26
de març
del
2021
Actualitzat
a la
13:04h
La ciutat de Lleida fa anys que no viu il·lusionada pel seu equip de futbol. Les etapes daurades de la Unió Esportiva Lleida dels inicis dels 90 han quedat circumscrites a les hemeroteques com a records d'una societat i d'una excel·lència futbolística que feia glatir l'afició i, a més, tenia la virtud de congriar tota una ciutat. El futbol va fer possible una comunió social a Lleida que es va anar perdent progressivament amb la successió de tribulacions en forma de deutes, judicis i canvis de noms.
El marasme de la Unió Esportiva, llastada per una pèssima gestió, va resultar en l'adveniment d'un nou club l'any 2011 que partia de zero i que encarava grans reptes, potser massa grans pel context social, econòmic i esportiu de la ciutat. El record de les bones èpoques més l'assumpció (irreal) que una ciutat de la mida de Lleida havia de tenir per força un equip de futbol a les categories més altes ha acabat generant en un enfilall de frustracions en la darrera dècada que ha esberlat il·lusions i generat espais estables de crítiques. Les expectatives imposades han estat més altes que les que es podien i es poden assolir, i les xifres fan el retrat de la situació; tres play-offs disputats en 14 anys i cap en els darrers cinc. Que l'equip estigués al caire de l'ascens l'any 2016 va ser una excepció en un club que no té els vímets suficients per arribar més amunt.
S'ha d'assumir un fet; el Lleida no pot aspirar al futbol professional. No d'entrada ni com a objectiu prioritari. Que en els darrers vint anys la ciutat només hagi vist el seu equip a la Segona Divisió en dues ocasions és un argument prou sòlid com per plantejar-se un reenfocament dels objectius, que haurien de ser més realistes i decorosos amb la situació del club. Aquesta reflexió no ha de ser una renúncia a les voluntats d'ambicionar fites majors, però el realisme s'ha d'imposar; pujar a Primera és impossible i fer-ho a la Segona A gairebé també.
El Lleida Esportiu no té instal·lacions adequades per fonamentar els entrenaments com requereix un club professional. Des de la directiva s'ha recordat públicament en moltes ocasions la mancança d'aquests equipaments i s'ha apel·lat directament l'ajuntament per resoldre aquesta situació. D'altra banda, l'entitat té dificultats, també, en mantenir la continuïtat del projecte esportiu; les circumstàncies del futbol amateur generen una mobilitat de futbolistes i un èxode a final de cada temporada que obliga a refer la plantilla cada curs. Haver d'iniciar un projecte any rere any amb nous futbolistes li resta estabilitat al pla futbolístic. La secretaria tècnica ha treballat bé a l'hora de bastir nous equips, però la fugacitat en l'estada de molts jugadors no ajuda a cimentar un conjunt.
Un altre dels factors que expliquen les poques possibilitat de prosperar en categories superiors és el del suport social. La imatge del Camp d'Esports amb només un miler de persones (abans de la pandèmia) és reveladora. Al Lleida Esportiu només l'animen ara els afeccionats acèrrims perquè el club no ha estat capaç d'obrir els perímetres de la societat en el seu benefici, més aviat el contrari.
El peculiar tarannà dels propietaris de l'entitat no només ha estat un obstacle per sumar seguidors, sinó que, a més, a encrespat alguns sectors de l'afició que difícilment es reconciliaran amb el club mentre hi hagi aquesta directiva. Hi ha líders que cauen en gràcia i són carismàtics i n'hi ha que no, i els dirigents del Lleida Esportiu formen part d'aquest segon grup. Els Esteve són vistos com uns gestors antipàtics i buscabregues immersos en infinitat de baralles judicials que abonen la sensació d'estar davant d'una entitat amb opacitats i abonada als empatolls.
Les denúncies per impagaments (tot i tenir un dels pressupostos més alts de la categoria) i les crítiques internes de membres del club en relació a la gestió són botons de mostra que posen en evidència una gestió que té massa vies d'aigua com per aspirar a pujar de categoria. La del Lleida és la Segona B (la Primera Divisió RFEF a partir de l'any vinent) i així serà per molts anys si no canvien les coses. N'han de canviar moltes.
