15
de gener
del
2019
Actualitzat
a les
17:09h
El Govern ha acordat declarar bé cultural d'interès nacional, en la categoria de Lloc Històric, l'església de Sant Ruf, a Lleida, i delimitar-ne l'entorn de protecció. Aquest edifici és una mostra exemplar i rara de l'arquitectura dels segles XII i XIII i, a més, constitueix un exemple que connecta la tradició romànica amb les obres del Cister i el Temple, amb la maduresa del romànic i l'inici del gòtic.
L'església de Sant Ruf està ubicada a 2 quilòmetres al nord de Lleida, al peu de la carretera de Torre-serona. L'autorització per construir l'església va tenir lloc l'any 1156 però va quedar inacabada i des del segle XV es trobava en decadència.
L'any 1152, el comte Ramon Berenguer IV, després de conquerir Lleida tres anys abans, va cedir les terres per construir-hi una canònica agustiniana depenent de Sant Ruf d'Avinyó. El 1156 es va nomenar el primer prior i es va autoritzar la construcció de monestir sobre les restes d'una mesquita anterior.
Es diu que la comunitat va desaparèixer l'any 1348 amb la Pesta Negra. Finalment, el 1418, després de la mort del darrer canonge, el monestir va quedar incorporat al Bisbat de Lleida. L'església de Sant Ruf, que formava part del primer monestir considerat d'estil romànic a Lleida, va ser construïda sota la direcció del primer mestre de la Seu Vella, Pere de Coma. Després de la pesta, l'església va quedar inacabada ja que només es van poder construir els dos absis i el creuer, amb columnes de doble traçat i capitells sense decoració.
L'església del priorat de Sant Ruf de Lleida, assentada sobre una explotació agrícola andalusina preexistent i en tant que fundació de Ramon Berenguer IV adscrita al monestir provençal de Sant Ruf d'Avinyó, condensa històricament alguns dels esdeveniments més rellevants del panorama polític, cultural i artístic del país enmig dels grans canvis que va experimentar a mitjan del segle XII.
El temple de Sant Ruf, en la seva formulació arquitectònica i expressió plàstica, és el resultat evident de la trobada de tradicions culturals diverses. Perquè estilísticament està adscrit a l'escola del romànic lleidatà – produïda entre els segles XII i XIII – i s'hi conjuguen les tradicions romàniques locals amb els corrents occitans, especialment tolosans, alhora que també s'hi incorporen recursos i elements de la plàstica islàmica.
Històricament parlant, el temple i el priorat del qual formava part, constitueixen un bon exemple de la implantació sobre el preexistent espai andalusí d'uns nous establiments destinats a transformar-lo radicalment, d'acord amb els requeriments de la societat conqueridora.
Des del punt de vista de la història cultural contemporània, s'ha de remarcar que els vestigis imponents d'aquest temple es troben just en del desvetllar per l'interès per l'art romànic al país.
En aquest sentit, l'atenció per Sant Ruf de Lleida va superar aviat l'àmbit local. Així, va merèixer el reconeixement de la missió de recerca de l'Institut d'Estudis Catalans encapçalada per Josep Puig i Cadafalch el 1907 i es va incorporar d'aquesta manera a la bibliografia general sobre l'arquitectura romànica catalana.
L'església de Sant Ruf està ubicada a 2 quilòmetres al nord de Lleida, al peu de la carretera de Torre-serona. L'autorització per construir l'església va tenir lloc l'any 1156 però va quedar inacabada i des del segle XV es trobava en decadència.
L'any 1152, el comte Ramon Berenguer IV, després de conquerir Lleida tres anys abans, va cedir les terres per construir-hi una canònica agustiniana depenent de Sant Ruf d'Avinyó. El 1156 es va nomenar el primer prior i es va autoritzar la construcció de monestir sobre les restes d'una mesquita anterior.
Es diu que la comunitat va desaparèixer l'any 1348 amb la Pesta Negra. Finalment, el 1418, després de la mort del darrer canonge, el monestir va quedar incorporat al Bisbat de Lleida. L'església de Sant Ruf, que formava part del primer monestir considerat d'estil romànic a Lleida, va ser construïda sota la direcció del primer mestre de la Seu Vella, Pere de Coma. Després de la pesta, l'església va quedar inacabada ja que només es van poder construir els dos absis i el creuer, amb columnes de doble traçat i capitells sense decoració.
L'església del priorat de Sant Ruf de Lleida, assentada sobre una explotació agrícola andalusina preexistent i en tant que fundació de Ramon Berenguer IV adscrita al monestir provençal de Sant Ruf d'Avinyó, condensa històricament alguns dels esdeveniments més rellevants del panorama polític, cultural i artístic del país enmig dels grans canvis que va experimentar a mitjan del segle XII.
El temple de Sant Ruf, en la seva formulació arquitectònica i expressió plàstica, és el resultat evident de la trobada de tradicions culturals diverses. Perquè estilísticament està adscrit a l'escola del romànic lleidatà – produïda entre els segles XII i XIII – i s'hi conjuguen les tradicions romàniques locals amb els corrents occitans, especialment tolosans, alhora que també s'hi incorporen recursos i elements de la plàstica islàmica.
Històricament parlant, el temple i el priorat del qual formava part, constitueixen un bon exemple de la implantació sobre el preexistent espai andalusí d'uns nous establiments destinats a transformar-lo radicalment, d'acord amb els requeriments de la societat conqueridora.
Des del punt de vista de la història cultural contemporània, s'ha de remarcar que els vestigis imponents d'aquest temple es troben just en del desvetllar per l'interès per l'art romànic al país.
En aquest sentit, l'atenció per Sant Ruf de Lleida va superar aviat l'àmbit local. Així, va merèixer el reconeixement de la missió de recerca de l'Institut d'Estudis Catalans encapçalada per Josep Puig i Cadafalch el 1907 i es va incorporar d'aquesta manera a la bibliografia general sobre l'arquitectura romànica catalana.