29
de maig
del
2019
Actualitzat
a les
15:42h
El socialista Fèlix Larrosa passarà a la història de Lleida com l'alcalde breu. Va accedir al càrrec a finals d'agost del 2018 després de la renúncia d'Àngel Ros i de guanyar unes primàries internes al PSC i el proper 15 de juny se n'anirà a l'oposició. Larrosa ha tingut a disposició la vara d'alcalde només vuit mesos a efectes pràctics, temps en el que només ha pogut reivindicar-se com un polític diferent al seu antecessor tot i que ha seguit pactant amb els mateixos socis polítics que tenia Àngel Ros, Ciutadans i PP.
Larrosa va pujar a la cadira d'alcalde pensant-se que era una cara coneguda a la capital del Segrià, i ell mateix va admetre que es va equivocar. S'ha donat massa importància a ell mateix, i no ha sabut erigir-se com un candidat amb pinta de líder. Larrosa ha anat a les urnes essent un alcalde a mig fer, i en aquest cas sí que se li podria donar la raó quan posava l'accent diferenciador amb Ros. L'exalcalde era una figura cimentada que fins i tot superava les sigles del seu partit.
A Lleida es votava més Àngel Ros que no pas el PSC, i això no ha passat amb Larrosa. De fet, si els socialistes han estat capaços de mantenir el pols amb ERC ha estat, en part, gràcies a l'impuls de Pedro Sánchez, aquell a qui Larrosa denostava quan es feien les primàries al PSOE per escollir nou líder. Ell dirigia a la demarcació la candidatura d'Eduardo Madina.
A Larrosa l'han deixat molt sol fent campanya (i ell tampoc no ha fet res per tenir els seus companys al costat). La majoria de regidors del seu govern seguien les traces polítiques del "rosisme", i quan ha arribat el moment de demanar el vot per al candidat socialista han fet un mutis que, en alguns casos, ha estat eixordador. Els regidors d'Àngel Ros apostaven per Montse Mínguez com a alcaldessa a les eleccions internes, i han acabat la seva tasca a la Paeria i no s'han mullat pel candidat socialista. Tampoc no ho ha fet el mateix Ros ni Mínguez, la nova diputada socialista al Congrés que la nit electoral consolava al "seu" candidat amb un petó. Un gest que va ser comentat.
Amb aquesta solitud, Larrosa ha creat una candidatura renovada però que no ha estat capaç de despertar il·lusions. La número dos socialista era una cara poc coneguda, el número cinc un històric sindicalista que no enganxava ningú i el número sis un atleta que, temps enrere, havia estat el personal trainer del cap de llista. Tot plegat, un retaule poc engrescador per un partit que era una màquina de guanyar eleccions a la ciutat de Lleida.
Era i ja no ho és perquè Larrosa ha acabat pagant la factura de les dècades d'hegemonia política del PSC a la capital del Segrià. Cada executiu ha tingut les seves característiques, però l'elector s'ha cansat de veure que eren governats per les mateixes sigles de sempre. Larrosa era un alcalde nou, però l'ombra de Siurana i de Ros ha estat un escull per la inicial i prematurament fracassada alcaldia de Larrosa.
Larrosa va pujar a la cadira d'alcalde pensant-se que era una cara coneguda a la capital del Segrià, i ell mateix va admetre que es va equivocar. S'ha donat massa importància a ell mateix, i no ha sabut erigir-se com un candidat amb pinta de líder. Larrosa ha anat a les urnes essent un alcalde a mig fer, i en aquest cas sí que se li podria donar la raó quan posava l'accent diferenciador amb Ros. L'exalcalde era una figura cimentada que fins i tot superava les sigles del seu partit.
A Lleida es votava més Àngel Ros que no pas el PSC, i això no ha passat amb Larrosa. De fet, si els socialistes han estat capaços de mantenir el pols amb ERC ha estat, en part, gràcies a l'impuls de Pedro Sánchez, aquell a qui Larrosa denostava quan es feien les primàries al PSOE per escollir nou líder. Ell dirigia a la demarcació la candidatura d'Eduardo Madina.
Els regidors d'Àngel Ros han acabat la seva tasca a la Paeria i no s'han mullat pel candidat socialista, com tampoc ho ha fet l'exalcalde ni Montse Mínguez, la nova diputada del PSC a Madrid. Larrosa ha estat molt sol fent campanya
A Larrosa l'han deixat molt sol fent campanya (i ell tampoc no ha fet res per tenir els seus companys al costat). La majoria de regidors del seu govern seguien les traces polítiques del "rosisme", i quan ha arribat el moment de demanar el vot per al candidat socialista han fet un mutis que, en alguns casos, ha estat eixordador. Els regidors d'Àngel Ros apostaven per Montse Mínguez com a alcaldessa a les eleccions internes, i han acabat la seva tasca a la Paeria i no s'han mullat pel candidat socialista. Tampoc no ho ha fet el mateix Ros ni Mínguez, la nova diputada socialista al Congrés que la nit electoral consolava al "seu" candidat amb un petó. Un gest que va ser comentat.
Amb aquesta solitud, Larrosa ha creat una candidatura renovada però que no ha estat capaç de despertar il·lusions. La número dos socialista era una cara poc coneguda, el número cinc un històric sindicalista que no enganxava ningú i el número sis un atleta que, temps enrere, havia estat el personal trainer del cap de llista. Tot plegat, un retaule poc engrescador per un partit que era una màquina de guanyar eleccions a la ciutat de Lleida.
Era i ja no ho és perquè Larrosa ha acabat pagant la factura de les dècades d'hegemonia política del PSC a la capital del Segrià. Cada executiu ha tingut les seves característiques, però l'elector s'ha cansat de veure que eren governats per les mateixes sigles de sempre. Larrosa era un alcalde nou, però l'ombra de Siurana i de Ros ha estat un escull per la inicial i prematurament fracassada alcaldia de Larrosa.