16
de juny
del
2019
Amb el judici vist per sentència aquesta columna arriba al seu final. Durant aquests mesos he intentat explicar com es veia des de Madrid el judici, quina era la "cosmovisió" dels fets dominant a l'opinió publicada espanyola que, al cap i a la fi, és a la qual pertanyen els jutges.
El discurs que m'hi he trobat té un punt de graciós. Per una banda s'ha lloat la fortalesa de la Justícia espanyola, no només de la conducció del judici pel Tribunal, sinó també la preparació de la Fiscalia i la fortalesa i fermesa dels funcionaris policials, d'hisenda, etc. Tots, excepte l'advocacia de l'Estat. Per què depèn del Govern? No exactament, ja que la majoria dels altres estaments citats també ho fan, sinó perquè s'ha sortit del guió imposat per ells mateixos i ha "rebaixat" la petició de rebel·lió (25 anys de presó) a sedició (12 anys).
Per l'altra, aquests mateixos mitjans han venut com a "fets provats" –un punt al qual els magistrats encara no hi han arribat- el relat de l'acusació que no és altre que el seu mateix. Hi va haver un pla orquestrat entre les institucions catalanes i les organitzacions civils per trencar l'ordre constitucional mitjançant un cop d'Estat violent utilitzant tant les mobilitzacions ciutadanes com els recursos públics de la policia, televisió o pressupostos. Això és el que va passar. Punt.
I si al final –posem un hipotètic i improbable cas- el Tribunal no considerés provada la violència –molt a pesar dels cheerleaders amb pompons de la premsa, és complicat amagar la incompetència de la Fiscalia- i absolgués els acusats de rebel·lió?
No tinc cap bola de vidre i les meves opinions sobre que pot decidir finalment el tribunal presidit per Marchena no tenen cap rellevància, però és obvi que no tot ha anat tan rodat com volen vendre i que van apareixent a la premsa de Madrid petites esquerdes que posen de manifest la fragilitat d’aquesta realitat paral·lela.
Ahir El País publicava un article que admetia "dubtes" dels juristes sobre la decisió del Suprem d’impedir a Oriol Junqueras recollir la seva acta d'eurodiputat. La definició com a dubtes "dubtes" del titular és en realitat molt generosa. Cap dels juristes citats avala ni entén l’oposició de Marchena, que vulnera –segons la seva opinió- greument els drets polítics d’un ciutadà, ara per ara, totalment innocent. Al final del text i en un breu paràgraf, algunes veus "que prefereixen mantenir-se en l'anonimat" –mostra evident del grau de llibertat i tolerància que impera a la capital espanyola- apunten una possible explicació al veto: una absolució de Junqueras, com a mínim del delicte de rebel·lió, impediria aplicar l'article 384 de la Llei d'Enjudiciament Criminal que suspèn de forma automàtica els seus drets com a diputat i aquest passaria a gaudir de la immunitat atorgada per la càmera europea.
Serà tan impecable la Justícia espanyola i tan professional el jutge Marchena si no aplica la sentència que ells ja han dictat? Alejo Vidal-Quadra a Voz Pópuli verbalitza una probable reacció. Primer ve l'avís: "els jutges [no s'haurien de deixar] influenciar per factors aliens a la reveladora realitat dels esdeveniments i els comportaments que han de contrastar amb el que preveu el Codi Penal, faltarien al seu deure i pervertirien la seva transcendental funció. En les deliberacions no han d'oblidar en cap que encarnen un poder de l'Estat independent dels altres dos formals, Executiu i Legislatiu, i de l'informal que és la premsa".
La premsa, no la seva, és clar que és la bona, sinó "els mitjans de comunicació afins a l'independentisme [que han] insistit sense descans en els components polítics d'aquest desgraciat assumpte, intentant així treure la vena protectora dels ulls de la Justícia per evitar el que més temen, la imparcialitat de les seves actuacions", perquè l'amenaça real és que Marchena segueix amb més interès les, posem pel cas, anàlisis de Ferran Casas al Nació Digital que pel videoblog de Pedro J. Ramírez.
I després l'amenaça: " Manuel Marchena i els sis togats col·legues sucumbeixen als cants de sirena que els comminen a transformar la sentència en un instrument del joc polític, és a dir, a què no exerceixin de jutges, sinó de titelles mogudes per interessos aliens al seu deure sagrat".
Clar i català: si la sentència no és la que ells volen, desenes de plumilles de Madrid els faltarà temps per esborrar piulades i articles de l'hemeroteca i Marchena passarà d'encarnar la dignitat de l'eterna Nació espanyola a ser la personificació de la rendició i la destrucció de l'Estat de dret davant dels espuris interessos de la política. No tinc cap dada per saber si hi haurà absolució ni vull donar des d'aquí cap falsa esperança, però, per si de cas, aniré comprant crispetes que no m'ho vull perdre.
