06
d'abril
del
2020
Actualitzat
a les
16:22h
El dramaturg Josep Maria Benet i Jornet ha mort a la una de la matinada d'aquest dilluns als 79 anys per coronavirus, segons ha confirmat la seva filla Carlota Benet a través d'una piulada a Twitter. Benet i Jornet vivia a la residència Sant Josep de Lleida i és considerat un dels renovador del teatre català del segle XX.
Va debutar amb "Una vella, coneguda olor" el 1964, amb què va guanyar el Premi Josep Maria de Segarra, i des d'aleshores la seva carrera es va centrar sobretot en el teatre. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals la Creu de Sant Jordi (1997) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2013). Benet i Jornet va ser diagnosticat amb alzheimer i la seva filla li va dedicar el llibre "Papitu. El somriure sota el bigoti" (Columna).
Entre les seves obres destaquen "Cançons perdudes: Drudània: Fantasia per a un auxiliar administratiu" (1970, premi Ciutat de Palma de Teatre 1967), "Marc i Jofre o Els alquimistes de la fortuna" (1970, premi Crítica Serra d’Or de teatre, 1971), "Berenàveu a les fosques" (1972, premi Ciutat de Sabadell 1971), "La desaparició de Wendy" (1974), "Revolta de bruixes" (1976), "Quan la ràdio parlava de Franco" (1980), "El manuscrit d’Alí-Bey" (1985, premi SGAE 1984 i Crítica Serra d’Or de teatre, 1986), "Ai, Carai" (1990), Desig (1991, premi Crítica Serra d’Or de teatre, 1990 i Nacional de Literatura Catalana de teatre, 1991), "E.R." (1994, premi Crítica Serra d’Or de teatre i Premio Nacional de Teatro; versió cinematogràfica de V. Pons amb el títol d'Actrius, 1996), "Fugaç" (1994), "Testament" (1997), que Ventura Pons va portar alc cinema amb el títol "Amic/Amat"; "El gos del tinent" (1999), "Olors" (2000), "Això, a un fill, no se li fa" (2002), "L’habitació del nen" (2002, premi Max de textos en català); "Salamandra" (2005), "Soterrani" (2008), "Dues dones que ballen" (2011) i "Com dir-ho" (2013).
Va conrear el teatre infantil ("Supertot", 1976; "El somni de Bagdad", 1977; "Carlota i la dona de neu", 1992; entre d'altres) i va ser cofundador de la revista Els Marges, en la qual ha col·laborat com a crític literari. L’any 2010 va publicar les memòries 'Material d’enderroc'.
Va ser guionista, a més, de serials televisius ("Poble Nou", 1993-94; "Rosa", 1995-96; "Nissaga de Poder", 1996-98, pel qual va ser guardonat amb el premi de la Institució de les Lletres Catalanes en l’apartat de guions audiovisuals, juntament amb la resta de guionistes; "Laberint d’ombres", 1998-2000, i "Ventdelplà", 2005-10) amb un gran èxit d’audiència.
La trajectòria de Josep M. Benet i Jornet ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals el Premi de la Crítica Serra d'Or de teatre en dues ocasions (1986 i 1900), el Premi Nacional de Literatura Catalana de teatre (1991), el Premio Nacional de Teatro (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Premi Max d'Honor (2010) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2013).
Alzheimer
Josep M. Benet i Jornet havia sigut diagnosticat amb Alzheimer. De fet, la seva filla Carlota Benet va publicar a principis del 2018 "Papitu. El somriure sota el bigoti" (Columna), un homenatge per recuperar la memòria del seu pare. L’obra s’endinsa en la veu literària de Benet i Jornet i, alhora, en l’aspecte més quotidià, mesclant el món de fantasia que compartien pare i filla amb algun record "inventat".
Segons va explicar Carlota Benet en el seu moment en la presentació, el llibre busca ser el testimoni de "dues persones que s’estimen" i que una de les quals pateix un procés de "decadència".
Va debutar amb "Una vella, coneguda olor" el 1964, amb què va guanyar el Premi Josep Maria de Segarra, i des d'aleshores la seva carrera es va centrar sobretot en el teatre. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals la Creu de Sant Jordi (1997) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2013). Benet i Jornet va ser diagnosticat amb alzheimer i la seva filla li va dedicar el llibre "Papitu. El somriure sota el bigoti" (Columna).
Entre les seves obres destaquen "Cançons perdudes: Drudània: Fantasia per a un auxiliar administratiu" (1970, premi Ciutat de Palma de Teatre 1967), "Marc i Jofre o Els alquimistes de la fortuna" (1970, premi Crítica Serra d’Or de teatre, 1971), "Berenàveu a les fosques" (1972, premi Ciutat de Sabadell 1971), "La desaparició de Wendy" (1974), "Revolta de bruixes" (1976), "Quan la ràdio parlava de Franco" (1980), "El manuscrit d’Alí-Bey" (1985, premi SGAE 1984 i Crítica Serra d’Or de teatre, 1986), "Ai, Carai" (1990), Desig (1991, premi Crítica Serra d’Or de teatre, 1990 i Nacional de Literatura Catalana de teatre, 1991), "E.R." (1994, premi Crítica Serra d’Or de teatre i Premio Nacional de Teatro; versió cinematogràfica de V. Pons amb el títol d'Actrius, 1996), "Fugaç" (1994), "Testament" (1997), que Ventura Pons va portar alc cinema amb el títol "Amic/Amat"; "El gos del tinent" (1999), "Olors" (2000), "Això, a un fill, no se li fa" (2002), "L’habitació del nen" (2002, premi Max de textos en català); "Salamandra" (2005), "Soterrani" (2008), "Dues dones que ballen" (2011) i "Com dir-ho" (2013).
Va conrear el teatre infantil ("Supertot", 1976; "El somni de Bagdad", 1977; "Carlota i la dona de neu", 1992; entre d'altres) i va ser cofundador de la revista Els Marges, en la qual ha col·laborat com a crític literari. L’any 2010 va publicar les memòries 'Material d’enderroc'.
Va ser guionista, a més, de serials televisius ("Poble Nou", 1993-94; "Rosa", 1995-96; "Nissaga de Poder", 1996-98, pel qual va ser guardonat amb el premi de la Institució de les Lletres Catalanes en l’apartat de guions audiovisuals, juntament amb la resta de guionistes; "Laberint d’ombres", 1998-2000, i "Ventdelplà", 2005-10) amb un gran èxit d’audiència.
La trajectòria de Josep M. Benet i Jornet ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals el Premi de la Crítica Serra d'Or de teatre en dues ocasions (1986 i 1900), el Premi Nacional de Literatura Catalana de teatre (1991), el Premio Nacional de Teatro (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Premi Max d'Honor (2010) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2013).
Alzheimer
Josep M. Benet i Jornet havia sigut diagnosticat amb Alzheimer. De fet, la seva filla Carlota Benet va publicar a principis del 2018 "Papitu. El somriure sota el bigoti" (Columna), un homenatge per recuperar la memòria del seu pare. L’obra s’endinsa en la veu literària de Benet i Jornet i, alhora, en l’aspecte més quotidià, mesclant el món de fantasia que compartien pare i filla amb algun record "inventat".
Segons va explicar Carlota Benet en el seu moment en la presentació, el llibre busca ser el testimoni de "dues persones que s’estimen" i que una de les quals pateix un procés de "decadència".