El marasme de la Unió Esportiva, llastada per una pèssima gestió, va resultar en l'adveniment d'un nou club l'any 2011 que partia de zero i que encarava grans reptes, potser massa grans pel context social, econòmic i esportiu de la ciutat. El record de les bones èpoques més l'assumpció (irreal) que una ciutat de la mida de Lleida havia de tenir per força un equip de futbol a les categories més altes ha acabat generant en un enfilall de frustracions en la darrera dècada que ha esberlat il·lusions i generat espais estables de crítiques. Les expectatives imposades han estat més altes que les que es podien i es poden assolir, i les xifres fan el retrat de la situació; tres play-offs disputats en 14 anys i cap en els darrers cinc. Que l'equip estigués al caire de l'ascens l'any 2016 va ser una excepció en un club que no té els vímets suficients per arribar més amunt.
Pujar a Primera és impossible i fer-ho a la Segona A gairebé també. Les expectatives imposades han estat més altes que les que es podien i es poden assolir
S'ha d'assumir un fet; el Lleida no pot aspirar al futbol professional. No d'entrada ni com a objectiu prioritari. Que en els darrers vint anys la ciutat només hagi vist el seu equip a la Segona Divisió en dues ocasions és un argument prou sòlid com per plantejar-se un reenfocament dels objectius, que haurien de ser més realistes i decorosos amb la situació del club. Aquesta reflexió no ha de ser una renúncia a les voluntats d'ambicionar fites majors, però el realisme s'ha d'imposar; pujar a Primera és impossible i fer-ho a la Segona A gairebé també.
El Lleida Esportiu no té instal·lacions adequades per fonamentar els entrenaments com requereix un club professional. Des de la directiva s'ha recordat públicament en moltes ocasions la mancança d'aquests equipaments i s'ha apel·lat directament l'ajuntament per resoldre aquesta situació. D'altra banda, l'entitat té dificultats, també, en mantenir la continuïtat del projecte esportiu; les circumstàncies del futbol amateur generen una mobilitat de futbolistes i un èxode a final de cada temporada que obliga a refer la plantilla cada curs. Haver d'iniciar un projecte any rere any amb nous futbolistes li resta estabilitat al pla futbolístic. La secretaria tècnica ha treballat bé a l'hora de bastir nous equips, però la fugacitat en l'estada de molts jugadors no ajuda a cimentar un conjunt.
El Lleida Esportiu no té ni instal·lacions, ni suport social ni una continuïtat del projecte esportiu per insistir en fixar expectatives que apuntin a l'ascens. La categoria del club és i serà la Segona B
Un altre dels factors que expliquen les poques possibilitat de prosperar en categories superiors és el del suport social. La imatge del Camp d'Esports amb només un miler de persones (abans de la pandèmia) és reveladora. Al Lleida Esportiu només l'animen ara els afeccionats acèrrims perquè el club no ha estat capaç d'obrir els perímetres de la societat en el seu benefici, més aviat el contrari.
El peculiar tarannà dels propietaris de l'entitat no només ha estat un obstacle per sumar seguidors, sinó que, a més, a encrespat alguns sectors de l'afició que difícilment es reconciliaran amb el club mentre hi hagi aquesta directiva. Hi ha líders que cauen en gràcia i són carismàtics i n'hi ha que no, i els dirigents del Lleida Esportiu formen part d'aquest segon grup. Els Esteve són vistos com uns gestors antipàtics i buscabregues immersos en infinitat de baralles judicials que abonen la sensació d'estar davant d'una entitat amb opacitats i abonada als empatolls.
Les denúncies per impagaments (tot i tenir un dels pressupostos més alts de la categoria) i les crítiques internes de membres del club en relació a la gestió són botons de mostra que posen en evidència una gestió que té massa vies d'aigua com per aspirar a pujar de categoria. La del Lleida és la Segona B (la Primera Divisió RFEF a partir de l'any vinent) i així serà per molts anys si no canvien les coses. N'han de canviar moltes.