquells equips que no poguessin lluitar per l'ascens al futbol professional, però el Lleida no ha aprofitat ni aquesta opció.

El daltabaix s'ha consumat en la primera temporada marcada per la Covid-19. La primera fase de competició el Lleida va alternar bons resultats amb ensopegades poc esperades, i punts perduts en els darrers instants dels partits.

La segona fase ha estat un despropòsit. Després de guanyar l'Hèrcules tot va canviar i l'equip va començar a caure en picat. Una caiguda que ja no tenia fre i que ha abocat l'entitat d'Albert Esteve a jugar la Segona Divisió RFEF. Ara el Lleida haurà d'escalar una categoria més si vol arribar al futbol professional, més pedres al camí. Què ha passat al Lleida Esportiu?

• Inici de la primera temporada Covid

El conjunt lleidatà no era partidari de la represa de la competició i va ser dels equips que va iniciar la pretemporada més tard. En un dels partits de pretemporada, Molo va afirmar que s'havia començat tard; "Hem de fer el que estigui a les nostres mans, però hi ha un procés del cos que tampoc podem controlar”, deia. Els fitxatges també van arribar tard i amb la sensació que la plantilla necessitava quelcom més.

• ​L'equip ha acusat la falta de gol

El pitxitxi de l'equip, Raül González, ha anotat 9 dianes des de principi de temporada. ?D'aquests, tres han estat des del punt de penal. Per darrere seu apareix Cano amb cinc gols i Molinero amb tres. Lluny queden de les xifres golejadors de Pedro Martín amb 16 gols i Juanto Ortuño amb 14, la temporada 18-19.

La falta d'encert en moments clau de la temporada, com l'errada garrafal davant del Barça B, ha obligat l'equip a encaixar molt pocs gols en contra. El Lleida Esportiu ha disputat 24 partits de lliga, en vuit partits ha aconseguit deixar la porteria a zero. Però, de tots els partits en què el Lleida Esportiu ha encaixat mínim un gol, tan sols n'ha pogut guanyar dos. Encaixar un gol oferia un horitzó molt negre al conjunt de Molo en els encontres.

• Mentalitat dèbil d'uns jugadors que no han sabut remuntar

El Lleida Esportiu no ha demostrat ser un conjunt ambiciós ni amb gana d'assolir l'objectiu del play-off que a inici de temporada va fixar el president Albert Esteve. Durant tota la temporada els jugadors han ensenyat, sovint, una actitud poc agressiva que els ha portat a no saber remuntar els partits que es posaven complicats. L'exemple més evident es va veure en el partit davant La Nucía.

Quan el rival s'ha avançat al marcador, els lleidatans no han sabut reaccionar mai. De fet, només han aconseguit empatar quan han començat perdent. Des de la banqueta tampoc han trobat cap mena de revulsiu per als partits que se'ls hi han complicat.

• La pilota aturada, símptoma de debilitat

La solidesa mostrada en els vuit partits que no ha encaixat gol aquesta temporada, no l'han pogut mostrar en les accions a pilota aturada. L'equip ha encaixat molts gols en jugades d'estratègia en contra. Els blaus no han sabut defensar les ocasions a pilota aturada i aquest fet ha llastat molt l'equip. Els rivals han aprofitat aquestes jugades per avançar-se al marcador i poder mantenir la distància en molts encontres. Molo també ha suspès en aquesta assignatura.

• Un equip poc fiable

L'equip no ha pogut enllaçar més de dues victòries consecutives durant tota la temporada. Han alternat bons resultats amb decepcions molt grans. Després de cada victòria arribava un mal resultat i no han sabut agafar mai la velocitat de creuer i la regularitat per créixer com a col·lectiu i escalar posicions a la classificació.

Mentalment ha estat un equip dèbil en molts moments de la temporada. Sense el caràcter i l'ambició suficient per superar les dificultats de la competició. Davant dels quatre equips que estan lluitant per no baixar a Tercera Divisió, el Lleida Esportiu només ha aconseguit el 50% de victòries i en cap d'aquests partits ha pogut sumar les dues victòries. Davant l'Espanyol, l'Hospitalet i l'Olot ha guanyat un partit i ha perdut l'altre i contra el Prat ha sumat quatre punts dels sis possibles.

• Ferides internes i injerècies del propietari

Després de la derrota a casa davant de l'Espanyol B, el president Albert Esteve va tocar la cresta públicament a la plantilla i al cos tècnic per la imatge donada al camp. Va ser l'única veu per explicar la derrota i titllar de "ridícul" el partit de l'equip i no va permetre que ningú més fes declaracions.

Molo va ser l'únic que es va rebel·lar tímidament per la posada en escena del president, els capitans van donar suport a Esteve.

Aquesta temporada hi ha hagut un segon capítol. Després del ridícul al camp de La Nucía, l'entrenador blau no sabia com justificar l'actitud dels jugadors i els va assenyalar públicament.

• Molo i el seu estil

De ben segur no és una de les grans plantilles dels darrers anys del Lleida Esportiu, però és un conjunt amb jugadors amb molt talent, i contrastat. Molo ha pogut comptar amb jugadors com Fernando Cano, Quim Araujo, Marc Martínez o Abel Molinero, peus molt delicats per una categoria on costa trobar aquest tipus de futbolistes. En moltes situacions, el tècnic ha estat més preocupat de la propia porteria que de fer gols a la rival, i quan ho han necessitat, l'equip no ha tingut arguments ofensius.

El tècnic blau no ha sabut trobar ni el sistema ni l'entorn òptim per esprémer la qualitat dels seus jugadors i posar-la al servei de l'equip. En determinades situacions poc atrevit i en d'altres, excessivament temperamental (diverses expulsions durant el curs). Molo no ha tingut l'experiència ni els coneixements necessaris per portar el vaixell del Lleida a bon port. I obliga l'entitat a replantejar-se el futur del tècnic andalús.

• Jugar en solitari abans i després de les restriccions

Si ja de per sí costa omplir el Camp d'Esports de Lleida, els jugadors i staff han hagut de jugar gairebé tota la temporada sense públic a l'estadi. L'escalf de la grada d'animació i el patiment, des de la grada, dels que no fallen mai a la cita, no han estat protagonistes aquesta temporada per les restriccions derivades de la pandèmia.

Malgrat l'aixecament d'algunes restriccions, quan els socis han pogut anar al "temple" la imatge ha estat molt pobra i la graderia es veia buida i amb poca ànima. Com si l'aficionat no s'hagués sentit identificat amb l'equip aquesta temporada.

• Expectatives reals o inèrcia del passat?

Des de la temporada 2015-2016 el Lleida Esportiu no disputa un play-off d'ascens de categoria. Els recordats penals a Sevilla i les llàgrimes de Molo queden molt lluny. Tot i això, cada any s'han marcat l'objectiu de l'ascens o, almenys, la disputa de les eliminatòries de promoció. Però això des de l'estiu del 2016 que no arriba i ja són moltes temporades sense estar a prop de l'ascens.

Els objectius que s'ha marcat l'equip no han estat ajustats a la realitat o els escollits per fer realitat els objectius no han estat a l'altura de les circumstàncies. El Lleida s'ha deixat emportar per la inèrcia dels anys 2003-2006, on en tres anys es van disputar dos play-offs d'ascens. La realitat situa al Lleida molt lluny d'un probable ascens al futbol professional i amb el fracàs d'aquesta temporada, haurà d'escalar una lliga més per a arribar-hi. Es gira feina a les oficines del Camp d'Esports.