29
d'agost
del
2019
Actualitzat
a les
10:49h
Aquest dijous es compleix un any de la investidura de Fèlix Larrosa com alcalde de Lleida. El socialista es va postular com a Paer en cap després de la marxa d'Àngel Ros i de guanyar unes eleccions primàries al PSC contra Montse Mínguez.
Larrosa es convertia el 29 d'agost del 2018 en el quart alcalde lleidatà després de la dictadura i en l'home de referència dels socialistes per afrontar unes eleccions municipals que s'intuïen difícils per al PSC. Larrosa, però, tenia poc suport del grup municipal, alineat amb les tesis de Ros, de qui Larrosa se'n va voler desmarcar políticament des del minut 1. "Jo no sóc Àngel Ros. Tinc unes altres valors", va anar repetint l'alcalde, que en deu mesos no va aconseguir sortir de l'ombra del seu antecessor.
Pactant amb Cs i PP de la mateixa manera que ho havia fet Rosi amb els partits de l'oposició d'esquena, Larrosa va anar passant el breu mandat que li quedava amb bones paraules i alguns gestos polítics com el de la retirada d'alguns carrers amb noms franquistes que l'anterior govern (del qual ell hi formava part) no va voler treure. Larrosa no podia fer res més que actuar com si fos l'encarregat d'una comissió gestora que dirigís la Paeria fins que no s'escollís un nou govern a les urnes, on hi va concórrer amb només dues persones del seu anterior equip, Xavier Rodamilans i Joan Queralt.
La resta dels seus companys de govern van sortir per la porta de darrere i amb algunes crítiques per la manera en com s'havia gestionat la confecció de la nova llista electoral. Larrosa creia que havia arribat la seva hora com alcalde votat per la ciutadania, però no va ser capaç de conservar els vuit regidors que havia obtingut Àngel Ros al 2015.
El PSC va perdre les eleccions a Lleida per primer cop en quaranta anys i l'alcalde deixava pas a l'executiu tripartit liderat per Miquel Pueyo, a qui Larrosa li va oferir mà estesa. Després de només deu mesos com a alcalde, Larrosa passava a l'oposició amb la voluntat de ser-ne el cap, una petició que va ser acceptada pel nou govern municipal.
Larrosa es convertia el 29 d'agost del 2018 en el quart alcalde lleidatà després de la dictadura i en l'home de referència dels socialistes per afrontar unes eleccions municipals que s'intuïen difícils per al PSC. Larrosa, però, tenia poc suport del grup municipal, alineat amb les tesis de Ros, de qui Larrosa se'n va voler desmarcar políticament des del minut 1. "Jo no sóc Àngel Ros. Tinc unes altres valors", va anar repetint l'alcalde, que en deu mesos no va aconseguir sortir de l'ombra del seu antecessor.
Pactant amb Cs i PP de la mateixa manera que ho havia fet Rosi amb els partits de l'oposició d'esquena, Larrosa va anar passant el breu mandat que li quedava amb bones paraules i alguns gestos polítics com el de la retirada d'alguns carrers amb noms franquistes que l'anterior govern (del qual ell hi formava part) no va voler treure. Larrosa no podia fer res més que actuar com si fos l'encarregat d'una comissió gestora que dirigís la Paeria fins que no s'escollís un nou govern a les urnes, on hi va concórrer amb només dues persones del seu anterior equip, Xavier Rodamilans i Joan Queralt.
La resta dels seus companys de govern van sortir per la porta de darrere i amb algunes crítiques per la manera en com s'havia gestionat la confecció de la nova llista electoral. Larrosa creia que havia arribat la seva hora com alcalde votat per la ciutadania, però no va ser capaç de conservar els vuit regidors que havia obtingut Àngel Ros al 2015.
El PSC va perdre les eleccions a Lleida per primer cop en quaranta anys i l'alcalde deixava pas a l'executiu tripartit liderat per Miquel Pueyo, a qui Larrosa li va oferir mà estesa. Després de només deu mesos com a alcalde, Larrosa passava a l'oposició amb la voluntat de ser-ne el cap, una petició que va ser acceptada pel nou govern municipal.