El discurs que m'hi he trobat té un punt de graciós. Per una banda s'ha lloat la fortalesa de la Justícia espanyola, no només de la conducció del judici pel Tribunal, sinó també la preparació de la Fiscalia i la fortalesa i fermesa dels funcionaris policials, d'hisenda, etc. Tots, excepte l'advocacia de l'Estat. Per què depèn del Govern? No exactament, ja que la majoria dels altres estaments citats també ho fan, sinó perquè s'ha sortit del guió imposat per ells mateixos i ha "rebaixat" la petició de rebel·lió (25 anys de presó) a sedició (12 anys).
Per l'altra, aquests mateixos mitjans han venut com a "fets provats" –un punt al qual els magistrats encara no hi han arribat- el relat de l'acusació que no és altre que el seu mateix. Hi va haver un pla orquestrat entre les institucions catalanes i les organitzacions civils per trencar l'ordre constitucional mitjançant un cop d'Estat violent utilitzant tant les mobilitzacions ciutadanes com els recursos públics de la policia, televisió o pressupostos. Això és el que va passar. Punt.
I si al final –posem un hipotètic i improbable cas- el Tribunal no considerés provada la violència –molt a pesar dels cheerleaders amb pompons de la premsa, és complicat amagar la incompetència de la Fiscalia- i absolgués els acusats de rebel·lió?
No tinc cap bola de vidre i les meves opinions sobre que pot decidir finalment el tribunal presidit per Marchena no tenen cap rellevància, però és obvi que no tot ha anat tan rodat com volen vendre i que van apareixent a la premsa de Madrid petites esquerdes que posen de manifest la fragilitat d’aquesta realitat paral·lela.
Ahir El País publicava un article que admetia "dubtes" dels juristes sobre la decisió del Suprem d’impedir a Oriol Junqueras recollir la seva acta d'eurodiputat. La definició com a dubtes "dubtes" del titular és en realitat molt generosa. Cap dels juristes citats avala ni entén l’oposició de Marchena, que vulnera –segons la seva opinió- greument els drets polítics d’un ciutadà, ara per ara, totalment innocent. Al final del text i en un breu paràgraf, algunes veus "que prefereixen mantenir-se en l'anonimat" –mostra evident del grau de llibertat i tolerància que impera a la capital espanyola- apunten una possible explicació al veto: una absolució de Junqueras, com a mínim del delicte de rebel·lió, impediria aplicar l'article 384 de la Llei d'Enjudiciament Criminal que suspèn de forma automàtica els seus drets com a diputat i aquest passaria a gaudir de la immunitat atorgada per la càmera europea.
Serà tan impecable la Justícia espanyola i tan professional el jutge Marchena si no aplica la sentència que ells ja han dictat? Alejo Vidal-Quadra a Voz Pópuli verbalitza una probable reacció. Primer ve l'avís: "els jutges [no s'haurien de deixar] influenciar per factors aliens a la reveladora realitat dels esdeveniments i els comportaments que han de contrastar amb el que preveu el Codi Penal, faltarien al seu deure i pervertirien la seva transcendental funció. En les deliberacions no han d'oblidar en cap que encarnen un poder de l'Estat independent dels altres dos formals, Executiu i Legislatiu, i de l'informal que és la premsa".
La premsa, no la seva, és clar que és la bona, sinó "els mitjans de comunicació afins a l'independentisme [que han] insistit sense descans en els components polítics d'aquest desgraciat assumpte, intentant així treure la vena protectora dels ulls de la Justícia per evitar el que més temen, la imparcialitat de les seves actuacions", perquè l'amenaça real és que Marchena segueix amb més interès les, posem pel cas, anàlisis de Ferran Casas al Nació Digital que pel videoblog de Pedro J. Ramírez.
I després l'amenaça: " Manuel Marchena i els sis togats col·legues sucumbeixen als cants de sirena que els comminen a transformar la sentència en un instrument del joc polític, és a dir, a què no exerceixin de jutges, sinó de titelles mogudes per interessos aliens al seu deure sagrat".
Clar i català: si la sentència no és la que ells volen, desenes de plumilles de Madrid els faltarà temps per esborrar piulades i articles de l'hemeroteca i Marchena passarà d'encarnar la dignitat de l'eterna Nació espanyola a ser la personificació de la rendició i la destrucció de l'Estat de dret davant dels espuris interessos de la política. No tinc cap dada per saber si hi haurà absolució ni vull donar des d'aquí cap falsa esperança, però, per si de cas, aniré comprant crispetes que no m'ho vull perdre.